El gran carnaval

Per què ja no llegim al tren

Durant tot l’any, com a mínim un dia a la setmana, agafo la línia del Vallès dels Ferrocarrils Catalans que em porta fins la Universitat Autònoma. Són ja uns quants anys fent aquest trajecte i voldria treure una mica de punta a l’experiència de viatjar tan sovint en tren, trajectes setmanals (dos o quatre, depenent del semestre) d’anada i tornada en què un -si és periodista encara més- pot aprofitar per observar i escoltar discretament, sense afany inquisitiu, graduant la vista, apaivagant els prejudicis, eixamplant la mirada i retenint moltes intuïcions i no gaire certeses.

Un viatger podria decantar-se per la tafaneria de les converses alienes, l’altre pel voyeurisme carnal, i el de més enllà, per la constatació de les últimes tendències en moda. O per totes les opcions alhora, ves a saber. Entre totes les possibilitats d’observació que un pugui imaginar-se n’hi ha una que em té ja fa temps especialment capficat i que potser algú més també ha percebut. Es tracta de la progressiva i inexorable desaparició dels llibres.

Recordo que quan estudiava la carrera era habitual i molt quotidià trobar-me amb companys ocasionals de viatge que aprofitaven el temps de trajecte per devorar les pàgines del llibre que en aquell moment estava ocupant una part important de la seva vida. Gent gran, gent adulta i gent jove. Ciutadans lectors de totes les edats que duien un llibre a la bossa o a la cartera durant tot el dia, durant les hores que estaven fora de casa, i que aprofitaven els espais transitoris, els temps morts, per avançar en la lectura. Una imatge reconeixible, oi? Una situació ben corrent i recorrent, ben normal, ben present en la nostra memòria.

Creieu que encara passa, això? Jo no ho veig. La presència dels llibres al tren és cada cop més anecdòtica, i el que és pitjor: entre les persones que porten un llibre i el llegeixen al tren, els joves s’hi compten de manera encara més anecdòtica. No és un estudi gaire rigorós ni sistemàtic, el meu, però us asseguro que m’hi fixo molt i que qui vulgui titllar-me d’exagerat hi té les de perdre. Què fa la gent, al tren? Alguns dormen, altres baden, altres conversen amb el seu acompanyant i la gran majoria, grans i joves, estan capficats dins el seu aparell de telefonia mòbil. Alguns porten llibres electrònics, i tant, però molt pocs. Quasi tots parlen per WhatsApp, miren Instagram, Facebook o Twitter o juguen al Candy Crush o similars.

I em poso a pensar i em ve al cap La noia del tren, que mirant per la finestreta va presenciar un misteri que l’acabaria obsessionant. I em ve al cap la societat sense llibres de Fahrenheit 451, en què la feina dels bombers, en lloc d’apagar focs, era cremar llibres. I penso en el vell Blade Runner i en la seva societat distòpica en què els robots creats per substituir els humans es van rebel·lar contra ells. I penso en el nou Blade Runner 2049, en què aquests robots estan preparats per tenir fills. Alguns dels pensaments premonitoris de literats i cineastes han sigut assolits, superats, transcendits. D’altres encara romanen en el terreny de la ficció. Sigui com sigui, estem còmodes anant cap on anem?

No hi ha llibres, al tren. ¿Pot ser que els llibres estiguin desapareixent de l’esfera pública, del carrer, i que els releguem a la intimitat de la llar, de l’abans d’anar a dormir, de les vacances d’estiu? Se’n segueixen editant molts, moltíssims, i per Sant Jordi se’n venen grans quantitats. Algú em pot dir si els joves llegeixen? De veritat, no és una pregunta frívola, ni paternalista, ni tan sols alarmista. ¿La submissió a l’enginy intel·ligent -això diuen- que tots portem a la butxaca és la millor de les idees? És bonica, la imatge de la lectura al tren. Cada dia l’estic trobant més a faltar.

Etiquetes

Més continguts de