LA IMATGE UNA MICA ROMÀNTICA de l’astrònom com una persona al cim d’una muntanya mirant a través d’un telescopi no es correspon amb la dels astrònoms professionals d’avui dia. En primer lloc, ja no miren pel telescopi directament; al telescopi hi ha acoblat un sistema d’adquisició que enregistra les dades i les envia a un ordinador, i és en aquest ordinador on treballa l’astrònom. Aquesta imatge desfasada de l’astrònom també pressuposa que treballa mirant dades una per una, estrella per estrella. Res a veure amb com funciona l’astronomia avui dia, quan la quantitat de dades que es genera és immensa. De fet, el big data està del tot instal·lat a l’astronomia.

L’astronomia ha tingut des dels seus inicis la recopilació de dades com una eina fonamental en forma de catàlegs estel·lars, és a dir, llistes d’estrelles amb dades associades. En cada època els astrònoms hem portat fins al límit les capacitats dels instruments i dels mitjans d’enregistrament de la informació disponibles. La primera tecnologia d’enregistrament de dades, l’escriptura cuneïforme sobre tauletes d’argila, ja va ser utilitzada pels babilonis cap al segle XII aC per enregistrar un catàleg de 36 estrelles. Després, els antics egipcis i grecs ja recollien catàlegs estel·lars en papirs i pergamins. L’any 129 aC l’astrònom grec Hiparc de Nicea va compilar un catàleg amb la posició i brillantor d’unes 1.000 estrelles.

Posteriorment els catàlegs van incorporar l’ús del paper i la impremta, que permetia una distribució més fàcil i extensa de les dades. Però des de l’època d’Hiparc fins al segle XVIII la mida dels catàlegs no va canviar gaire i es va mantenir al voltant d’unes 1.000 estrelles. Per tant, la capacitat general de les societats humanes per generar, enregistrar i gestionar dades no va variar gaire en aquests 2.000 anys.

ALLAU DE DADES

Tanmateix, al segle XIX alguna cosa va començar a canviar. Amb la invenció de la fotografia la generació de dades astronòmiques es va incrementar ràpidament, i el tractament d’aquestes dades va començar a ser un problema fonamental en la creació de catàlegs astronòmics. Per exemple, Edward C. Pickering, director de l’Observatori de Harvard entre el 1877 i el 1919, va posar en marxa un programa d’observació sistemàtica de tot el cel. Durant 60 anys es van enregistrar unes 500.000 plaques fotogràfiques, i per processar aquesta enorme quantitat de material va formar un equip de dones (sembla que els homes astrònoms de l’època no apreciaven la feina intensiva i poc reconeguda de l’anàlisi de les plaques), que va convertir les fotografies en un catàleg d’unes 350.000 estrelles, el catàleg Henry Draper. Es va passar en poques dècades de catàlegs d’uns pocs milers d’estrelles a catàlegs de centenars de milers. En unes dècades es van produir centenars de vegades més dades que en els 2.000 anys anteriors.

Aquesta tendència continua i s’accelera al segle XX, quan es generen catàlegs de milions d’estrelles. En començar el segle XXI és quan entrem de ple en l’època del big data : els catàlegs creats en aquests primers anys del segle XXI contenen milers de vegades més informació que tots els catàlegs astronòmics produïts anteriorment en la història de la humanitat.

Un astrònom modern potser no ha treballat mai amb aquests catàlegs històrics, però deu haver utilitzat per exemple l’Sloan Digital Sky Survey, que amb les seves bases de dades amb milions d’espectres d’objectes extragalàctics ha contribuït a crear un mapa detallat a escala cosmològica de l’Univers. Aquest mateix astrònom deu estar esperant els resultats de la missió Gaia, que en pocs mesos de funcionament ja ha fet centenars de milers de milions d’observacions i produirà en pocs anys un catàleg de mil milions d’estrelles, que ens permetrà cartografiar en 3D la nostra galàxia. I possiblement deu tenir posat un ull en el futur Large Scale Synoptic Telescope, un telescopi amb una càmera de 3.200 megapíxels que quan entri en funcionament recollirà cada nit l’equivalent a 2.800 DVD. __ Xavier Luri és astrònom, professor de la UB i investigador de l’ICCUB/IEEC