Michel Serres (Agen, França, 1930) és filòsof i historiador de la ciència, professor a la Universitat Paris I Panthéon Sorbonne i a la Universitat de Stanford. És membre de l’Acadèmia Europea de les Ciències i les Arts i de l’Acadèmia Francesa. Autor de nombrosos assajos filosòfics de gran importància, acaba de publicar Autobiografía de un zurdo cojo (Editorial Gedisa), el balanç de tota la seva vida. Michel Serres repassa en aquestes pàgines la forma en què, influenciat per diversos pensadors, ha creat els seus llibres a través de personatges, fins a la seva més recent Pulgarcita i passant per les seves obres Atlas, El tercero instruido i El parásito. Mitjançant els personatges i els objectes propis de les seves obres aconsegueix encarar les principals figures del pensament.

Avui he vingut aquí amb la intenció de clarificar una única idea, una idea que no és senzilla. Quan parla de pensar, es refereix sempre a alguna cosa escassa, a pensar d’una altra manera, a bifurcar, a inventar. En un món en el qual les estructures en què operem són cada cop més rígides, més definides, sembla que la tasca de pensar d’aquesta manera s’ha tornat més difícil, més rara.

Perfecte. Podem desgranar la idea?

Per descomptat. D’entrada, m’apareixen tres arguments des dels quals es pot parlar d’aquesta situació. El primer té a veure amb els llocs de comunicació que fem servir cada dia més a internet. Aquests llocs en forma de plataformes i xarxes de tota mena ja estan predissenyats, normativitzats, i és difícil escapar-se de la seva estructura interna per pensar d’una altra manera. Tanquen, en aquest sentit, les condicions de possibilitat.

Crec que la novetat introduïda per les noves tecnologies s’ha de llegir basant-se en les condicions històriques. Es tracta del tercer acte d’una llarga història. Hi va haver, mil anys abans de Jesucrist, el pas de l’oral a l’escrit. Aquest pas, la invenció de l’escriptura, va ser una novetat en la parella suport-missatge. En l’oral, el suport per al missatge eren les ones sonores, i des de llavors el suport va passar a ser el paper. L’escrit va reemplaçar l’oral. I aquest va ser un canvi considerable, perquè va comportar grans transformacions polítiques, jurídiques, religioses i científiques. Més tard, el segon acte va ser la impremta, en què, altre cop, la parella suport-missatge es va alterar. I avui apareix el tercer acte, en el qual el suport és el hard i el missatge és el soft. La parella suport-missatge, doncs, s’ha transformat tres vegades, en tres actes diferents. I això ha tingut conseqüències considerables per a la societat. La crisi en la qual ens trobem no fa més que repetir una crisi que ja hem viscut dues vegades anteriorment. Tot i ser alguna cosa molt nova, per tant, ha de ser entès a partir de condicions molt antigues, històriques, que van ser i són veritablement fonamentals per al futur de la humanitat.

Aprofundim, doncs, en aquest tercer acte. Al principi d’aquesta transformació va haver-hi veritablement un procés d’obertura. Internet semblava una panacea perquè la interconnexió entre individus, en una forma inèdita, estranyament horitzontal, albergava una nova esperança democratitzadora. Però ja fa anys que el ventall de possibilitats, aparentment infinit a l’origen, s’ha anat tancant.

A cada acte hi ha hagut una transformació profunda i fins i tot canvis en el poder, o canvis en la concentració del poder. Durant molt temps hem viscut en una estructura amb la forma de la Torre Eiffel, on hi havia un emissor i molts receptors de poder, un home de poder i molts subjectes. I aquesta estructura piramidal s’ha reproduït en la televisió, on hi ha un presentador i milions d’espectadors. La televisió és, per tant, un mitjà antic, un mitjà faraònic. Però avui, amb internet, hi ha tants emissors com receptors. Per tant, el sistema ha passat de tenir forma piramidal a tenir forma de xarxa. I en aquesta xarxa completament connectada canvien moltíssim el dret, la política, etc. La qüestió, avui, és veure quina forma tindrà la societat que ens espera.

Però hi ha molts problemes, crec, en aquesta nova estructura. Pot ser que el primer sigui que el que es configura amb aquesta emissió constant imposa en certa manera la sensació o fins i tot l’obligació que cal parlar constantment. Això genera un soroll de fons, el control del qual i la seva visibilitat torna a ser, com sempre, una nova forma de poder.

Hi ha una vella publicitat de La Voz de su Amo en la qual es veia un gos escoltant un gramòfon. El gos no parlava, de la qual cosa es dedueix que el receptor era considerat com un gos. Qui parlava era només l’amo. I aquesta era l’estructura: tu eres el gos i jo era l’amo. Avui ja no és així. Avui qui era considerat un gos ha passat a ser un individu. Pot parlar, intervé en l’emissió de l’amo. Com es pot veure, la relació entre l’amo i el gos ha canviat cap a un estat d’igualtat. Hi ha una nova igualtat entre l’emissor i el receptor. I aquesta és una bona notícia democràtica.

M’atreviria a dir només que podria haver estat una bona notícia democràtica. Avui ja ha quedat molt clar que tornen a ser els grans magnats els que han passat a controlar les maneres de pensar en aquesta nova tecnologia. El discurs dominant ens diu que, amb internet, la distribució de poder és més horitzontal i s’ha democratitzat el coneixement. Però hi hauria molt per discutir sobre aquesta afirmació, tal com han evolucionat les coses.

Sí. Hi ha noves concentracions que s’han format a partir d’aquesta nova situació. Però el problema és doble. El primer és saber què és el que generaran les noves concentracions tipus Google. I el segon és el següent: ¿es pot suportar molt més temps el fet que milions de persones estiguin en una situació d’igualtat? Ara com ara no tenim cap idea política nova que ens permeti organitzar aquesta nova situació, que pot desembocar en un caos molt greu i violent. Cal un esforç filosòfic urgent per trobar la nova idea política, una que mai ha existit. És la filosofia qui ha d’inventar-se les noves formes d’organització. Però, de moment, manté silenci sobre aquesta qüestió.

Vostè mateix pregunta: “Qui decidirà? Tots? Cadascun de nosaltres? Tenim encara la necessitat d’un govern?”

Jo no em voldria morir abans de respondre a aquestes preguntes, abans d’haver trobat aquesta idea. Però de moment no l’he trobat. És molt difícil. En particular, avui una de les qüestions fonamentals és la transformació del treball. Moltes concentracions que teníem abans es repeteixen, però reformulades. Si tothom compra per internet, ja no hi ha necessitat d’anar als grans magatzems. Si hi ha gent que posa a la meva disposició el seu apartament, en el qual puc allotjar-me, l’hotel desapareix. Si tu tens diners que jo necessito, pots fer-me un préstec i no caldrà passar pel banc. Veiem, a través d’aquests exemples, que hi ha molts intermediaris que es transformen. Les noves tecnologies són les responsables de la gran transformació que està patint avui la qüestió del treball. Hem parlat dels intermediaris, però podríem fer el mateix amb les feines de fabricació i de construcció.

La transformació de Kodak va suposar l’acomiadament de 47.000 treballadors quan Instagram va ser comprada per Facebook per mil milions d’euros. En aquest moment el nou rei de la fotografia tenia tretze treballadors.

És evident que les noves tecnologies destrueixen més llocs de treball dels que fabriquen. I això ha de fer que el filòsof es plantegi la pregunta sobre el treball. Les nostres societats estan basades en el treball des de fa tres segles. No més. I avui la redefinició del treball i la redefinició dels fonaments de la societat s’oposen cruelment. Aquí és on ha de respondre la filosofia. Ha de contestar com serà una societat en la qual el treball desaparegui a poc a poc, i ha d’imaginar com estructurar-la i organitzar-la. Hi haurà un moment, probablement d’aquí uns anys, que la feina més necessària serà la que repari el dany que la feina ha fet durant tots aquests anys. A això jo ho denomino el betrall, la inversió del treball.

Falta un discurs d’esquerres que reformuli el que significa avui progrés. No queda gens clar quan desapareix el concepte, reformulat pel de la utopia de la innovació tecnològica.

Això és perquè l’esquerra sempre s’ha inspirat en la filosofia de la història: en la filosofia de les llums i la filosofia del progrés. Però resulta que molt del progrés que s’ha dut a terme des de la Revolució Industrial ha sigut catastròfic, tant l’industrial com el científic. En conseqüència, la noció de progrés ja està cremant. D’aquí és d’on emergeix la dificultat actual de les esquerres. Ja no tenen una visió clara ni de la història ni del progrés. I li torna a tocar a la filosofia: cal reinventar la filosofia de la història per repensar la noció de progrés que pugui oferir una base política. La filosofia avui no respon. Al segle XIX, la filosofia va inventar moltes noves formes de govern, moltes d’elles utòpiques. Però ja en el XX no hi ha res d’això.

Permeti’m ara passar al segon argument, a la segona volta sobre el que he plantejat al principi. Vostè parla sovint sobre l’actual transformació de la memòria com un aspecte positiu de les nostres societats. Existeix, avui en dia, la possibilitat de canviar les estructures de la memòria. Però també hi ha una altra transformació que em sembla que van plegades: la disminució de l’atenció cap al que s’ha anomenat dispersió cognitiva. L’hipervincle juga aquí un paper important: després d’una hora de consulta a la deriva per internet és fàcil no saber el que s’ha vist o llegit. Hi ha, per tant, una obertura de la informació i, alhora, una pèrdua en la manera de retenir-la i processar-la. Un altre exemple: hi ha cada vegada més gent que té veritables problemes per seguir una pel·lícula o una conferència, perquè suposa una hora sencera de concentració en una sola activitat, un sol pla, una sola pantalla.

Respecte a la memòria, és cert que en cadascuna de les transformacions de les quals acabem de parlar hi ha hagut una pèrdua de memòria. Quan va aparèixer l’escriptura, la memòria va passar d’emmagatzemar-se en el cervell a emmagatzemar-se com a material escrit. L’escrit és, en si mateix, una memòria. Tenim testimonis que, abans de l’escriptura, la memòria de la gent era considerable. Es pot veure en els evangelis o en els diàlegs de Plató. Allà es diu: “Tu hi vas ser en la mort de Sòcrates?” “Sí, hi vaig ser”. “Digues-me, llavors”. I llavors l’altre comença a relatar vuitanta pàgines de memòria. Tot això acaba en el moment en què l’escriptura comença. I més encara quan es passa a la impremta. Sobre la impremta, Montaigne va dir que “val més un cap ben fet que un cap ben ple”, que fa referència, clarament, a la pèrdua de memòria. Però aquesta pèrdua ve acompanyada d’un benefici. És a dir, al moment en què per culpa de l’escriptura es perd la memòria, es guanya en matemàtiques. I quan es perd la memòria amb el llibre, s’inventa l’experiència física (Galileu no és aquí per casualitat). Hi ha llavors una espècie d’equilibri entre la pèrdua i el guany. Alguna cosa així com el moment en què l’home es va posar dret, una pèrdua, però al mateix temps es va inventar la mà, un guany. La boca va perdre la funció d’atrapar, una pèrdua, i llavors es va inventar el llenguatge, un guany. Els beneficis, per tant, apareixen com una forma compensatòria, i això es veu clar amb la transformació de la memòria.

I respecte a l’atenció...

Respecte a l’atenció, sí, és cert el que dius. És cert que hi ha una pèrdua d’atenció perquè hi ha una mena d’atomització del temps. Aquí jo encara no hi veig benefici. Tal vegada apareixerà amb el fet de poder passar d’un punt a l’altre a través de la invenció. Cristòfor Colom buscava l’Índia i va trobar Amèrica. El que va fer va ser bifurcar, saltar d’un punt a l’altre. La invenció és precisament això: saltar, bifurcar. En lloc de trobar A, es troba B. Es troba el que no es busca. I això és potser una mena de benefici. Però, de moment, tens raó. El fet que no es pugui fixar l’atenció no és gaire positiu. I és alguna cosa que ja va sorgir en certa manera amb la televisió. Si mires la televisió atentament, cap imatge dura més de tres segons. Un, dos, tres i canvi. Un, dos, tres i canvi una altra vegada. Aquí tens ja, en certa manera, la ruptura de l’atenció. Crec que el que fan els fabricants de noves tecnologies és una estabilització d’aquest mateix principi.

Si no canvia el pla, sembla que ja no passa res.

I més que això. Sobre l’atenció també apareixen altres problemes: jo fa molt que ensenyo a Amèrica, i allà hi ha una tècnica pedagògica que no s’utilitza tant a Europa, que és el PowerPoint.

Sí que s’utilitza, sí...

El PowerPoint és una catàstrofe pedagògica important. És a dir, els meus estudiants que s’han format amb el PowerPoint no poden escoltar una conferència. Estan tan habituats a llegir al mateix temps que escolten que ja no poden... És urgent reformar això per tornar a aconseguir l’atenció. Cal lluitar contra el PowerPoint!

Hi estic d’acord. Jo sempre ho intento, però sembla que et forcin a fer-lo servir. Si no ho fas, estàs desfasat. I és precisament això al que em refereixo quan parlo de la reestructuració del pensament. Pots no voler fer servir el PowerPoint i hi ha al mateix temps una pressió social, des de la mateixa metodologia universitària, per exemple, que t’empeny a utilitzar-ho perquè és l’eina que toca fer servir per complir una nova metodologia que enlluerna perquè és nova però que segueix albergant molts interrogants.

Jo ho tradueixo com el PobrePoint.

Tot això em porta al tercer argument sobre aquest primer comentari amb el qual hem arrencat. És una anotació que sorgeix també sobre alguna cosa que vostè ha escrit sobre l’obertura del món que genera el moviment de la mà. De fet, en certa mesura és el mateix sobre el que estem parlant des de fa una estona, però des d’un altre enfocament. Històricament, el moviment de la mà s’ha creat col·lectivament, ha sigut una cocreació que ha avançat en paral·lel a la invenció de les eines i al seu ús, també creats de forma col·lectiva. Pensem en un instrument musical, per exemple, i en l’ús molt específic de la mà que comporta: això no és una creació d’un dia per l’altre sinó que suposa un camí de prova i error en el qual el gest va unit a l’instrument, que es beneficia d’incomptables contribucions.

Així és.

Avui, no obstant això, hi ha una imposició vertical de l’ús de la mà amb aquests gestos estranys que ens ensenyen per engrandir una imatge en un mòbil o passar una pàgina en una pantalla tàctil. Ningú ens ha preguntat per aquests nous moviments, ni tampoc els hem creat nosaltres col·lectivament. No obstant això, a la llarga, acabaran transformant les nostres pròpies estructures de pensament. Permeti’m posar un exemple potser més clar: fa uns anys van prosperar unes agendes electròniques de la marca Palm, que durant un breu lapse de temps va semblar que serien un gran avenç perquè reconeixien l’escriptura manual, convertint-la en caràcters digitals. Però, evidentment, Palm no reconeixia qualsevol “a”. No reconeixia la meva pròpia “a”, sinó que me la feia mutar. Doblegava la meva escriptura perquè s’emmotllés a la forma en la qual Palm havia de reconèixer la “a”. Si aquesta tecnologia hagués prosperat, d’aquí uns anys tots hauríem acabat escrivint bastant igual, amb les implicacions que allò hauria tingut en les estructures del pensament. En el cas dels gestos imposats per Apple, per exemple, potser no és tan evident, però segueix havent-hi alguna cosa d’aquesta manera lògica.

És cert. La qüestió que planteges és la de la relació de la mà amb l’escriptura. Però aquesta qüestió ja es va plantejar abans: quan passem de l’edat oral a l’edat escrita, va ser la mà la que va començar a escriure. I ha sigut necessari deformar la mà de manera molt precisa per aconseguir els jeroglífics, els alfabets ciríl·lic, grec o romà. Hi ha, per tant, codis. I ha calgut exercitar terminacions nervioses i musculars molt refinades. L’escriptura és, sens dubte, una activitat física molt refinada, a través de la qual el tacte es refina també. És per aquest motiu que no estic d’acord amb algunes decisions pedagògiques que ens arriben dels Estats Units, que diuen que és millor abandonar l’aprenentatge de l’escriptura per passar a l’ensenyament digital. No cal abandonar l’aprenentatge de l’escriptura, perquè a través d’aquest aprenentatge s’adquireix una destresa manual extraordinària amb la qual es pot arribar a ser jornaler o cirurgià cardiovascular. L’ensenyament de l’escriptura és molt important en relació a tot això. Per tant, hauríem de pensar també quin és el rol de la mà en el treball intel·lectual. El treball intel·lectual també és un treball manual.

Les transformacions en aquesta estructura que ha causat l’escriptura han necessitat molt temps perquè, com dic, ha sigut un llarg procés de cocreació. Però la imposició del gest doblegat canvia molt ràpidament. Fa només cinc anys que va aparèixer l’iPad i ja veig nens que van a la tele i intenten passar la pàgina amb el dit. I, repeteixo, és un ús molt precís de la mà que ha canviat molt ràpidament, d’una manera que ningú ha decidit.

Sí. Els ritmes de canvi són molt diferents. La revolució informàtica ha tingut lloc en poquíssim temps i ha tingut un fort impacte, pràcticament al món sencer. En aquest tercer acte, les coses van molt de pressa.

I em pregunto què més suposarà aquest tercer acte. Vostè diu en algun lloc que “amb el que és virtual, ens retrobem amb el que és concret”.

El Quixot, que és el llibre més important de la humanitat, viu en la virtualitat. És un cavaller que va a atacar el que era virtual. Creu que el que és real és virtual, i a la inversa. És una descripció extraordinària de la nostra condició humana. I després d’ell hi ha Sancho Panza, que li diu que la realitat no és això. Hi ha, llavors, una tensió entre la nostra condició de virtualitat i la condició de la pròpia realitat. I si reflexionem sobre el que Cervantes deia amb això, ens adonem que jo mateix sóc tan real com virtual. El que vol dir Cervantes és que potser som éssers virtuals. Pot ser que siguem animals molt menys reals del que creiem. La vaca que pasta l’herba verda viu estrictament en la realitat, i no hi ha res més que això. Però nosaltres som molt diferents. El fet que hàgim tecnificat el món virtual és nou, és evident. Però és al mateix temps una conducta que coneixem des de fa molt temps.

Metàfora de metàfores...

Exacte. És per això que parlo de Cervantes; em sembla una invitació extraordinària a la filosofia, com cap altre en la seva època.

Hi ha elements de la virtualitat que fan un salt i arremeten directament sobre alguna cosa molt més real, sobre els nostres cossos i les nostres identitats. Vostè mateix fa saltar l’alarma quan es tracta de la qüestió sobre les dades.

En efecte, avui hi ha un problema més important, i és precisament que Google sigui el propietari de les nostres dades. Això suposa un problema de dret i un problema de definició. Què és una dada? Quina és la dada que et pertany i la que em pertany a mi? Qui serà el propietari d’aquestes dades? Hi ha molta discussió sobre aquest aspecte, sempre generada per dos extrems: d’una banda, l’empresa privada tipus Google o Apple, i de l’altra, l’estat. En els dos casos l’assumpte és problemàtic: l’estat pot derivar cap a una tirania abominable i Google pot derivar cap a alguna classe de concentració de poder. Un dia vaig imaginar que totes les dates, personals, privades, secretes, podrien oferir-se a una figura anàloga a un notari, un datari, que exerciria com la part de confiança. Seria la relació d’una dada individual amb una persona individual, cosa que, en conseqüència, faria augmentar la confiança. Això suposaria una democratització de la propietat de les dades.