EL VIATGE

El tren exprés més lent del món

El Glacier Express triga set hores i mitja a travessar els Alps suïssos, de St. Moritz a Zermatt, i això permet gaudir de les vistes

El tren exprés més lent del món / XAVI MORET

H i ha un tren a Suïssa, el Glacier Express, que recorre 291 quilòmetres entre les poblacions de St. Moritz i Zermatt en gairebé vuit hores. No es pot dir que sigui un rècord de velocitat, certament, però quan puges en aquest tren saps molt bé que has de deixar enrere la pressa i preparar-te per a un agradable descobriment de la lentitud. Només així podràs gaudir de la bellesa dels Alps suïssos, d’uns paisatges de muntanya que deixen sense alè, amb una constant successió de prats verds, cases de fusta posades al lloc precís, vaques que semblen sortides d’un anunci de xocolata, rius impetuosos i glaceres i pics nevats al fons.

De fet, quan viatges en el Glacier Express, un tren amb finestres panoràmiques que et permeten veure el paisatge en format cinemascop, tens la sensació que entres en una sala de cinema on, assegut confortablement, l’únic que has de fer és anar dosificant els “Ohs!” d’admiració davant d’unes vistes que acrediten la fama de Suïssa pel que fa al turisme de muntanya.

St. Moritz

El viatge comença a St. Moritz, una població del cantó dels Grisons situada a 1.800 metres que es vanta de ser pionera en el turisme d’hivern. Això explica que per tot arreu hi hagi cartells antics que pregonen les excel·lències de la regió. St. Moritz té una marca acreditada i un paisatge que sembla haver sigut creat per lluir en una postal, amb el llac en primer terme, muntanyes nevades al voltant i joieries i botigues de roba cara que busquen que els turistes d’alt nivell surtin d’aquest poble de muntanya amb uns quants records de preu.

Va ser un hoteler anomenat Caspar Badrutt (1848-1904), propietari del Kulm Hotel, qui va situar St. Moritz en primer terme el 1864. Abans els turistes hi anaven tan sols els mesos d’estiu a fer les aigües, però Badrutt, insatisfet amb una temporada tan curta, va fer una aposta amb un grup d’anglesos: si tornaven a l’hivern i no en sortien contents, no els cobraria res. L’aposta va reeixir, ja que els anglesos en van sortir encantats i a partir d’aquell any el turisme hivernal no va parar de créixer. De fet, allò va ser l’inici del turisme d’hivern, no només a St. Moritz, sinó també a tots els Alps suïssos. El 1928, quan la fama del poble ja estava consolidada, s’hi van celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern, fet que va fer créixer encara més la fama de St. Moritz.

De mica en mica, els suïssos van anar posant més i més fàcil l’accés a la muntanya, mitjançant funiculars, cremalleres i telecabines, de manera que ja no cal ni caminar per arribar als punts més alts. En aquest sentit, pujar amb el funicular fins als 2.456 metres de Muottas Muragl permet gaudir d’una vista a vol d’àguila de la regió de l’Engadina, amb la població de Pontresina als peus i quatre llacs seguits amb St. Moritz encastat al mig, com una pedra preciosa.

Alguns cartells en retoromànic recorden que al cantó dels Grisons s’hi parla aquesta llengua romànica, la quarta de Suïssa.

Sils i Nietzsche

Molt a prop de St. Moritz, a Sils Maria, hi va passar les vacances d’estiu durant set anys el filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900). Va començar a anar-hi el 1879 i de seguida es va enamorar d’aquell paisatge on podia fer moltes excursions i respirar un aire pur que anava molt bé a la seva salut precària. S’allotjava a la casa de l’alcalde, i pagava tan sols un franc al dia per una habitació.

Eren aquells temps en què les vacances d’estiu s’allargaven fins als tres o quatre mesos i en què els preus no s’havien disparat fins al deliri. En aquella mateixa casa, un petit museu recorda avui que va ser allà on Nietzsche va escriure llibres com ara Així parlà Zaratustra i Més enllà del bé i el mal.

Molt a prop del museu hi ha el Waldhaus, un hotel fundat el 1908, immens com una fortalesa i amb salons elegants on sovint sona música clàssica. Allà hi va passar alguns estius l’escriptor alemany Hermann Hesse (1877-1962), que sempre va elogiar la bellesa i la calma de l’Engadina. L’hotel, per cert, surt a Els núvols de Sils Maria, una pel·lícula del 2014, amb Juliette Binoche i Kristen Stewart, en què el director, Olivier Assayas, fa una brillant reflexió sobre la vida i el pas del temps amb la mirada posada en un núvol llarg i sinuós com una serp que puja a la vall pel pas de Maloja, que comunica aquesta regió suïssa amb Itàlia.

Per a qui vulgui pujar encara més amunt, hi ha altres temptacions, com ara el telecabina que porta fins a la neu del Diavolezza, a 2.973 metres, o el que va al Piz Corvatsch, a 3.298 metres. Des d’aquests altures, on hi ha neu tot l’any, els Alps suïssos es revesteixen d’una dimensió còsmica.

Una altra excursió que no requereix gaire esforç, a la glacera Morteratsch, serveix per comprovar com el canvi climàtic va escurçant les llengües de gel, fins i tot a la privilegiada Suïssa. Aquí el gel retrocedeix uns trenta metres per any, un excés.

Passatgers, al tren

A les 9.15 h el Glacier Express surt de l’estació de St. Moritz, a 1.774 metres d’altitud. Dos glaciers més sortiran en les pròximes hores, mentre que des de Zermatt, a l’altra punta de la línia, en surten també tres amb l’objectiu de travessar els Alps i oferir als passatgers vistes espectaculars. Fa un sol esplèndid i les finestres del sostre fan que no se’ns escapi ni un detall del paisatge, amb un verd tan intens que gairebé fa mal als ulls.

Tots els passatgers són estrangers, amb una àmplia representació de xinesos. La meva veïna de seient, una nord-americana jubilada d’origen ucraïnès anomenada Anastasia, em comenta: “Quan vaig veure a Netflix un documental sobre el Glacier Express vaig córrer a treure bitllets. No me l’he volgut perdre. I de moment no em decep”.

El verd omnipresent desapareix del tot, com en una fosa en negre, quan entrem al llarg túnel de l’Albula. Fa 5.865 metres i és un dels túnels més alts dels Alps, ja que arriba als 1.820 metres. Aquesta línia de via estreta, l’Albula Railway, es va començar a fer a finals del XIX per comunicar la regió de l’Engadina amb la resta de Suïssa. És un prodigi d’enginyeria i actualment s’hi està construint un nou túnel per agilitzar el trànsit de trens.

El tros en què el Glacier Express va de St. Moritz a Chur és realment espectacular, amb l’alta muntanya i els boscos sempre a prop, prats verds, gorges, cascades, rius d’aigües braves, poblets de pessebre i ramats de vaques. La línia compta amb 55 ponts i 39 túnels, i amb alguns viaductes que s’han fet famosos per la seva gosadia. N’hi ha un en concret, el de Landwasser, prop de Filisur, que fa que el tren penetri per un forat de la roca després de gairebé sobrevolar una gorja.

A Filisur, per cert, un ramal del tren porta fins a Davos, una altra població estrella d’aquesta part de Suïssa. Mentre el tren avança, penso que per aquí es va filmar una pel·lícula de Paolo Sorrentino, Joventut (2015), amb Michael Caine i Harvey Keitel reflexionant sobre el pas del temps amb les muntanyes suïsses de fons.

Monotonia amb vistes

A partir de Chur, el Glacier Express s’instal·la en una agradable monotonia, mentre tot un mostrari de paisatges suïssos va desfilant per la finestra fins a baixar per sota dels cinc-cents metres. Quan serveixen el menjar, els passatgers s’animen. A part de primera i segona classe, el tren compta també amb una classe excellence, en un vagó on no pot entrar ningú més. “És per als famosos que no volen ser molestats”, em comenta una revisora. “O per als molts rics”.

Quan el trajecte comença a enfilar-se cap al pas d’Oberalp, a 2033 metres, torna l’emoció. El tren avança a poc a poc, fins a trobar neu en el punt més alt del recorregut. “A l’hivern, quan hi ha grans nevades, aquest pas s’ha de tancar a vegades, però procurem obrir-lo de seguida. El Glacier Express funciona tot l’any”, em comenta un dels cambrers del vagó Panorama Bar.

A l’altra banda del pas, a Andermatt, a 1.435 metres, baixa molta gent i en puja de nova. “És un bon lloc per fer excursions”, em comenta un japonès que puja. “A més, va bé fer el viatge en dues etapes, per poder gaudir més de la muntanya”.

Tornen les valls entapissades de verd, els poblets bonics i les cases que semblen capses de música gegants. Passat Brig comença la lenta pujada cap a Zermatt, la destinació final. Una gorja estreta marca el camí i les cases es van disfressant d’alta muntanya. A les 17.10 h, set hores i mitja després de pujar al Glacier Express, arribem a Zermatt, situat a 1.804 metres, trenta metres més amunt que St. Moritz. A l’horitzó, els 4.478 metres del punxegut Cerví s’alcen entre els núvols com el repte més gran.

Zermatt és un poble on es barregen turistes passavolants i alpinistes, voltat de muntanyes molt altes, entre elles els 22 pics que desafien els escaladors. Aquí només hi arriba el tren; els cotxes es queden a la terra baixa. Els silenciosos vehicles elèctrics s’encarreguen de traslladar els viatgers als hotels respectius.

El somni dels escaladors

A Zermatt hi ha més vida que a St. Mortiz. I menys joieries. Hi ha molts orientals, per descomptat, però també s’hi veu molta gent jove amb equips d’excursionisme o d’escalada. Uns apartaments porten el nom de Walter Bonatti, el mític escalador italià que va viure entre 1930 i 2011 i que el 1965 va protagonitzar la primera ascensió en solitari per la cara nord del Cerví.

Una placa al centre del poble recorda que la primera ascensió absoluta la va fer el britànic Edward Whymper el juliol del 1865. Hi va pujar amb tres companys anglesos, un guia de Chamonix i dos guies de Zermatt, Peter Taugwalder, pare i fill del mateix nom. Durant la baixada un dels anglesos va relliscar i va arrossegar en la caiguda quatre companys. Només Whymper i els dos guies del poble van tornar a Zermatt. Whymper va tenir després la mala idea d’acusar els Taugwalder de l’accident, però mai ho va poder demostrar.

Al cementiri del poble, a tocar de l’església, unes quantes làpides recorden que més de cinc-centes persones han mort intentant escalar el Cerví, entre elles el català Marc Ricart i Barniol, un estudiant de medicina que hi va morir el 1991, als 24 anys.

Al Matterhorn Museum (Matterhorn és el nom en alemany del Cerví), al centre de Zermatt, reconstruccions de cases, eines, dibuixos i fotografies recorden com ha sigut de dura la vida a la muntanya. Entre altres objectes, hi ha la corda que es va trencar durant la baixada de la primera ascensió.

A l’Hotel Monte Rosa, un dels primers de Zermatt, el restaurant del celler porta el nom de Whymper. Unes quantes fotos antigues recorden, penjades de la paret, la gesta d’aquells primers pioners. A les taules, una majoria d’orientals mengen fondue de formatge mentre es fan selfies celebrant amb un gran somriure la seva imperícia amb la forquilla.

L’obsessió per la muntanya

Des de Zermatt, un poble ple d’hotels, restaurants, botigues i apartaments turístics, no tens més remei que anar a la muntanya. Encara que no ho vulguis, hi acabes anant. I és que, miris on miris, tot són pics alts, amb el Cerví com a cim indiscutible.

Els que no es volen cansar gaire poden pujar a un telecabina que et porta, en tres trams successius, al capdamunt de l’anomenat Petit Cerví, de 3.883 metres. És el punt més alt d’Europa on es pot pujar avui amb telecabina. Dalt d’aquest pic, just davant del Cerví, els suïssos han construït una espectacular estació excavada a la roca, una mena de niu d’àguiles. Els més muntanyencs surten d’aquí amb grampons per escalar algun pic pròxim; els esquiadors baixen al llarg de l’any fins a l’estació inferior. Finalment, els badocs prenen una beguda calenta al restaurant amb vistes, baixen a la gruta de gel i pugen amb ascensor uns quants metres més, fins a tenir molt a prop el Breithorn i, si els núvols ho permeten, el Cerví al davant. És, en qualsevol cas, una vista espectacular des del mateix cor dels Alps.

De baixada, ens aturem a menjar al restaurant Blatten, situat en una caseta de fusta a mitja muntanya, amb vistes sobre Zermatt. S’hi està bé menjant uns rossinyols amb rössti i escoltant les històries que explica Leander Taugwalder, el propietari. “Jo soc de la cinquena generació de Taugwalders, si comptem des dels guies que van acompanyar Edward Whymper a la primera ascensió al Cerví, el 1865”, ens diu. “Un d’ells era el meu rebesavi; l’altre, el besavi. Va ser una expedició tràgica, ja que en van sortir set i només en van tornar tres: Whymper i els meus dos avantpassats”.

“En aquesta casa ja s’hi servien tes el 1850”, continua. “El 1950 va passar a ser un restaurant. Ara el portem jo i la meva dona, la Simona, amb l’ajuda de la nostra filla, la Sarah, i el nostre gendre, el Hans”.

La proximitat del Cerví fa que la vida del Leander estigui lligada, inevitablement, a aquesta muntanya. “Hi he pujat unes quantes vegades”, diu amb modèstia. “L’última va ser amb el meu gendre el setembre passat. Jo ja tenia 69 anys. Per cert, al cim vaig conèixer la Simona, la que seria la meva dona. Ella pujava amb un guia i jo era dalt amb el meu germà. Vam parlar, ens vam fer fotos... i al cap d’uns anys ens casàvem. Ja portem 38 anys junts”.

Ves per on, sense pretendre-ho, hem tancat un cercle al voltant del Cerví. Quan tornem a Zermatt, els núvols tapen la muntanya, però l’endemà al matí tenen el detall d’apartar-se i el pic apareix majestuós, en tota la seva esplendor. Uns turistes ho aprofiten per fer fotos del cim amb una barra de xocolata Toblerone al davant. I és que a l’embolcall hi surt el Cerví, una muntanya que també apareix a la capsa dels llapis Caran d’Ache. La seva silueta hipnòtica fa que sigui famós arreu del món. 

Més continguts de