F lorence Pugh s’ha criat enmig de gent ambiciosa; no creu en els contes de fades. Però a la seva vida hi ha hagut moments en què ha tingut la sensació de ser el personatge d’una novel·la. Això és el que li va passar una vegada a Oxford, quan tenia 9 o 10 anys i treballava al jardí amb la seva mare. Pugh tenia una malaltia respiratòria que li impedia anar a l’escola durant llargues temporades. A casa, quan no estudiava ni provava de fer piruetes al pati, ajudava la seva mare en les feines domèstiques o al jardí, arrencant males herbes i prement la terra sobre els bulbs.

Un dia, la mare de Pugh, professora de dansa, va decidir que havien de llegir El jardí secret, que explica la història d’una noia malaltissa, una casa solitària i un jardí màgic. A partir d’aleshores, i durant molt de temps, Pugh va tenir la sensació que potser la seva vida també era màgica. Era com si hagués sortit del llibre a través de les seves pàgines o gatejant per sota.

Pugh, que ara és una actriu de 24 anys i viu a Londres, últimament ha tornat a tenir, més d’una vegada, aquesta sensació de viure en un conte de fades. “És estrany el que em passa”, assenyalava fa poc durant un matí plujós a Greenwich Village. Però el cas és que tot això li ha passat de debò.

Per exemple, durant la primavera del 2018, Pugh, que mai havia aparegut en una pel·lícula produïda als Estats Units, va sentir rumors que “els reis i les reines de Hollywood estaven unint forces per fer una pel·lícula”. Aquesta pel·lícula era la nova versió de Donetes, dirigida per Greta Gerwig, en què Saoirse Ronan i Timothée Chalamet -coprotagonistes de la seva pel·lícula Lady Bird - coincidirien amb Meryl Streep i tres joves actrius d’elit pendents de concretar.

En aquells moments Pugh ja s’havia compromès a formar part d’un repartiment molt diferent (el de Midsommar, una pel·lícula de terror neopagana estrenada l’any passat) i pensava que no era una de les candidates. Però abans que comencés el rodatge va rebre una trucada telefònica en què li deien que Greta Gerwig i la productora Amy Pascal es volien reunir amb ella. Poc després li va arribar una invitació formal.

El 2019 ha actuat en tres films que l’han fet saltar a la fama: Donetes, Midsommar i Fighting with my family ( Lluitant en família ), pel·lícula d’èxit inesperat en què interpreta el paper d’una noia britànica de classe treballadora que es converteix en estrella de la WWE (l’empresa World Wrestling Entertainment Inc.). Pugh ha escalat, així, ràpidament des de gairebé l’anonimat fins a la seva actual posició com una de les actrius més aclamades de la seva generació.

Al maig interpretarà una superheroïna de Marvel a La viuda negra, al costat de Scarlett Johansson i Rachel Weisz. (Sobre la trama de la pel·lícula, que es manté en secret, diu: “Deixant de banda que hi haurà grans explosions, és un relat molt breu, únic i ple de dolor”.) En un període força curt, Pugh ha exhibit una varietat de registres sorprenent. Comparar les pel·lícules que ha fet el 2019 -una antitrilogia d’interpretacions tan rigoroses com irreconciliables-és una experiència desconcertant. La seva cara innocent i amb forma de cor, amb un nas i una barbeta que fa anar com instruments esmolats, sembla capaç d’infinites modulacions i es mou per un ampli espectre d’emocions humanes amb tanta facilitat com qui fa girar un botó.

A Midsommar, Pugh fa el paper d’una estudiant de postdoctorat que està de dol i reneix durant un viatge amb la seva parella, un noi poc comprensiu. Ari Aster, escriptor i director del film, em va dir que el va sorprendre la versatilitat de què l’actriu va fer gala interpretant el personatge: “Per ser algú que no ha tingut una formació clàssica, té uns dots instintius impressionants. Crec que pot interpretar qualsevol paper”.

Com que encara no és gaire coneguda, la seva capacitat de metamorfosar-se a les pel·lícules ha enganyat més d’una vegada els cinèfils, que no hi reconeixen el treball d’una sola actriu.

“He parlat de pel·lícules meves amb gent que no tenia ni idea que jo hi sortia”, diu Pugh, la mar de contenta. “M’encanta. Per a mi actuar és això. Penses: «Que bé, ha funcionat»”.

Gerwig, que va ajornar el rodatge de Donetes perquè Pugh pogués acabar Midsommar, em va comentar que necessitava algú capaç de plasmar la nova visió del personatge interpretat per Pugh a la pel·lícula, Amy March, la més jove i històricament la més odiada de les quatre germanes March.

Des de fa 150 anys, l’Amy, que dona importància al seu aspecte i diu sense embuts que aspira a casar-se amb un home ric, ha aparegut sempre com la dolenta davant l’emotiva i rebel Jo March, una heroïna literària atemporal interpretada ara per Saoirse Ronan.

Segons Pugh, el guió de Gerwig ha alterat aquesta dinàmica. Al final, l’Amy ens sembla una heroïna d’una altra mena, però no per això menys admirable, decidida a aprofitar les oportunitats que se li presenten.

Com explica Gerwig: “A la novel·la hi vaig trobar proves que l’Amy estava a l’altura de la Jo, però mai havia vist que l’exploressin des d’aquest punt de vista. Sabia que només ho podia fer la Florence. Es nota d’una hora lluny que és una estrella de cine, però també és una actriu de repartiment, que és el millor tipus d’estrella de cine”.

Pugh, la tercera de quatre germans, es va criar en una família “increïblement sorollosa i creativa” plena d’artistes. El seu germà gran, Toby Sebastian, surt a Joc de trons fent de príncep Trystane Martell, i la seva germana gran, Arabella Gibbins, és actriu de teatre, humorista i professora de dicció.

“Havies de cridar per fer sentir la teva veu”, comenta Pugh parlant d’aquell entorn. Si al començament aquestes condicions no li acabaven d’agradar, ara sí. “Soc molt tossuda i decidida”, afirma amb un somriure entremaliat. Afegeix que més d’una persona de la indústria cinematogràfica l’ha qualificat de busca-raons. Ella tria unes paraules diferents: “M’agrada barallar-me”.

Quan va descobrir El jardí secret, Pugh ja sabia que l’única cosa que volia era actuar. El primer bolo que recorda va ser als 6 anys, quan va fer de Mare de Déu en un pessebre vivent. Pugh, deixant-se portar per la seva inspiració, va improvisar i va parlar amb accent de Yorkshire. L’acudit va fer riure els espectadors (a la directora potser no), i aleshores es va adonar que li agradava captivar el públic.

Stephen Merchant, escriptor i director de Lluitant en família, diu que el va sorprendre la seguretat innata de Pugh quan filmava les escenes de lluita de la pel·lícula. Per qüestions organitzatives, van haver de rodar el desenllaç el tercer dia, i per això els actors van haver de fer algunes de les primeres escenes en viu davant de 20.000 fans de la WWE.

Merchant estava nerviós perquè no sabia com sortiria tot plegat fins que va veure la primera presa de Pugh. “Semblava que qui era allà era el Dwayne”, diu, fent referència a Dwayne Johnson, conegut com la Roca, actor, antiga estrella de la WWE i un dels productors de la pel·lícula. “Van posar la banda sonora de la pel·lícula i ella va entrar al ring freda com el gel. Ens va deixar enlluernats”.

Quan anava a l’institut, a Oxford, Pugh s’havia d’esforçar per no centrar-se exclusivament en les matèries artístiques, com l’escriptura creativa i la ceràmica, que només constituïen una petita part del currículum. “Crec que no estava feta per estudiar -diu-. Només volia actuar, fer música i fer gerros”.

Quan tenia temps lliure, es gravava a ella mateixa cantant i tocant la guitarra acústica a l’estil dels seus artistes preferits, com ara Tracy Chapman i Damien Rice, i publicava els vídeos a YouTube amb el nom de Flossie Rose. Als vídeos, en què apareix amb el típic uniforme d’adolescent -cabells de color vermellós, “ulls de gat” dibuixats amb perfilador i una polsera amb anell-, fa cara de persona cansada de la vida; és una cara més pròpia d’una veterana que s’ha vist obligada a tornar a treballar que no d’una noieta ingènua que busca un primer pla.

El pare de Pugh, un antic empleat de restaurant convertit en propietari i emprenedor, no li va dir mai ni mitja paraula sobre les seves activitats creatives -“Ell és com jo: si no vols fer-ho, no ho facis”-, però la Florence va fer cas dels consells de la seva mare i va acabar la secundària. Però aleshores ja havia aconseguit el seu primer paper cinematogràfic, al costat de Maisie Williams, a The falling, un drama sobre unes escolars angleses (2014). Mai més ha mirat enrere.

La directora del càsting d’aquella pel·lícula, Shaheen Baig, li va donar després un paper en dos films importants: Lady Macbeth, un drama d’època amb pretensions artístiques (2017) en què feia el paper d’una noia acabada de casar, oprimida però amb apetències amagades, i Lluitant en família.

“Molt poques vegades trobes algú d’aquesta edat que estigui tan a gust dins la seva pell -diu Baig-. No té por ni vanitat; tant és el que li facis fer”.

Pugh no ha arribat fins aquí gràcies a cap conte de fades, sinó que és un cas de bona sort i determinació. Quan Baig i la directora Carol Morley buscaven actrius per a The falling, van observar l’actuació de més de 200 noies per a la interpretació dels dos papers protagonistes i altres personatges del film. D’entrada, van restringir la cerca a la zona de Londres, però després la van ampliar a Oxford (on es preveia filmar-ne algunes seqüències) i van difondre per la ciutat i les escoles anuncis en què demanaven proves de vídeo per al càsting.

Moltes de les seves amigues, que, com Pugh, mai s’havien presentat a una prova, estaven electritzades davant la possibilitat de sortir en una pel·lícula de debò. Però Pugh, malgrat el seu habitual entusiasme per actuar, no va fer cas dels anuncis. Com ella mateixa diu, sabia per l’experiència del seu germà que “al final sempre donen el paper a un famós”.

L’últim dia que es podien presentar les proves de vídeo, hi va intervenir la seva mare. Li va dir que en gravés un, no perquè cregués en els miracles ni en els finals feliços, sinó per una qüestió pràctica, per invertir en ella mateixa: “Tens molt clar que ho vols fer un dia o altre. Per què no ho proves?”

Copyright The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell