REPORTATGE

El viatge del Lucien, una història de lluita i resistència

Durant les últimes dècades, milers de congolesos s’han convertit en refugiats per força de la nit al dia. El Bisimana Lucien, activista i músic, va poder tornar a casa per primera i última vegada cinc anys després d’haver fugit del seu país

El Lucien era un activista congolès que al juliol va visitar Bukavu per primera vegada des que s’havia refugiat. Abans de tornar a Uganda va recórrer alguns espais de la seva infància, com la seva antiga escola primària.
TEXT: VÍCTOR GONZÁLEZ / FOTO: PAULA GONZÁLEZ

Asseguts, una desena de joves contemplen en silenci el capvespre de Kampala. Tots són refugiats congolesos i se saluden mentre es donen el condol per la mort del Bisimana Lucien. Han vingut a la vetlla d’un amic, quasi un familiar. Són al balcó compartint la calma, un bé preuat a la capital d’Uganda, només trencada per un altaveu des d’on sonen cançons d’amors impossibles, d’estima a una terra llunyana, de somnis que són això, somnis.

El Lucien era un músic i activista per la pau congolès de 29 anys que vivia refugiat a Kampala des de feia cinc anys. Molt conegut dins de la comunitat del seu país, va morir just després del seu primer viatge a Bukavu, la ciutat congolesa on va néixer i on encara no havia tornat des que n’havia marxat. A Uganda s’havia abocat a teixir xarxes de suport per a joves refugiats com ell perquè tinguessin una arribada menys complicada al nou país d’acollida. Però sempre tenia el cap a l’altra banda de la frontera, al sud del llac Kivu, d’on va haver de fugir perseguit.

Una nit de principis d’agost va ser víctima d’un assalt violent a Kampala, al barri de Nsambyia. Va morir el 14 d’agost, quan després d’una setmana entre hospitals el seu cos va dir prou. Al tenir l’estatus de refugiat no van voler atendre’l d’urgències i li van demanar més de 4.000 euros pel tractament, una quantitat que a la seva família se li va fer impossible reunir. Quan finalment van arribar a un acord amb l’hospital ja era tard, i els cops rebuts al cap durant l’assalt ja eren irreversiblement mortals. Una simple targeta que l’identificava com a refugiat el va sentenciar.

Havia passat menys d’un mes des de la seva curta visita a Bukavu, un viatge en el qual vam acompanyar el Lucien per documentar el retrobament amb la seva família i els seus amics. Era un altre reportatge, en què s’havia de mostrar la lluita dels refugiats congolesos a través de la seva mirada, optimista i compromesa. Ara aquell viatge serveix com a testimoni de les moltes vides truncades per la persecució política i per la dificultat de viure refugiat en un altre país. I de com la lluita d’alguns activistes com el Lucien serveix d’inspiració a d’altres.

El viatge del Lucien va començar un divendres a la tarda de principis de juny: arrencava el cap de setmana i a Kampala començaven a desplegar-se els eixams de motocicletes. A la part alta de la ciutat ressonaven els cants de l’oració i des d’una finestra que dona a un carreró, el Bisimina Lucien esperava observant el trànsit mentre començaven a arribar els assistents a la reunió setmanal. Ell, com sempre, es presentava així als participants: “Em dic Bisimina Lucien, soc de la República Democràtica de Congo i visc a Uganda com a refugiat des de fa cinc anys”. El Lucien era qui dinamitzava el Rendevouz Family Youth Group, que a través de la música, el teatre i les sessions de grup reuneix joves refugiats perquè posin en comú les seves vides. Provenen de diferents països que han viscut conflictes armats en les últimes dècades, com el Sudan del Sud, Somàlia o, com el Lucien, el Congo. Cada un amb una experiència diferent, els uneix la seva condició de refugiats a Uganda, un país nou i divers per a ells. Però com resumia el Lucien, “ser un refugiat no ha de ser el final de la teva vida, sinó que és un pas més; potser un pas enrere, però no l’últim”. Així i tot, el seu gran projecte era tornar, encara que fos momentàniament, a Bukavu. Els seus objectius eren ben clars: tornar a teixir relacions amb activistes de la zona i iniciar projectes en xarxa per al desenvolupament del territori. I ho va poder fer durant una setmana en ple juliol. “Ha sigut una oportunitat increïble. Ara ja estic pensant en pròximes ocasions per tornar i explicar el que passa de veritat al Congo”, deia un cop retornat a Kampala.

Nascut al Congo, vivia a Uganda com a refugiat des de feia cinc anys

Al menjador de casa, el Lucien enganxava els ulls a la pantalla de la televisió amb els seus dos nebots a la falda. Només una setmana després tornaria a ser al Kivu, però de moment era dissabte i hi havia futbol. Aquell dia la selecció del Congo jugava el seu primer partit de la Copa d’Àfrica 2019. I encara que el resultat ja era advers des de la primera part, no es va moure de la butaca. El seu germà Caleb, amb qui compartia casa, feia estona que s’havia retirat a l’habitació “per no patir més”, com deia. Tot d’una va tornar a treure el cap, amb tan mala sort que Uganda va fer el segon gol. Al barri de Nakulabye de Kampala, on vivia el Lucien, poca gent celebrava els gols, molts dels seus habitants provenen de països veïns, entre ells del Congo. Un cop acabat, recordava: “El que més em va sorprendre quan vaig arribar a Kampala per primera vegada va ser la incomprensió al que suposa ser un refugiat i els prejudicis que comporta. Es pensaven que no era capaç de fer res”. Tot i això, cinc estius després mantenia que “l’activisme és una condició que un porta amb ell mateix”, i per tant concloïa que “com a persones hem de sortir i dir: «D’acord, aquesta és la condició en què vivim, però hem de sobreviure en aquest nou país»”.

Després de passar sis mesos dormint en una església, aprenent de zero l’anglès i el luganda -la llengua principal d’Uganda-, el Lucien va començar a vendre quincalla, joies fetes d’acer inoxidable banyades en color daurat. “Només perquè era congolès em pagaven com si això fos or real, es pensen que si ets del Congo directament tens minerals!”, deia mentre se li escapava el riure recordant les seves petites estafes. No va ser difícil trobar compatriotes per teixir-hi relacions i reprendre l’activisme, ja que segons l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) Uganda acull un total d’1.300.000 refugiats, xifra que suposa una mica més del 3% de la població total. La majoria es concentren en camps de diferents ONG i del mateix ACNUR, però a Kampala n’hi viuen més de 70.000. De tots ells, gairebé el 30% provenen de la República Democràtica del Congo, com el Lucien. Amb un petit grup de persones refugiades van començar a aplegar-se als carrers o en petits locals per cantar i recordar així els seus orígens. D’aquí va néixer el projecte de Rendevouz Family Youth Group a Nsambyia, el barri de Kampala on va recomençar la seva vida i que, a la vegada, va ser on el van atacar i on es va acabar tot a mitjans d’un plujós agost. El seu principi i final a Uganda.

Tornar a casa

El llac Kivu és font de grans riqueses culturals i minerals. Però per al Bisimana Lucien la principal de totes eren els zambaza, uns peixets de la mida d’un dit petit que només es pesquen els mesos d’estiu. En el seu primer dia al Congo després de 5 anys, el Lucien els devorava ben acompanyats amb posho, la pasta de blat de moro local. Amb la boca plena i davant de la seva germana Yvette, no parava de dir “Ara sí que soc al Congo, ara sí”. Menjar en una taula amb la seva germana gran, el seu cunyat i els sis nebots és un plaer que va trigar més d’un lustre a tornar a degustar. Una eternitat, i més quan la comunicació es fa molt difícil, ja que l’electricitat arriba a les cases amb comptagotes. La mare del Lucien havia mort quatre anys enrere i per culpa del complex sistema de comunicació amb la família es va assabentar de la seva mort per fotos penjades a Facebook.

El Lucien va travessar el llac Kivu en ferri des de Goma, de nord a sud, desfent el seu camí de fugida de feia cinc anys. Va anar directament a casa del seu pare i la primera abraçada va ser per donar-se el condol. Després, rialler i sorprès encara, el pare jeia relaxat a la butaca mentre repetia de forma afectuosa: “Luciano, Luciano... Aquí altra vegada”. Les visites, com no podia ser d’altra manera, se succeïen. Totes acompanyades dels seus estimats zambaza i alguna cervesa tèbia. El seu pare viu a Nyawera, un barri de Bukavu sense electricitat ni aigua com tants altres però que té una bona consideració dins de la ciutat. El carreró per accedir a la casa són unes escales que travessen de forma vertical el costerut veïnat, travessat per cables per on anys enrere circulava l’electricitat. Serpentejant avall, i ja passada la casa del Lucien, s’arriba fins a un camp de futbol que des que surt el sol fins que es pon és l’epicentre de l’activitat. Bars, botigues per carregar el mòbil i parades de menjar s’amunteguen al seu voltant. La pilota domina la immensa majoria de l’oci. Però tot i que tornava a passejar pels seus espais de confort, no estava tranquil. “No em vaig sentir segur en cap moment, sabia que em posava en cert perill, però era una oportunitat i havia d’anar-hi”, comentava després. No sabia del cert si les autoritats encara el seguien buscant.

“Volíem viure sense violència, sense abusos contra els drets humans”

En un dels extrems de Bukavu, al barri d’Ibanda, va ser on tot va canviar. Amb sis companys músics de la universitat van formar el grup Activists Alive. Van ser les últimes persones amb qui va estar al Congo. D’un dia per l’altre va passar de ser un estudiant de llengües i humanitats a ser un refugiat a Uganda. Ara, passejant prop del llac, el Lucien recordava el seu somni: “Volíem veure un Kivu sense violència, sense abusos contra els drets humans. A través de la música promovíem la capacitat de lideratge de cada un de nosaltres i volíem propagar aquest poder a tota la comunitat”. Els assajos els feien a l’Ateneu d’Ibanda, el seu antic institut, a tocar de l’aigua del llac. Ara hi tornava a entrar. L’última vegada que havia trepitjat aquell edifici va ser atacat per uns desconeguts, suposadament policies.

Activisme des de la música

Des de finals dels anys noranta el Congo ha vist com la violència armada ha tingut un gran impacte sobre els civils. El cop d’estat contra el dictador Mobutu Sese Seko el 1996, primer, i el posterior assassinat del successor Laurent-Désiré Kabila el 2001 van desencadenar una sèrie de guerres amb actors tant interns com externs. Segons el Comitè Internacional de Rescat (IRC), més de cinc milions de persones van morir per la violència i les fams provocades pels conflictes. Al Kivu Sud, un dels focus principals del conflicte, ara sembla que s’hi ha consolidat la calma. “En aquell moment, però, calia que algú parlés de pau, veure que no hi havia tantes diferències entre uns i altres i trobar espais per poder debatre sobre això”, recordava el Lucien.

El seu grup Activists Alive, en el qual feia de percussionista, cantava en kiswahili, francès i anglès. A principis de l’estiu del 2014 dues de les seves cançons van començar a sonar a la ràdio: Africa amukeni, que significa “Àfrica, desperta’t”, i Freedom is coming. “Criticàvem la guerra a Àfrica, mostràvem el cansament amb els nostres líders i defensàvem que cada persona de la comunitat havia de viure amb els mateixos drets”. Un dia van rebre un avís del rector de la seva universitat. “Si no deixeu aquest tipus d’activitats tindreu problemes”, els deia. “En aquell moment és quan va començar la persecució”, explicava el Lucien.

El juliol d’aquell mateix any un grup de persones sense identificar van aparcar davant de la classe on assajava la banda. Van tirar gas lacrimogen i van entrar-hi per la força mentre la banda estaven assajant. “No vam poder fer res per protegir-nos, no estàvem preparats. Durant l’atac, un dels companys va rebre l’impacte d’una bala i va morir davant nostre”, recordava el Lucien. Enmig de la confusió, tots van ser arrestats i incomunicats tres dies en un espai fosc, que no era ni una presó oficial, sense accés a advocats. “Ja ens donàvem per perduts, crèiem que ens enviarien a la capital, Kinshasa, d’on no tornaríem mai”, recordava. Sorprenentment, però, van ser alliberats; el pare d’un dels integrants del grup era general de l’exèrcit i va intercedir, encara no saben com. La condició que els van imposar va ser que fugissin de Bukavu, del Kivu Sud i, finalment, del Congo.

Sense diners ni documentació van emprendre el viatge cap al nord. Tots els trajectes passen pel llac Kivu, així que es van acostar a les seves ribes i van creuar els dos-cents quilòmetres que separen Bukavu de Goma. Ni un adeu a la família, ni un missatge: la següent vegada que el Lucien es veuria amb el seu pare i els seus germans seria el juliol del 2019. No podien tornar ni quedar-se quiets. “Vam rebre un missatge dient que alguns policies havien estat enviats a buscar-nos -explicava-. Sabent això, com ens podíem quedar a viure al Congo?” Dos dels cinc components del grup van decidir que l’únic futur possible era travessar la frontera, un dels quals era el Lucien. La discussió va ser complicada. “Alguns deien: «No podem convertir-nos en refugiats per res, no hem fet res. Aquest és el nostre país, hi tenim les nostres famílies, aquí ho tenim tot»”. Va ser l’última vegada que van estar tots cinc junts. Des de llavors no van saber res més dels seus antics companys, només silenci. El Lucien, amb un altre dels companys del grup, es va dirigir a Bunagana, la frontera més propera amb Uganda. La van travessar de nit, amagats entre comerciants i treballadors. No es van convertir en refugiats per plaer ni per elecció; van haver de prendre la decisió com a reacció forçada per una situació violenta. Es van refugiar per salvar la vida, que va quedar fragmentada entre dos països.

Donar veu als lluitadors invisibles

Bukavu formigueja quan el sol s’aixeca, però de nit la calma és total: que no hi hagi enllumenat fa que s’hi condensi tota l’activitat durant el dia. Un dimecres a primera hora, encara amb fresca, el Lucien va pujar dalt d’una moto i va fer 100 quilòmetres d’anada i 100 de tornada per visitar els activistes locals de Lwinja que s’enfronten a l’empresa minera canadenca Banro. Fa anys els van expulsar de forma violenta de les seves cases per extreure or de les mines de la zona. De la mateixa manera, va reunir-se amb grups d’activistes contra la deforestació, a més de visitar zones rurals on les poblacions originàries batwa veuen amenaçades les seves terres i els seus costums. Tot això per començar a teixir un futur projecte. El Lucien l’anomenava Kivu Media Development Program. “Serà un mitjà de comunicació, audiovisual i amb reportatges sobre tot el que es fa per canviar les coses a la regió i donar a conèixer exemples de lluita i nous lideratges”, deia. A poc a poc tornava a teixir les seves xarxes de lluita.

“No veig el moment de poder tornar-hi altra vegada”, repetia ja a la seva casa de Kampala. El seu viatge s’havia acabat i es mostrava eufòric: “Imagina’t, el meu pare no esperava tornar-me a veure més, i de debò que jo ja m’havia fet a la idea que no ens retrobaríem”. Però altra vegada a la seva actual llar, i assumint que encara no era possible tornar de manera definitiva a Bukavu, tenia clar el seu objectiu, que resumia així: “Continuar amb el meu compromís amb els joves refugiats, continuar com a mentor sobre els seus drets, intentar obrir les seves ments i ajudar-los a ser més independents”.

La seva mort després d’un atracament violent i a causa de la inhumanitat del sistema contra els refugiats va tallar de cop els seus plans i aspiracions. Vetllant-lo, desenes de joves s’explicaven les seves històries amb ell, de quan els va ajudar a redactar un currículum, de quan practicaven l’anglès amb ell entre rialles. “No sé què faré ara sense ell. Era el que em cuidava, el que vigilava que no em fiqués en problemes, qui em guiava i em donava exemple. Em sento orfe, ara mateix”, repetia el Chris, de 21 anys, el dia de la vetlla. Els seus últims missatges amb ell van ser per programar una altra visita al setembre a Bukavu i desenvolupar encara més la idea d’un mitjà de comunicació transformador.

A casa seva, on li van donar un últim adeu en comunitat dies abans, reflexionava sobre les vides de cadascú. “Sempre penso que les imatges i les paraules poden portar-nos a les accions de canvi i a lluitar contra les desigualtats -deia pausat-. Hi ha moltes històries que no s’expliquen, les persones tenen infinitat d’experiències i no sabem com expressar-les, com fer-les servir per crear un impacte i canviar les coses”.

Històries invisibles que, com la del Bisimana Lucien, ara són recordades pels seus companys perquè serveixin d’inspiració i infonguin poder.

El + vist

El + comentat