Deu grecs per a una crisi

Si en l'anterior novel·la de Petros Màrkaris, Amb l'aigua fins al coll ,el comissari Kostas Kharitos es dedicava a descobrir qui decapitava directius d'entitats bancàries a cops d'espasa, a Liquidació final el policia que cada nit llegeix el diccionari abans d'anar a dormir persegueix un assassí que mata els posseïdors de grans fortunes. Les víctimes són rics que desvien els diners o no paguen els impostos que els pertoquen. Els sona? Això sí, aquest cop el criminal utilitza un mètode molt més sofisticat. Els ambiciosos i roïns capitalistes moren enverinats per fletxes amarades de cicuta, la mateixa substància amb què va dinyar-la Sòcrates. La portada de Tusquets no deixa lloc a la imaginació, i ens dibuixa un porc sanguinolent travessat per una sageta. Rere aquests assassinats amb regust clàssic hi descobrim un justicier, el Recaptador Nacional, una mena de Dexter a la grega que acaba convertint-se en un heroi per als ciutadans perquè té èxit en el que el govern fracassa repetidament. Mentre l'estat ofereix amnistia fiscal a les grans fortunes per evitar la fuga a altres països més benèvols fiscalment, el Recaptador Nacional, sota l'amenaça de mort, aconsegueix que la majoria de defraudadors paguin. Per això, tot i que el personatge Kostas Kharitos apunta el dilema moral que representa l'assassí en sèrie, el lector indignat trobarà en les accions del Recaptador una mena de justícia poètica prou reconfortant.

L'estructura formal de Liquidació final no ens ofereix cap sorpresa. Màrkaris es repeteix. La consecució de morts, la intriga sobre el secret que amaga l'assassí, les dosis de suspens de manual extretes d'un Cluedo de pa sucat amb oli... Ni el hooligan de la novel·la negra es menjarà aquesta pastanaga. En algun moment el devessall de morts recordarà massa Deu negrets de Christie.

Mentre la trama de misteri avança, l'únic que fa estimulant la novel·la són les opinions de l'escriptor grec sobre la crisi al seu país, que també podria ser el nostre. A través dels principals personatges -el comissari, la seva dona i la filla- l'autor pot deixar els intel·lectualismes de banda. Màrkaris es dirigeix al lector com ho faria qualsevol ciutadà a peu de carrer en frases com aquestes: "L'administració pública grega, als que treballen, tothom se'ls rifa"; "L'únic problema és que en aquest país la gent honesta està mal vista"; "La corrupció és com les pastilles: te l'empasses en la dosi corresponent"; "M'ha dit que en una democràcia l'evasió d'impostos és un dret dels ciutadans"; "Som una cadena pública, senyor director. Tenim de tot, fins i tot gent que cobra sense treballar". ¿Els guionistes de Jordi Évole a Salvados , coneixen Màrkaris?

Alguns tristos esdeveniments ens sonaran més del que voldríem. La novel·la comença amb la imatge terrorífica del suïcidi col·lectiu d'unes jubilades que decideixen acabar amb la seva vida perquè es consideren "un pes per a l'estat". La relació d'esdeveniments és desoladora. Amb les pensions retallades, les àvies necessiten receptes dels medicaments que la sanitat pública, en vaga, ja no els pot oferir. I al seu torn, la farmàcia tampoc pot despatxar-los els fàrmacs perquè la Seguretat Social els deu diners. Màrkaris aprofita aquest exemple i molts d'altres per fer una crítica implacable sobre la classe dirigent. Podria convertir-se en paròdia si no fos perquè ja fa estona que drames com aquest són l'única realitat per a algunes persones. Màrkaris dibuixa un país desencisat i fastiguejat de corrupció, on els joves amb estudis universitaris emigren a l'estranger, els veïns regiren les escombraries en busca de menjar i la gent no pot pagar els lloguers. Sort que només és una novel·la, eh?

Més continguts de