Alfaguara ha publicat el 2012 el millor llibre que puc recomanar de periodisme. És Frutos extraños , un recull de vuit anys de reportatges de l'argentina Leila Guerriero. Si volen llegir periodisme rigorós, d'un llenguatge ric i precís, poden optar per subscriure's a The New Yorker o comprar aquest llibre. Els individus que hi apareixen conformen un bestiari de la cara oculta de la vida -fruits estranys- en la qual tots podem caure.

Guerriero és una de les estrelles del periodisme literari llatinoamericà. García Márquez n'és el sant pare i els deixebles com ella escriuen en revistes com Etiqueta Negra , El Malpensante i Gatopardo . No accepta escriure cap reportatge que no tingui menys de 8.000 espais i que no pugui fer amb molt de temps, per entrevistar múltiples vegades els seus personatges, per visitar múltiples vegades els llocs on treballen i viuen.

Guerriero és de Junín, una ciutat de 100.000 habitants, i la vida també la va portar allà on ella no s'esperava. Va estudiar turisme perquè creia que era la manera més efectiva de sortir de Junín, però es va dedicar a escriure per una decisió inesperada de Jorge Lanata, un egòlatra i mite a l'Argentina, fundador del diari Página/12 . Guerriero va deixar un relat a la recepció de Página/12 i encara no sap com però Lanata el va llegir.

Els perfils que escriu es basen en la idea que l'entorn del protagonista explica més d'ell que les paraules. Aquesta visió l'ha aconseguit devorant novel·les i pel·lícules. També el vessant màgic que retrata de la vida prové de la ficció inspirada en la realitat. Com el còmic Maus , que la influencia per com reprodueix l'Holocaust en un món de rates.

També hi ha el tarannà que li ha deixat la infància. És per part de mare descendent d'una família d'emigrants sirians; per part de pare tenien una habitació de l'empresa familiar que anomenaven "l'arxiu" i on, generació rere generació, els Guerriero acumulaven documents del pas pel món. Leila consumia la joventut allà dins, regirant papers, revistes i llibres antics. Però, sobretot, el que la va marcar, és la màgia del context, de "l'arxiu", de com es movia el seu avi sirià.