Una realitat. Moltes vides amb experiències similars, parelles que van viure recordant la cançó de Joan Manuel Serrat Paraules d'amor i que van veure truncades les seves il·lusions i esperances per una dictadura cruel, encara que ara alguns historiadors pretenguin suavitzar-la. David Escamilla, inquiet activista cultural, escriptor i periodista, ha volgut dibuixar els protagonistes d'aquella cançó, que, de fet, representen el conjunt de la societat catalana al llarg dels últims 42 anys, des del 1967, quan Serrat feia el seu primer concert al Palau de la Música, fins al 2009. Una època que ara, en el context de la greu crisi econòmica que patim, s'està idealitzant perquè va comportar una gran transformació social i econòmica.

Escamilla, fill del popular radiofonista Salvador Escamilla, que apareix en el llibre dirigint el seu recordat Radioscope a Ràdio Barcelona, ha aconseguit que, a través del Ramon i la Maria, la parella que ha fet de la cançó de Serrat la banda sonora de la seva vida, el lector pugui viatjar per la Barcelona de finals del franquisme. Més enllà de la història d'amor, entre una noia d'una família benestant connectada amb el règim i un noi compromès políticament del barri de Gràcia, el llibre traspua un vitalisme que s'ha anat apagant en el si de la societat catalana en els últims anys. Escamilla reivindica amb el llibre un cert optimisme, malgrat les evidents dificultats actuals -massa pendents de l'evolució de la prima de risc-, tenint present la grisor i l'opressió que van viure els protagonistes de Paraules d'amor .

Malgrat que el llibre pugui servir -i ho fa amb una gran eficàcia- com una guia del que ha succeït en els últims decennis -els més grans veuran en el comissari García el temut i cruel comissari Creix-, Paraules d'amor és una obra de ficció, una novel·la romàntica que respon a una hàbil operació literària. L'autor se serveix dels diàlegs, amb frases curtes i amb capítols també curts, que aconsegueixen una lectura àgil, no exempta d'emocions.

Escamilla, encara que juga bé les seves cartes a l'hora de construir una bona peça literària que enganxarà molts lectors, ha deixat també el seu segell més personal. Fill de Salvador Escamilla, promotor del fenomen que va suposar la Nova Cançó, i fillol del mateix Serrat, l'autor va viure de primera mà les relacions culturals, socials i personals que tots aquells protagonistes van establir, encara que no fos en el primer moment d'efervescència, perquè va néixer el 1969. Així, per les pàgines de Paraules d'amor hi fan acte de presència les festes a Bocaccio d'aquella Gauche Divine burgesa que volia ser lliure i que era tot creativitat, des de la seva, però, posició privilegiada en comparació al conjunt de la societat catalana. I no deixa d'apuntar, amb contundència, la hipocresia d'alguns segments socials que, encara ara, viuen vides personals marcades per la ficció. El lector ho descobrirà.

Però el que no sabem -Escamilla ho decidirà en el futur- és si aquelles parelles que es van deixar de veure, després de les primeres paraules d'amor, voldran refer plegats les seves vides en la maduresa.