LLIBRES

Es publiquen les cartes del Bartleby català, Xammar

El volum abasta 60 anys i mostra la seva vessant més humana

Ha estat una feina de sis anys recopilant cartes en arxius i biblioteques d’arreu de l’Estat (Salamanca, Santiago...), i Xavier Pla està convençut que encara en sortiran més. La qüestió és que, d’entrada, queda evidenciat que el llegat d’Eugeni Xammar -un dels intel·lectuals més “polièdrics i fascinants”, epítets de Jaume Vallcorba- està dispers, i la seva memòria, esfilagarsada. El nou llibre que publica Quaderns Crema, Cartes d’un polemista (1907-1973), s’afegeix als volums L’ou de la serp (1998), Cartes a Josep Pla (2000), Seixanta anys d’anar pel món (2007) i Periodisme (2016) i contribueix a precisar el recorregut vital d’un periodista que va estar voltant pel món abans de tornar a Catalunya, a l’Ametlla. Nascut a Barcelona el 1888 i mort a l’Ametlla del Vallès el 1973, Eugeni Xammar va recórrer tot el segle treballant com a corresponsal fins que, després de la Guerra Civil, va posar fi a la seva carrera periodística i va exercir de traductor des de l’exili a Ginebra. Tot aquest recorregut queda reflectit en les més de 200 cartes que abasten sis dècades de trajectòria professional, però també personal, adreçades a una quarantena de destinataris, entre els quals hi ha Pau Casals, Josep Carner, Carles Esplà, Joan Estelrich, Armand Obiols, Josep Tarradellas i Rafael Tasis.

“Xammar és com el personatge de Melville, Bartleby, que sempre diu «preferiria no fer-ho» perquè, tot i que li van anar al darrere perquè publiqués, ja fos recopilacions d’articles o assajos sobre els indrets que va cobrir com a corresponsal, no ho va fer mai; tot el contrari de Pla”, explica Xavier Pla, curador de l’obra. Fins i tot assenyala que, ja al final de la seva vida, va publicar les seves memòries, però en realitat va ser una conversa amb Josep Badia i Moret. Amadeu Cuito, responsable de l’epíleg i amic de Xammar, diu que allà no hi reconeix la seva veu. En canvi, en aquest volum de cartes aquesta veu emergeix amb força i amb tota la seva quotidianitat. “És un intel·lectual que viu intensament el present; sempre va donar preponderància a la seva vida abans d’escriure i defugia totalment els reconeixements”, opina Pla.

Correspondència “humana”

La correspondència és “irregular” perquè tant escriu per saber com ha de cobrar un article com perquè, des de Perpinyà, li enviïn patates perquè s’està morint de gana. “No és una correspondència política o periodística, sinó humana”, subratlla Pla, que només ha descartat aquelles cartes que eren poc substancials o bé repetitives. “En conjunt reflecteixen els clarobscurs del personatge, una figura més llegendària que llegida”. D’altra banda, el curador defensa que les cartes tenen qualitat literària i desprenen un estil irònic, segell d’un personatge tan carismàtic i enriolat com Eugeni Xammar: “Era un home que tenia gust per la paradoxa i de vegades enfonsava un personatge amb només dues paraules. Això sí, era molt cortès i mai s’enemistava amb ningú”.

“Tenia el que en francès se’n diu un franc-parler. Provocava els interlocutors, cosa que no impedeix pas mantenir l’amistat”, diu Amadeu Cuito, que el va conèixer personalment perquè era amic del seu pare, Ferran Cuito. “Era d’una família vinguda a menys però no va deixar mai de ser un dandi”. Segons Cuito, Xammar no era un polemista perquè, malgrat les crítiques que va fer a la colla de Destino, Tele-estel o Serra d’Or, no va obtenir resposta.

La relació amb Josep Pla

De la mateixa generació, Xammar i Pla van mantenir una relació d’amistat, malgrat ser de cordes molt diferents, però entre ells dos dibuixen “el drama del país” després de la Guerra Civil. “Pensaven igual i són del mateix tarannà, però mentre un, Xammar, perd la guerra i pensa que és el país el que perd, l’altre perd dues vegades perquè es posa al costat de Franco i aquest li dona la patada”. Xavier Pla, estirant aquesta reflexió, afegeix: “Xammar representa el catalanisme coherent i íntegre perquè després de la guerra deixa de publicar, mentre que Pla ho fa en castellà i intenta ser pràctic i trobar les escletxes del franquisme”. Xavier Pla, que està preparant actualment una biografia de Josep Pla, recorda el preu que Xammar va haver de pagar: el silenci. Pla, en canvi, ha tingut una altra sort.

Més continguts de