L’inici de la fi del pacifisme japonès

70 anys després de la seva derrota a la Segona Guerra Mundial, l’ultranacionalisme governant vol rearmar el Japó

EL 3 DE MAIG DEL 1947 va entrar en vigor la Constitució japonesa, redactada en plena postguerra i sota el control directe dels Estats Units. A punt de commemorar-se el 70è aniversari de les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki -el 6 i el 9 d’agost, respectivament-, que van forçar el Japó a rendir-se i van posar fi a la II Guerra Mundial, el sector més nacionalista i conservador del país, guiat pel fort lideratge de Shinzo Abe, comença el desmantellament del pacifisme instaurat en aquella carta magna.

Aquest estiu, de fet, aconseguirà enderrocar un dels seus pilars fonamentals: l’article número 9. Una nova llei que es preveu que s’aprovi a les dues cambres donarà una nova interpretació a aquest article de la Constitució, que limita les forces armades japoneses a actuar només en estricta defensa i que fins ara es traduïa en la prohibició de crear un exèrcit regular i d’intervenir militarment fora del territori japonès.

Amb els anys, la majoria de la població ha abraçat l’esperit pacifista de la seva Constitució i el text ha esdevingut un dels símbols de la nació. Alhora, però, sempre hi ha hagut veus crítiques que vinculen l’article amb una opressió -o fins i tot una humiliació- nord-americana, símbol nefast de la derrota nipona a la Segona Guerra Mundial. Aquest sentiment, si bé no majoritari, és tan antic com la mateixa Constitució -amb representants tan sonats com l’escriptor Yukio Mishima- i ha sigut sempre una mena d’ombra del passat imperialista japonès que es projecta sobre la dreta política democràtica. Però, per què s’ha fet fort a la primera línia política justament ara, després de 70 anys de pacifisme arrelat en les bombes d’Hiroshima i Nagasaki?

Sens dubte, un factor clau ha sigut el lideratge de Shinzo Abe. Un cop recuperat dels problemes de salut que el van forçar a dimitir el 2007, Abe ha sigut capaç d’unir les fraccions internes del Partit Liberal Democràtic (PLD), de guanyar-se el suport dels Estats Units i de la indústria nacional, i d’aconseguir una majoria quasi absoluta al Parlament. Amb tots aquests suports, Abe es veu capaç de tirar pel dret i reinterpretar l’article 9, que amb la nova llei passarà a considerar el rearmament i l’atac preventiu com a “maniobres defensives”. L’expert en conflictes i pacifisme Kenji Isezaki, que va comparèixer a principis de juliol al Parlament nipó per oposar-se a la reforma, veu amb escepticisme les dreceres que pren el PLD d’Abe. Adverteix que un canvi constitucional d’aquest abast ha de ser un procés llarg i àmpliament consensuat, i no pas “uns canvis sobtats sense suport democràtic que no apareixien en cap programa electoral”.

Tot i així, Isezaki reconeix que “la Constitució és contradictòria: prohibeix al Japó tenir forces armades, però a la pràctica ja en té”. L’analista admet la necessitat de redactar una Constitució plenament japonesa, lliure de la influència directa nord-americana.

LA RELACIÓ AMB ELS ESTATS UNITS sempre ha sigut contradictòria, però avui encara ho és més. Canviar de marc constitucional i rearmar-se respon a la voluntat japonesa d’emancipar-se de la tutela de Washington, però el camí escollit per Abe, eminentment pragmàtic, també passa inevitablement per estrènyer els vincles amb els EUA. Al seu torn, als ulls d’Obama tot són avantatges. Una potència japonesa de primer ordre -que es podria plantejar d’entrar a l’OTAN- seria capaç de plantar cara a la Xina militarment, començant pel conflicte territorial per les illes del mar Meridional, però també a nivell econòmic, reforçada pel tractat de lliure comerç transpacífic. Alhora, la indústria armamentística nord-americana, lobi per excel·lència, es frega les mans amb la idea d’obrir les portes a un nou mercat.

Val a dir també que el suport de Washington permet a Abe emparar-se de les dures crítiques que l’acusen d’antidemocràtic, ja que sempre pot recórrer a la vella tàctica que aquí es coneix com la gaiatsu : assenyalar i culpar la pressió dels EUA quan s’aplica una mesura impopular. L’exemple actual més clar és la relocalització de la base militar d’Okinawa, en contra de la voluntat democràtica d’una de les regions amb més grau d’autonomia i amb més oposició al govern d’Abe.

Una de les conseqüències del retorn al poder d’Abe, el 2012, va ser l’auge de l’ala dura del PLD. Des de llavors, el partit s’ha desplaçat del centre i s’ha situat còmodament a la dreta, brandint nacionalisme i populisme com les seves armes polítiques principals.

La manifestació més visible -i polèmica- d’aquest canvi de rumb és el revisionisme històric d’Abe, que no només rep crítiques d’historiadors acadèmics sinó que ha despertat rancors en els països veïns, en especial la Xina i Corea del Sud. La màxima tensió es va respirar quan el primer ministre va portar ofrenes a Yasukuni, un temple que homenatja víctimes de la II Guerra Mundial i que inclou els noms de nombrosos criminals de guerra, protagonistes de les atrocitats colonials japoneses. Tomi Yoshikazi, simpatitzant del PLD i membre de l’Institut Nacional d’Estudis de Defensa, reconeix que l’ofrena va ser “un error polític”.

Tot i així, Yoshikazi defensa la resta d’actituds d’Abe, inclosa la seva intenció d’eliminar les disculpes a les nacions que van patir l’imperialisme japonès en el seu discurs pel 70è aniversari de la fi de la II Guerra Mundial, a l’agost, un anunci que ha generat molta polèmica. “Ja ens hem disculpat prou. No cal que ho seguim fent cada any. Desafiant la superpotència xinesa, Abe ha posat la mà a la taula i ha dit: «El Japó ha tornat»”, opina Yoshikazi.

La Xina no és l’únic motiu que el govern del Japó esgrimeix per defensar el rearmament del Japó. Els altres enemics que sovint s’esmenten són l’Iran i l’Estat Islàmic (que va decapitar dos japonesos), que podrien posar en perill la dependència energètica de Tòquio en cas que tanquessin la ruta marítima del gas i el petroli a través del golf Pèrsic. Matsunaga Yasuyuki, professor de la Universitat de Tòquio d’Estudis Estrangers i expert en el Pròxim Orient, s’afanya a contradir aquests “discursos alarmistes”: “És impossible que l’Iran o l’EI tanquin l’estret d’Ormuz: frenar el comerç de petroli seria un suïcidi econòmic”.

Però Matsunaga avisa també que les noves generacions, que no han patit les seqüeles d’una guerra, “són més vulnerables a la desafecció política i als constants inputs nacionalistes”. De fet, tot i no ser ni de bon tros majoritaris, els nuclis d’extrema dreta nacionalista es fan cada vegada més visibles a la capital. Al temple de Yasukuni hi apareixen sovint activistes que denuncien les atrocitats que van patir xinesos i coreans durant el colonialisme nipó com “manipulacions dels seus governs”. I, cada diumenge, a tocar de la Torre de Tòquio, davant de l’ambaixada russa i de la passivitat de la policia, es concentra una petita multitud que reclama a crits el retorn de les illes Kurils, que Rússia es va annexionar després de la II Guerra Mundial.

L’altra cara de la moneda és el creixent rebuig de la majoria de la població a la reforma constitucional que planteja Abe: menys del 30% hi estan d’acord, i el 57,7% hi estan en contra. Tot i que la pèrdua del suport popular podria arribar a suposar el despertar d’una societat sumida ara en l’apatia política, no sembla, ara per ara, una pressió prou forta per provocar cap canvi en les polítiques d’Abe. Tampoc el Partit Demòcrata acaba d’aixecar el cap, encara tocat pel desgast de la gestió del desastre de Fukushima.

Al contrari, tot fa pensar que Shinzo Abe se sent fort i pretén prémer l’accelerador. Té l’objectiu de posar la primera pedra de l’antic desig de l’ala nacionalista, una futura Constitució estrictament nipona, abans no acabi la seva legislatura.

Tampoc la pressió externa és una amenaça palpable, ni tan sols la xinesa, mentre el Japó compti amb el suport dels EUA. Per això és improbable que el 6 d’agost, durant el discurs commemoratiu del 70è aniversari d’Hiroshima, Abe demani perdó públicament pel paper del Japó durant la II Guerra Mundial, com havien fet els seus predecessors. Més que aprofitar l’ocasió per rebaixar tensions, Abe està calculant quin rèdit pot treure d’un acte polític més.

Més continguts de