EL GRÀFIC, AMPLIAT EN PDF

A LA SEVA OBRA MÉS CÈLEBRE, El xoc de civilitzacions, el politòleg nord-americà Samuel Huntington descrivia el món islàmic com una sola civilització, des d’Indonèsia fins al Marroc. Tanmateix, més enllà dels estereotips, els prop de cinquanta països de majoria musulmana presenten una gran varietat de sistemes polítics i de nivells de dependència entre l’estat i la religió: des de dictadures d’orígens diversos fins a democràcies, estats socialitzants o fins i tot sistemes neoliberals. Aquesta diversitat també inclou diferents rols de la religió en la vida pública i, especialment, en les seves relacions amb l’estat.

En aquest aspecte, als països musulmans existeix un contínuum que va d’un extrem -on trobem teocràcies en què la xaria o llei islàmica és al centre de l’ordenament jurídic- a l’altre -on se situen els països laics, amb una estricta separació entre religió i estat-. Al mig s’hi situen la majoria de països musulmans, on la xaria s’aplica parcialment i les autoritats religioses tenen un grau d’influència divers sobre el poder polític. Com que de vegades les regles no escrites són tan importants com les Constitucions i lleis supremes, i a més les relacions de poder són per definició canviants, no és sempre fàcil fer una classificació sobre les relacions entre l’islam i l’estat.

Ara bé, pocs analistes dubten a l’hora d’assenyalar com a teocràcies l’Iran, l’Aràbia Saudita, l’Afganistan dels talibans i les àrees dominades per moviments jihadistes, amb l’exemple més clar i flamant als territoris de Síria i l’Iraq dominats per l’autodenominat Estat Islàmic, sense oblidar el moviment Al-Shabaab a Somàlia i Boko Haram a Nigèria.

De tots aquests exemples, el model de teocràcia més establert i sòlid és el de l’Aràbia Saudita, vigent des del naixement de l’estat, el 1932. Però aquest país del golf Pèrsic no s’ajusta al model de teocràcia clàssic de l’Edat Mitjana a Europa, ja que el poder el reté la dinastia dels Al Saüd, que mai ha dit que és descendent directe del profeta, com sí que fan les famílies reials del Marroc i Jordània. A l’Aràbia Saudita no hi ha Constitució i ni tan sols lleis perquè l’única llei és la xaria. L’executiu governa a base de decrets. Certament, els clergues de la tendència ultraconservadora wahhabita tenen una gran influència, però rarament s’han oposat als designis del rei en qüestions transcendentals.

L’Iran, en canvi, sí que és governat directament pels mul·làs, com es coneix el clergat xiïta. El sistema inclou un cert grau de participació política, ja que el president i el Parlament es trien a través de sufragi universal, però el poder últim no és a les seves mans. “El sistema de govern a l’Iran és molt complex, amb una multitud d’òrgans. Però, en última instància, el poder resideix en el líder suprem, que ha de ser un religiós d’alt nivell, i que té capacitat de veto sobre les principals polítiques que es fan al país”, afirma Sanam Vakil, professora de la Universitat Johns Hopkins.

A l’altre extrem hi trobem els països laics, inspirats en el model francès o de l’extinta Unió Soviètica. En aquests casos hi predomina la legislació civil, si bé en alguns estats els seus codis morals estan basats en la tradició musulmana, una realitat també present als països seculars de tradició cristiana. Dins d’aquest grup s’hi inclouen els estats europeus amb una majoria de població musulmana, com Albània i Kosovo, diversos països de l’Àfrica subsahariana i totes les Repúbliques exsoviètiques de l’Àsia central, a més d’Indonèsia, el país musulmà més poblat.

Un cas interessant és el de Turquia. Fundat per l’autoritari Kemal Atatürk el 1923, l’estat turc es va inspirar en el model francès de laïcitat, però va anar més enllà en intentar imposar un estricte control sobre la religió. Ara bé, a mesura que el país es va anar democratitzant, i sobretot després de l’ascens al poder de l’islamista Recep Tayyip Erdogan, la religió ha anat augmentat el seu paper en la vida pública i política. “Turquia continua sent un país laic, però ara s’acosta més al model nord-americà que al francès. La visió de la religió que té Erdogan és funcional: la utilitza per guanyar vots i controlar millor la societat”, sosté Akin Unver, professor de la Universitat de Kadir Has, a Istanbul.

Entre aquests dos models hi ha el gruix de països musulmans, que declaren l’islam com a religió oficial de l’estat a les seves Constitucions. Dins d’aquest grup s’hi situen la majoria de països del Pròxim Orient i també del sud i del sud-est asiàtic, com el Pakistan i Malàisia. En la majoria de casos, la xaria s’aplica per a les qüestions de l’estatut personal, és a dir, en les relacions familiars. En canvi, no se sol implementar la part més controvertida, la dels hudud o càstigs corporals, que inclou la lapidació per a determinades faltes.

Dels tres, aquest és el grup més divers, ja que, per exemple, Tunísia és en molts aspectes un país laic, mentre que al Pakistan hi ha lleis molt severes contra la blasfèmia. Un tret que comparteixen diversos països és que el govern té el control de les institucions religioses, normalment a través dels ministeris d’Afers Religiosos. Per exemple, a Egipte, el president del país és qui tria el gran imam de la Universitat d’Al-Azhar, una de les institucions teològiques més influents de l’islam sunnita. El fet que els clergues siguin funcionaris de l’estat permet cooptar-los i fer que beneeixin en els seus sermons les polítiques del govern.