Mèxic, el laboratori de proves del món global

El país viu sotmès a una violència transversal tapada pels ‘narcos’

Em demanen tan sovint que expliqui què està passant a Mèxic, a qui i per què, que de vegades ja no sé com explicar el que tinc la sensació que tots i totes hauríem d’haver vist i entès. Sobretot des de Catalunya, que encara avui gaudeix d’institucions i persones que si no fos per l’ajut i la solidaritat de Mèxic fa temps que hauríem perdut i el nostre seria un país pitjor que no és. Fent un resum que ens avergonyeix fer perquè omet el dolor i la brutalitat, l’any 2007 el president Felipe Calderón va sortir a la televisió vestit de militar i va declarar públicament la guerra al narcotràfic. Des d’aleshores han passat dues legislatures, han desaparegut desenes de milers de persones (una cada cinc hores durant el govern de Calderón, una cada hora i cinquanta-tres minuts durant el govern de Peña Nieto. És a dir, 13 mexicans al dia), i ha mort tanta gent que el govern ha deixat de comptar perquè diu que hi perd diners i que els necessita per lluitar i fer efectiva la seva “estratègia contra el narco”. Però es calcula que de l’any 2007 fins avui hem obert més de 400 fosses comunes, hi ha hagut cap a 200.000 morts assassinats dels quals n’hem trobat els cossos (o algunes parts), han desaparegut un nombre semblant de persones (que estem buscant) i els desplaçats interiors s’acosten al quart de milió de persones. Tot això, sense comptar els immigrants que travessen el país camí dels Estats Units i que són les víctimes més anònimes d’aquesta tragèdia. La majoria, no cal dir-ho, fugen de la pobresa. I la majoria del que ens està passant avui a Mèxic té l’arrel allà mateix. Un 54% de la població mexicana són pobres i, d’aquests, un 40% viuen en situació de misèria, és a dir, que han de mantenir la família amb menys d’un dòlar al dia.

La corrupció, la ineptitud, la manca d’interès i els vincles delictius de les autoritats fan que a Mèxic un 99% dels delictes que es denuncien (i es calcula que només se’n denuncien un 10%) no es resolguin i, per tant, quedin impunes. I, per acabar-ho d’adobar, la propaganda del govern mexicà i tots els prejudicis que ens arriben a través dels llibres, les sèries, la televisió i la ignorància, ens fan creure que el narcotràfic és el gran causant d’aquesta debacle social. No és així. Més enllà del classisme, el masclisme, el menyspreu cap a les comunitats indígenes, la xenofòbia i els 71 anys de dictadura priista (que a Mèxic en diuen dictablanda perquè a molts llocs del món, i fins i tot de l’interior del país, mai s’ha vist com una dictadura), el veritable narcotràfic s’ha aconseguit mantenir amagat del focus públic al darrere d’uns estereotips falsos i molt desagradables que fan que no s’acabin d’entendre dues coses que són fonamentals per saber què ens està passant, avui, a Mèxic.

El capitalisme, tocat

D’una banda, Mèxic s’ha d’entendre com el lloc on hi ha hagut el principal curtcircuit i col·lapse del capitalisme. Els treballadors són ramats sense drets i la mercaderia és il·lícita i de tota mena. Fa ben poc, Roberto Saviano va visitar el país i en sortir s’havia adonat, i així ho va dir als mitjans, que entendre què estava passant al món era impossible sense entendre què estava passant a Mèxic. I tot això -i aquesta és una de les coses que costa més d’entendre- passa únicament i exclusivament per diners i no pas perquè al darrere hi hagi cap mena d’ideologia que ens permeti confondre-ho ni agermanar-ho amb desgràcies que han passat a altres països, sobretot de l’Amèrica Llatina.

D’una altra, el que cal entendre per saber què estem vivint a Mèxic és que aquesta mena de bogeria social que ens ha fet ser a tots més desconfiats, viure amb més por i canviar els hàbits d’una manera radical, pot començar a passar, avui mateix, a qualsevol país del món i en qualsevol moment. Mèxic és l’epicentre d’un problema global que no té només a veure amb Occident, sinó amb una manera de fer i de ser del mercat negre que ho pot destruir tot amb una brutalitat, una maldat i una crueltat que ens semblen inconcebibles. I aquí no s’hi val a dir que matar i morir així forma part de la nostra cultura, perquè aquest és un argument que es desfà de seguida si parlem de la Inquisició, les dues grans guerres fetes pels països que se suposen més civilitzats del món o l’esclavatge als Estats Units, per exemple.

I el que ens passa és això:en els anys que va durar aquesta mena de dictablanda el poder es va repartir entre les “famílies priistes” sense possibilitat de reelecció i no va perdre unes eleccions fins a l’any 2000, quan va pujar al poder Vicente Fox, expresident de la Coca-Cola a l’Amèrica Llatina. El PRI va nacionalitzar, vendre, fer i desfer a la seva manera. I un dels molts negocis que controlava era el tràfic de droga, principalment cocaïna, que pujava des de Colòmbia, i opi i marihuana que sembraven pagesos locals a llocs ben ubicats i controlats per l’exèrcit mexicà. Però aquell món de la droga va patir, sobretot després de la primera caiguda del govern priista l’any 2000, dos canvis radicals: 1) els càrtels mexicans van entendre que no els calia Colòmbia per controlar la frontera més llarga entre el Primer i el Tercer món (i per entendre això cal tenir en compte que els Estats Units consumeixen un 40% de la droga mundial), i 2) els càrtels amb el temps van començar a comprar cossos d’elit de l’exèrcit mexicà, i els exmilitars i els nous sicaris van entendre que no devien cap fidelitat als capos perquè, a diferència del que passava al segle XX, els càrtels ja no eren negocis familiars sinó estructures molt estrictes i terriblement capacitades per establir les noves lleis del crim organitzat.

Una xarxa internacional

És a dir, que el primer error que cometem i que ens impedeix entendre què està passant és anomenar narcotràfic a allò que en realitat és una xarxa internacional i molt poderosa de crim organitzat. Trafiquen amb tota mena de mercaderies, i hi ha anys que guanyen més diners amb drogues i d’altres que en guanyen més, posem per cas, amb la venda d’esclaus, d’armes, de nens i nenes per a les xarxes de pederàstia, amb cultura pirata o amb marques d’imitació. I el crim organitzat és en realitat un triumvirat de narcotraficants que sembla que fascinin a una gran part de la població però que en realitat són substituïbles, amagables, intercanviables i reemplaçables; polítics i forces de l’ordre, perquè és impossible que un món així se sostingui sense el món aparent que en fa un simulacre; i unes xarxes financeres que són les que més ens costa d’investigar des del periodisme, a diferència dels narcos i dels polítics i les forces de l’ordre involucrades. I és a aquesta tercera pota la que hauríem de considerar l’autèntic amo del crim organitzat. Però no ho fem perquè no quadren amb els prejudicis amb els quals hi pensem.

Més continguts de

El + vist

El + comentat