VIATGE

Més enllà de l'Havana

L’Havana és el gran reclam turístic urbà de Cuba. Però Xavier Moret ens explica per què, més enllà de la capital, ciutats com Trinidad també exerceixen una hipnòtica atracció

XAVIER MORET
XAVIER MORET

El problema de Cuba és que la ciutat de l’Havana té tanta força que sovint eclipsa la resta del país. Gairebé tot passa a l’Havana, i la veritat és que no resulta fàcil competir amb la força de La Habana Vieja, del Malecón, dels mojitos de la Bodeguita del Medio i dels daiquiris del Floridita. Però Cuba té molts més encants, per descomptat, començant per la província de Pinar del Río, on dominen les plantacions de tabac, i acabant per Santiago, la ciutat que queda a l’altra punta de l’illa, a gairebé mil quilòmetres de distància. Entremig, Trinidad i els seus voltants mereixen també sens dubte una visita.
El viatge per carretera a Trinidad, a uns tres-cents quilòmetres de l’Havana, passa bé, amb el paisatge característic del Tròpic i amb la companyia de camions, furgonetes i autobusos sobrecarregats i cotxes antics que continuen circulant gràcies al fet que els cubans han après a ser uns manetes en qüestions de mecànica. El bloqueig dels Estats Units els hi obligava.
Entremig, les consignes revolucionàries pintades a les parets, com ara “Viva Cuba Libre”, “Ni un paso atrás, ni para tomar impulso” i “Viva el Che”, ajuden a distreure la mirada i a subratllar que, efectivament, som a Cuba. Recordo, per cert, que a sota d’una de les pintades, la que pregonava “Patria libre o morir”, una mà anònima hi havia afegit amb humor “Valga la redundancia”. I és que l’humor sempre acaba traient el cap a Cuba.
La calor, les palmeres, les plantacions i l’accent de la gent, sempre amb la falca a punt “Tú sabes, mi amor”, fan pensar en grans novel·les que s’han escrit a Cuba, com ara 'Tres tristes tigres', de Guillermo Cabrera Infante, però també aquest llibre ens faria tornar a l’Havana. Seguim, doncs, cap a Trinidad.
Aquesta ciutat, declarada Patrimoni Mundial per la Unesco el 1988, és coneguda a Cuba com “la ciutat museu”. I en tenim prou amb un curt passeig pels carrers empedrats, entre palauets, esglésies i humils cases colonials, per adonar-nos que es mereix aquest àlies. A Trinidad s’hi està bé, però si no fos perquè sabem que som en una ciutat de debò, un passeig per la Villa de la Santísima Trinidad, que és el nom original, ens portaria a pensar que trepitgem una mena de parc temàtic construït per il·lustrar la Cuba del passat. Tot és massa bonic en aquesta ciutat fundada el 1514 que va arribar a l’esplendor als segles XVIII i XIX, quan les plantacions de canya de sucre van crear grans fortunes.
La Plaza Mayor, els museus (entre els quals el Romántico i el d’Arquitectura), ens porten a repassar la història d’aquesta ciutat que ha sabut créixer respectant la història. Els palaus i les habitacions que es lloguen a les Casas de Huéspedes del centre ens ajuden a completar aquesta visió històrica, mentre que el Museo de la Lucha contra los Bandidos (és a dir, els enemics de Fidel Castro) ens remet a una història més recent, la iniciada el 1959 amb la revolució d’uns barbuts que van sacsejar el món.
Per adonar-se que Trinidad no és tan sols una postal, convé anar a dinar a algun dels seus 'paladares', on serveixen plats cubans com ara la 'ropa vieja' o els 'moros y cristianos', i prendre un mojito a El Regidor, un bar del carrer Bolívar que ofereix actuacions musicals. Després podem assistir a un concert de música cubana, sigui a la Casa de la Trova, on també toquen salsa per ballar, o al Palacio Brunet. Quan cau el sol i refresca una mica, de deu a dotze de la nit, la cita és a l’Escalinata de la Casa de la Música, en un costat de la Plaza Mayor, on la música esclata d’una manera més espontània.
La música és omnipresent a Cuba, on sona a tota hora per encomanar alegria i ganes de viure, i per oblidar els problemes causats per un bloqueig que a vegades comporta privacions que els cubans esquiven com poden. Per cert, en comptes d’utilitzar la paraula 'bailar', en cubà prefereixen dir 'echar un pie'.
Una altra visita turística que se sol fer a Trinidad és la d’una fàbrica de puros. Les dones que van caragolant les fulles de tabac, en un ambient d’abans i amb la mirada baixa, ajuden a fer-se una idea de tota la feinada que comporta elaborar els cotitzats puros. Els habitants de la ciutat, per cert, solen dir que Fidel Castro regalava als diplomàtics estrangers la marca Trinidad, però sembla que els Cohiba es van acabar imposant.
L’ascens a la torre del Palacio Cantero, el propietari del qual va ser José Mariano Borrell, ajuda a entendre la situació de Trinidad, ubicada entre la Sierra de Escambray i el mar. Des de dalt es veuen les teulades de les cases antigues, els campanars, els carrers, el Cerro del Vigía i una part de la província de Sancti Spíritus, que compta amb plantacions de plàtans, canya de sucre i cafè. Cap al sud hi tenim el mar Carib i Playa Ancón, una de les més famoses de l’illa.

Per completar la lliçó d’història que ens ofereix Trinidad, hem d’arribar al Valle de los Ingenios, a uns quants quilòmetres de la ciutat, Allà hi ha les restes d’una cinquantena de fàbriques de sucre que són les que van portar la fortuna a la zona. La torre Iznaga, de 45 metres d’alçada, és un bon lloc per repassar la història de les famílies que es van enriquir amb aquest negoci i dels molts esclaus portats de l’Àfrica que van haver de patir una tirania afortunadament ja caducada.
La canya de sucre ens porta a pensar en el rom, que es fabricava a partir de la melassa, i en noms il·lustres com el de Facundo Bacardí i Massó, un sitgetà que va acumular una gran fortuna venent el rom que fabricava. Però això ens allunya de Trinidad, ja que aquesta història s’associa amb Santiago de Cuba.
La visió de les plantacions de canya ens fa pensar també en la 'zafra', que és com s’anomena a Cuba la collita de la canya. L’any 1970, per millorar la situació financera de l’illa, Fidel Castro va posar a la població el repte d’arribar als 10 milions de tones de sucre. En va fer una gran campanya, però només van arribar a uns vuit milions.
La visita a Trinidad es pot completar amb excursions pel Parc Natural de Topes de Collantes, a la Sierra de Escambray, que compta amb molts rius i cascades. A la costa, a més de Playa Ancón, un dels primers complexos turístics de la Revolució, tenim la ciutat de Cienfuegos, situada en una badia oberta al mar Carib. Compta amb un 'malecón', com l’Havana, i amb diversos palauets que donen fe dels grans negocis que s’hi van fer. La ciutat també té un original monument que recorda un dels grans músics cubans, Benny Moré (1919-1963), conegut com el Bárbaro del Ritmo i el Sonero Mayor de Cuba, que no és poca cosa.
No gaire lluny, a uns setanta quilòmetres cap a l’Oest, hi ha la badia de Cochinos, un lloc que es va fer famós l’abril del 1961, quan un grup d’exiliats cubans armats hi van desembarcar, amb el suport de la CIA, per mirar d’acabar amb la Revolució. La maniobra, però, els va sortir malament. Al cap de tan sols 65 hores, les tropes de Fidel Castro havien avortat l’intent. Després d’aquest fracàs, la Revolució va continuar endavant. I encara dura, tot i que amb un Fidel Castro cada dia més envellit i menys present a la vida pública. Mentrestant, a la propera Playa Girón els turistes de diferents països es banyen amb els ulls plens de Tròpic i un mojito a la mà, aliens a la Revolució i a aquells fets històrics.

Més continguts de