VIATGE

L'embruix de Xangai

‘El embrujo de Shanghai’ (1993) és una novel·la d’aventures de Juan Marsé. Estirant el fil del títol, Xavier Moret ens descobreix Xangai, símbol del ‘comunisme neoliberal’ de la Xina

 

El riu Huangpu, un afluent del mític iangtsé, mostra les dues cares de Xangai, una gran ciutat de 24 milions d’habitants. A una banda hi tenim el Bund, el passeig vora el riu on s’alinea el poder d’abans, amb edificis monumentals de l’època colonial que acullen bancs, hotels, duanes, consolats... A l’altra banda del riu hi ha Pudong, el districte on s’alcen els gratacels de la nova ciutat financera. És com si tinguéssim a un costat el poder d’abans i a l’altre el nou poder, el que emergeix del boom econòmic de la Xina actual.
Al vespre, quan es fa de nit, als xinesos els agrada passejar pel Bund i fer-se fotos amb els gratacels Pudong al fons, o navegar amb els vaixells que t’ofereixen sopar a bord mentre una pantalla gegant emet publicitat de gran format. Forma part de l’encant de Xangai. I tot i que ara queda molt lluny, potser alguns xinesos recorden que, no fa tants anys, el districte financer no existia i que el nom oficial del Bund era Bulevard de la Revolució.

Però la Xina canvia molt de pressa, especialment d’ençà que el Partit Comunista va abandonar l’ortodòxia per endinsar-se en aquest oxímoron anomenat 'comunisme neoliberal'. Es mengi com es mengi això, queda clar que,  si Pequín és la capital política i cultural del país, a Xangai s’hi han abocat carretades de milions per convertir-la en una ciutat financera capaç d’enlluernar el món. Amb el permís de Hong Kong, esclar, però és evident que Hong Kong juga en una lliga a part, producte del lema “Un país, dos sistemes”.
No és fàcil comprendre la Xina, però Xangai pot ser una ciutat molt agradable si sabem triar el que ens interessa. Al Bund, per exemple, val la pena visitar el Peace Hotel, que té l’origen el 1926. La part nord porta el nom de Sassoon House, en homenatge a la família fundadora. El va fer construir Victor Sassoon, un comerciant típic del Xangai de fa cent anys. Era un jueu sefardita d’origen iraquià, educat a Cambridge, amb negocis a Xangai, Hong Kong i l’Índia. El Peace Hotel va viure temps difícils en el període maoista, però va recuperar l’essència i avui s’hi pot viure l’ambient del Xangai d’abans, de la ciutat que va emergir com un imperi comercial multinacional on francesos, britànics i russos, entre d’altres, feien negocis que es relacionaven al començament amb l’opi.

D’aquell temps, quan la ciutat estava dividida segons les diferents nacionalitats, en queda encara avui un aire de misteri 'made in Shanghai' i l’agradable barri de la concessió francesa, que va tenir vida pròpia entre el 1849 i el 1943. Encara avui, els edificis colonials i els jardins fan que sigui un lloc elegant on val la pena viure-hi.
Hi ha una pel·lícula de Spielberg, basada en un llibre autobiogràfic de J.G. Ballard, 'L’imperi del sol', que retrata molt bé l’ambient d’aquell Xangai colonial, però si haguéssim de triar un autor que ens expliqués el Xangai d’avui seria sens dubte el xinès Qiu Xiaolong, que en les seves novel·les negres, com 'Muerte de una heroína roja', sap proporcionar-nos les claus per comprendre els canvis viscuts per la ciutat. Juan Marsé, per la seva banda, ens va parlar a 'El embrujo de Shanghai' de la ciutat misteriosa, somiada.
Però érem al Bund, observant el Xangai d’abans. Ara hauríem de travessar el riu, si pot ser pel túnel de vianants ple de llumets de colors, per anar a visitar el barri de Pudong, a la ribera est del riu Huangpu. La moderna torre de comunicacions, l’Oriental Pearl Tower, és aquí la gran referència. Fa 470 metres i des del mirador més alt tens unes vistes excel·lents dels gratacels de Pudong, del riu i del Bund. Però, com que la torre data del 1995, ja hi ha al seu voltant alguns edificis que la superen en alçada. A Xangai es construeix de pressa i cada any s’ha d’actualitzar la llista de gratacels. El més alt, fins ara, és la Shanghai Tower, de 632 metres, que és també el més alt de la Xina i el segon del món. El segueix el Shanghai World Financial Center, de 492 metres, i n’hi ha una vuitantena que superen els 170 metres.
Ara bé, segons un rumor que circula per Xangai, si al barri de Pudong no s’hi havia construït abans era perquè els aiguamolls no oferien una base fiable. Amb tants edificis com s’hi han fet els últims anys, es diu que el terreny del barri va cedint uns mil·límetres cada any. Si això fos cert, seria una metàfora impagable dels possibles peus de fang de l’economia xinesa. Els xinesos i els turistes, però, aliens a aquests rumors, continuen comprant compulsivament a Nanjing Road, el carrer comercial per excel·lència de Xangai. Surt del Bund i va fins a la plaça del Poble, i la multitud va en augment a mesura que avança el dia. Les botigues ofereixen tots els gèneres possibles, tal com pregonen els grans neons, i als voltants hi ha restaurants populars on pots menjar a bon preu, una mica més car si tries plats com el del deliciós ànec lacat. L’arròs no cal demanar-lo; és com el pa a la Xina. Sempre te’l porten a taula, a menys que vagis a un dels restaurants de cuina europea que proliferen últimament a Xangai.

La plaça del Poble, al final de Nanjing Road, és un gran espai de dimensions proporcionals a la grandesa de la Xina, un país de 1.500 milions d’habitants. Aquí hi tenim la zona verda del parc del Poble, inaugurat el 1952 on abans hi havia el Shanghai Race Club, fundat pels britànics el 1862. On abans hi corrien els cavalls, ara hi va la gent de Xangai a passejar i a respirar natura. Com a contrast amb la calma del parc, la gran estació de metro de la plaça del Poble permet veure el continu anar i venir de les multituds que s’afanyen a traslladar-se d’una punta a l’altra de la gran ciutat.
A la mateixa plaça hi ha museus que permeten aprofundir en la història i la delicadesa de l’art xinès, però per copsar tot això potser és millor anar a la Ciutat Antiga, que no queda gaire lluny. Els jardins Yu, amb les seves casetes d’estètica oriental, estanys i peixets, són com la Ciutat Prohibida de Xangai. El basar Yuyuan, per la seva banda, permet comprar tota mena d’objectes antics, entre els quals mai falten els 'llibrets rojos' de Mao i tota la parafernàlia de medalles, estatuetes i cartells maoistes. La casa de te Huxinting, situada al mig d’un estany, és un bon lloc per reposar i aprendre sobre la sorprenent varietat dels tes xinesos. Al mateix barri hi ha el City God Temple, també anomenat Chenghuang Miao, on es pot constatar la debilitat que senten els xinesos d’avui pels déus tradicionals. Un altre temple famós és el del Buda de Jade Blanc, on hi ha una gran estàtua de Buda portada de Birmània per mar el 1882.
A Xangai sorprèn veure com conviuen els dos mons xinesos: tradició i modernitat. En aquest sentit, et descol·loca constatar com al costat mateix dels temples antics s’alcen altíssims edificis d’apartaments construïts fa pocs anys. I és que Xangai, com ja he dit, no para de créixer. Un altre focus d’atracció del Xangai més modern el tenim en el circuit de Fórmula 1, situat a 35 quilòmetres de la ciutat i inaugurat el 2004. S’hi pot anar amb la línia 11 del metro i, un cop allà, t’adones que la seva imatge de modernor contrasta amb el lent avançar de les barcasses que arriben a la ciutat pel riu. Una vegada més, les dues cares de Xangai, la gran ciutat embolcallada en un tel de misteri, sorprenen el viatger.

Més continguts de