Els televangelistes són els pastors religiosos que prediquen els seus sermons als fidels tant des del púlpit d’un temple com a través d’algun canal de televisió. Molts no han sigut mai ordenats i no formen part de cap confessió cristiana oficial: són pastors perquè així s’han autoproclamat i així es presenten. I perquè l’audiència els compra el producte que ofereixen, per descomptat. El producte en qüestió varia en funció de cada televangelista. Uns ofereixen la redempció dels pecats, altres la curació de les malalties, altres la prosperitat econòmica... No són pocs els que ofereixen el 'pack' sencer. I gairebé tots ho fan utilitzant les mateixes tècniques: histrionisme emocional, vehemència retòrica i ideologia ultraconservadora, tot ben especiat amb nombroses cites bíbliques, a vegades literals i a vegades inventades o tergiversades a conveniència.

Als Estats Units fa molts anys que el televangelisme representa un fenomen de masses, que genera molts milions de dòlars i compta amb milions de seguidors. L’èxit dels televangelistes s’ha construït, en bona part, sobre tres característiques estructurals de la societat nord-americana: una fe molt estesa i arrelada, la convicció que tot –també les creences profundes i els sentiments íntims– és susceptible de ser explotat com a negoci i el gust per l’espectacle.

Des d’un punt de vista apostòlic, el televangelisme té la seva lògica. Si des del temps dels primers apòstols la missió primordial del cristianisme ha sigut propagar el missatge de Déu perquè arribi a tants creients potencials com sigui possible, fer servir la televisió, igual com en el passat s’havien fet servir els predicadors itinerants, els llibres, la premsa i la ràdio, és evangèlicament pràctic i raonable. Els primers televangelistes (Percy Crawford i Fulton J. Sheen) van sorgir durant els anys 50 del segle passat i provenien del món de la ràdio, però va ser durant els 70 i 80 quan el fenomen va eclosionar. Un panorama mediàtic sense cap tipus de regulació governamental feia possible que qualsevol que s’ho pogués permetre econòmicament tingués un canal de televisió propi. Són molts els canals amb una programació dedicada al televangelisme: Trinity Broadcasting, Inspiration Ministries, Daystar... Aquest últim emet en més de dos-cents països i té un pressupost anual de 70 milions de dòlars.

Com tot allò que forma part del 'show business', el televangelisme també té el seu 'star system'. Segurament més que cap altre, l’'star system' televangèlic està ple de personatges delirants i escàndols sonats. Si els ministres de les Esglésies oficials ja tenen problemes gestionant l’espinós tema de la doble moral, no diguem els televangelistes, molts dels quals són impostors carismàtics que basen el seu negoci a aprofitar-se de la bona fe i les necessitats dels fidels més crèduls i desvalguts. La llista de televangelistes caiguts en desgràcia després de ser descoberts fent el contrari del que predicaven donaria per omplir una Bíblia sencera. Un dels primers va ser Billy James Hargis, molt popular als 50 i 60, segregacionista, anticomunista de la línia dura i antisemita. Hargis va ser acusat el 1974 de conducta sexual inapropiada amb les seves alumnes de l’American Christian College.

Una icona del televangelisme dels 80 va ser Jimmy Swaggart. Casat, moralista exaltat, conegut per demanar diners als feligresos amb l’objectiu de comprar Bíblies i enviar-les amb globus als ciutadans de la Unió Soviètica, els problemes de Swaggart van començar quan va ser descobert amb una prostituta. Després de fer acte de contrició pública –llàgrimes desconsolades incloses– amb un sermó televisat des del seu temple, va ser perdonat. El segon cop que el van trobar cometent el mateix pecat ja va mostrar una actitud molt diferent: “El Senyor m’ha dit que no és assumpte vostre”, va amollar als fidels de la seva congregació. Tot i els escàndols, Swaggart ha mantingut l’estatus i el negoci, que inclou des de programes de televisió i de ràdio fins a llibres i discos de soul, que han assolit vendes milionàries. Un tercer cas controvertit va ser el del pastor Ted Haggard, antihomosexual inflamat de qui el 2006 es va saber que havia contractat els serveis d’un massatgista prostitut a qui –'let’s party!'– també va comprar metamfetamina. Similar a la de Haggard és la història de Lonnie Frisbee, anomenat el 'predicador hippie' pel seu aspecte (barba espessa, cabells llargs) i la seva retòrica informal. Frisbee deia que l’homosexualitat era pecat als ulls de Déu. Però ell era homosexual. Va morir de sida el 1993.

La doble moral dels predicadors és només la part pintoresca del televangelisme. Després hi ha la part delictiva o com a mínim immoral, molt ben explicada fa mesos per l’humorista John Oliver al seu programa de la HBO (l’episodi, molt recomanable, està disponible al YouTube). Oliver se centra en els televangelistes que prediquen el conegut com a 'evangeli de la prosperitat'. Alguns líders d’aquesta pseudoteologia són Robert Tilton, Kenneth Copeland i Creflo Dollar. Segons aquests predicadors, molt criticats pels representants de les Esglésies tradicionals, la riquesa és una benedicció de Déu, i una manera segura d’obtenir-la és fer donacions a les seves Esglésies, com si es tractés d’inversions que donaran rèdits. Gràcies a aquest mètode, molts telepredicadors han aconseguit que els feligresos els sufraguin cases particulars de luxe i jets privats de 65 milions de dòlars. Com que les donacions a congregacions religioses estan exemptes d’impostos, el negoci és rodó. Excepte, esclar, per als feligresos que demanen crèdits al banc o renuncien a pagar-se el tractament de la malaltia que pateixen perquè pensen que els sortirà més a compte –per curar-se, o perquè la vida els somrigui– fer una donació.

Als antípodes d’aquests xarlatans fraudulents, hi ha Billy Graham, nascut el 1918. Els seus programes de ràdio i televisió li van donar fama i prestigi moral ja a finals dels anys 40. I fins avui, que està venerablement jubilat. El currículum de Graham és molt notable: va ser conseller espiritual de tres presidents –Eisenhower, Johnson i Nixon–, va donar suport a Martin Luther King en la lluita pels drets civils dels negres i va mantenir correspondència amb Nelson Mandela mentre el líder sud-africà va estar empresonat. Per tot això, Graham és considerat el Pastor d’Amèrica. I té una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.