“Possiblement seré la reina Isabel fins al final dels meus dies”, assegura Michelle Jenner (Barcelona, 1986) entre l’orgull i la condemna. Encara no ha fet trenta anys i ja sembla que ha aconseguit l’honor més alt per a qualsevol intèrpret: convertir-se en un símbol. Explica que, quan estudien els Reis Catòlics, els joves ja només poden imaginar Isabel I de Castella amb el seu rostre. Tres anys sota la seva majestuosa pell en la reeixida sèrie de TVE li han proporcionat una classe de popularitat que mai no havia imaginat. No almenys quan, encara sent una nena, filla també d’actors, va fer els seus primers passos en la publicitat i el doblatge posant veu, entre d’altres, al petit Joshua de 'La vida és bella' (1997). “Jo era conscient que el que estàvem fent amb 'Isabel' tenia qualitat, però mai vaig pensar que arribaria tan lluny”.

T’ha canviat la vida?

M.J. Afecta a molts nivells. He tingut la possibilitat de posar-me en la pell d’un personatge des dels 15 anys fins que mor als 53. És un arc molt ampli, amb diferents tipus de registre. El personatge creixia i canviaven la seva manera de parlar i de pensar i he estat molt temps ficada dins seu. Crec que és impossible no canviar després d’una experiència així.

El públic de la sèrie 'Isabel' es va multiplicar exponencialment en cadascun dels 39 episodis que es van emetre, des del 2011 fins al 2014. El compromís de Michelle Jenner amb la ficció televisiva va deixar en suspens la seva conquesta de la gran pantalla, que havia arrencat amb llargmetratges d’alt risc com 'No tengas miedo', de Montxo Armendáriz, o 'Extraterrestre', de Nacho Vigalondo. “La televisió és la millor escola. Mai he après tant com amb 'Los hombres de Paco' –assegura–. Però quan vaig acabar aquesta sèrie m’arribaven propostes molt semblants i no vaig voler continuar fent el mateix. Sempre he volgut imaginar la meva carrera com una marató”.

Enguany tornes al cinema amb tres propostes: ‘Tenemos que hablar’, de David Serrano; ‘Julieta’, de Pedro Almodóvar, i ‘Nuestros amantes’, de Miguel Ángel Lamata. Se’t presenta un any molt intens…

M.J. Sí, està sent molt intens, perquè les tres pel·lícules les vaig rodar a l’estiu gairebé de manera simultània. Encara no sé com ho vaig fer. Ha sigut una bogeria perquè són personatges molt diferents. El problema és que vull fer de tot, i, després de tres anys a la televisió, em venia de gust tornar al cinema. Encara que bàsicament el que volia era canviar de pell. En realitat, cinema i televisió... tot és el mateix, només canvia la pantalla.

Abordes registres molt diferents, com si volguessis deixar clara la teva versatilitat com a actriu. Quins criteris segueixes a l’hora de triar els papers?

M.J. La veritat és que al final m’he adonat que és tan important saber dir que no com saber dir que sí. Cal aprendre a triar. Jo em deixo portar molt per l’instint, sóc ràpida a l’hora decidir i, quan tinc dubtes, consulto amb les persones que m’envolten, sobretot amb els meus pares.

Què és el que et convenç per acceptar un paper com el de Nuria a ‘Tenemos que hablar’, on tornes a ser parella (o exparella) d’Hugo Silva?

M.J. Moltes coses. A més de la presència de l’Hugo, és que el guió em va semblar molt divertit i em va arribar en un moment en què tenia molt interès a apartar-me del drama. David Serrano, d’altra banda, és per a mi un gran director de comèdia. 'Días de futbol' és la meva comèdia espanyola favorita dels últims anys. Va ser molt fàcil dir-li que sí.

La pel·lícula tracta dels devastadors efectes de la crisi des de l’humor. ¿L’èxit de la teva carrera t’ha fet viure al marge de la crisi?

M.J. Veig i sento la crisi en moltes persones que conec i que estimo. A mi m’ha anat bé, però a molts amics no. I ha afectat molt la meva feina. És molt difícil que les pel·lícules tirin endavant. Jo ho he notat en projectes fantàstics que han arribat a les meves mans i al final no han acabat sortint. Les ajudes a la cultura sempre resulten insuficients i, aquests últims anys, encara més. Crec que si no donem suport a la nostra cultura, esborrem la nostra identitat.

Ja ets oficialment una noia Almodóvar… Un altre somni complert?

M.J. Sí, esclar… Però, bé, jo tinc un paper molt petit a 'Julieta'. El més increïble ha sigut l’experiència de disfrutar al màxim del món d’Almodóvar.

Diuen que és molt dur als rodatges. Com ha sigut la teva experiència?

M.J. Jo m’hi he sentit molt còmoda, he disfrutat i après molt, i m’hi entenia molt bé. M’encanta el seu cinema com a dona, com a espectadora i com a actriu. M’ha fet molt feliç en aquests tres aspectes de la vida. Així que poder formar part d’això ha sigut gairebé miraculós.

Has patit amb algun personatge?

M.J. Procuro no arribar mai a aquests extrems. Quan vaig fer 'No tengas miedo' em vaig trobar davant d’un personatge molt delicat, però la pel·lícula era tan necessària i estava feta amb tanta elegància… Jo quan acabava el rodatge no m’emportava al personatge a l’hotel. Me n’anava a fer una cervesa i reia de la vida o amb la vida. Jo no sóc una actriu de mètode. Em diuen “Acció!” i sento el que haig de sentir, ho visc. Però, quan acaba la seqüència, sóc jo altra vegada.

I quina és la teva tècnica?

M.J. No en tinc cap. Com tots els actors, crec que sóc molt empàtica amb els sentiments dels altres. Sóc molt sensible i connecto ràpid amb les emocions. Quan tinc clar quines són les emocions del meu personatge, el que sent i el que ha d’expressar, treballo amb això.

A quines actrius t’agradaria assemblar-te quan arribis a la seva edat?

M.J. A Meryl Streep, a Shirley MacLaine, a qui adoro des de petita...

Tinc entès que ets una gran lectora…

M.J. Sí, d’ençà que la meva mare em va ensenyar a llegir, sempre he viscut amb algun llibre a les mans. Llegeixo especialment al llit, abans d’anar a dormir, però també durant els temps morts dels rodatges.

Saps que MacLaine també és una bona escriptora?

M.J. Sí, ho sé. Tinc uns quants llibres seus. Em van impactar molt les seves memòries 'Lo que sé de mí'. És un llibre que comença dient alguna cosa així com: “Jo era una persona que ho tenia tot però em sentia buida… ¿Se suposa que això és tot?” Em va semblar una postura plena d’humilitat i saviesa. A més, és una persona molt espiritual. I en això ens assemblem.

Recordo que en aquestes memòries parlava de la seva vida com si respongués a un destí predeterminat. Amb tot el que t’està passant, ¿veus la teva vida també com un guió escrit?

M.J. És bonic quan mires cap enrere i veus que tot un conjunt de casualitats t’han portat fins a un punt determinat. ¿És el destí o és alguna cosa arbitrària? No ho sé, però d’alguna manera entens que ets propietària de la teva vida fins a cert punt.

I tens algun pla traçat per al futur? Potser rodar fora d’Espanya?

M.J. El que m’agradaria és continuar treballant d’això fins que em mori. En aquesta professió és impossible posar-se metes a llarg termini. No tinc plans de filmar fora d’Espanya. Mai ha sigut la meva gran ambició. Per ser feliç, he de tenir equilibri. La meva feina és molt important però no és la meva vida sencera. Jo no em veig fent les maletes per anar-me’n a viure a Hollywood. Necessito veure la meva família.

La teva família és el que més trobes a faltar de Barcelona?

M.J. Sí, casa meva, la platja, els amics… Però la veritat és que ja em sento tant de Barcelona com de Madrid. Madrid també és casa meva.

I com estàs vivint des de Madrid tot el procés independentista?

M.J. És un tema molt delicat. No tot és blanc o negre. Considero que la gent ha de ser escoltada. Per això estem en una democràcia. A mi personalment no m’agradaria que Catalunya s’independitzés però si la majoria de la gent ho vol, tampoc pots impedir-ho. Per això és important fer una consulta. Jo sóc catalana, però també em considero espanyola i europea… Mai m’ha agradat el concepte de posar barreres, encara que entenc que molta gent no se senti representada amb els que governen.

Quina percepció creus que té el públic de tu com a actriu?

M.J. Això ho ha de decidir l’espectador. De vegades algú passa pel meu costat i diu: “Mira, la famosa!” I això no m’agrada. Dins de la categoria de famós hi ha persones que es dediquen a fer coses que no tenen res a veure amb l’ofici d’actriu. Amb 'Isabel' he notat molt d’afecte i respecte, i això ha sigut increïble, ho he valorat molt. Amb 'Los hombres de Paco' les reaccions eren més de “Mira, quina tia bona!” i comentaris d’aquest tipus. I ho puc entendre, era el paper que interpretava… Però això ha canviat. O vull creure que ha canviat.

A què et refereixes?

M.J. Bé, afortunadament aquest no és el cas, però encara hi ha entrevistes que consisteixen bàsicament a preguntar-me per què no he ensenyat mai els pits o coses així. Et poden veure com a algú que va de festa en festa, que està forrat de pasta i porta un tren de vida brutal… I no és així. Tinc una vida d’allò més normal.