Quan truquem a la porta de l’estudi de Raimon, sentim com s’acosta xiulant pel passadís. I quan obre la porta, ens rep aquell somriure sorneguer i aquells ulls que tot ho capturen. En Raimon treballa al pis d’una casa funcional dels anys setanta, en una placeta a tocar del capdamunt de la Rambla. Hi té una xemeneia, naturalment apagada, on no hi ha tions, sinó una bona col·lecció de trofeus, a l’espera d’anar a parar a algun prestatge. És l’únic senyal visible de desordre. Raimon continua venint d’aquella gent que anomenem de classe subalterna, tot i que el pul·lòver, la camisa i els pantalons de cotó li donen un toc aristocràtic.

Què hi veus aquí? [Li mostrem una foto de la sessió per al seu primer disc, el 1964.]

R. El meu nét. Ha, ha, ha... Aquesta és una sessió que va fer l’Oriol Maspons, que ja no és entre nosaltres. Deu ser de després del primer disc, cap a l’any 63 o 64. Vaig tenir sort de comptar amb bons fotògrafs.

Quina mirada de rebel amb causa.

R. Tenia 23 anys, acabava la universitat i pensava que el que havia de fer era el mateix que intento fer ara: contribuir a l’afirmació d’una llengua, d’una cultura, d’una gent lligada a les classes subalternes. Pensava que, a través de la música i de les cançons, que havien tingut una resposta immediata forta, ho podia aconseguir.

La barbeta alçada és una imatge de desafiament, no?

R. Això hi és, sí.... perquè, fixa’t, fins fa menys d’un any, a mi sempre m’havien preguntat “Per què no cantes en una altra llengua que no és la teva?” Amb la més bona intenció del món perquè “el mercat serà més ampli”, així, parlant de mercat. Aquí, en castellà. A França, la CBS em volia fer cantar en francès. Als 70 vaig anar als Estats Units i un mànager important em va dir: “Queda’t aquí dos anys 'and I will make you a celebrity'”... Cantant en anglès, per descomptat.

l compromís amb la llengua, esclar. ¿El d’esquerres no ha tingut mai carnet?

R. Carnet militant no. De cap partit, mai.

Per què?

R. Perquè em fotrien fora. No sóc un home de partit, sóc un home molt individual, que no és el mateix que individualista. No tinc res en contra de la militància de la gent però si un es coneix a si mateix, sap que l’únic que faria és nosa.

I com ets?

R. Jo no em conec, com tu tampoc et coneixes bé. He fet uns versos que encara no estan gravats però que vaig cantar l’any passat al Palau, allò d’“Encara no sé qui sóc i sé que no sóc qui era, també sé qui no seré i encara no sé qui sóc”, és a dir, si jo et digués com sóc, et mentiria. Un cert tipus del comportament meu sí que el conec, però 'saber-me'? És molt difícil. Tampoc vull ser com els altres volen que sigui. Em vaig fer enemistats quan després de la dictadura diferents partits volien que formés part de la seva llista, i jo vaig dir que no, i donava un argument una mica 'tramposet', però real: que havia intentat cantar durant la dictadura i no em deixaven, i ara que podia...

Per a la gent de la teva generació, el final de la dictadura no va ser ben bé com havíeu imaginat.

R. Es va instal·lar un pensament molt de dretes: els que havien lluitat contra la dictadura, en el món de l’art, estaven molt bé, però ara que no hi havia dictadura.... què collons feien? Ara tocava divertir-se. Era complicat cantar.

A tu et van batejar Ramon. ¿Raimon va ser idea d’Eliseu Climent?

R. No exactament. Érem molt amics, amb l’Eliseu, al començament de la universitat. Després vam seguir sent amics fins als anys 80. Més tard, jo me’n vaig apartar perquè no estic d’acord amb moltes coses que ha fet i ell ja ho sap perquè n’hem parlat. I va sortir el primer disc, i jo volia un nom, de manera que una cosa fos el cantant i una altra cosa fos l’estudiant o el possible professor, i... jo tenia al cap allò dels trobadors, que està ple de Raimons, i aleshores vaig dir “Estaria bé Raimon”. Volíem un nom que la gent pogués recordar, i aquí sí que ja possiblement va ser l’Eliseu el que va organitzar el 'tinglado'. Anàvem per les botigues de discos: “¿Tienen el disco de un chico valenciano que parece que tiene mucho éxito y está muy bien, un tal Raimon?” “Ah pues aún no lo tenemos, bueno voy a ver si en la otra tienda...” Passàvem 5 o 6 persones al llarg d’un dia a la mateixa botiga demanant el disc...

De la moltíssima gent important amb qui has treballat, parla’m d’Espriu.

R. Havia fet la 'Cançó del capvespre', de l’Espriu, i jo volia cantar-li-la perquè em digués què li semblava. Ho vaig dir al Joan Fuster, i el Fuster li va escriure una carta i em va donar el seu telèfon. Vaig telefonar a l’Espriu, i el primer que em va dir va ser: “L’admiro profundament”. Vaig entrar a les vuit, quarts de nou, allà, a aquella casa dels Jardinets, Casa Fuster, li vaig cantar la cançó, va dir que endavant, que musiqués tot el que jo volgués d’ell, i ens vam quedar xerrant fins a les dues de la matinada o així, parlant de poesia, de la situació al país...De fet, hi ha una carta d’ell en què li ho conta a la seva germana.

I Joan Miró?

R. El vaig conèixer a París, al restaurant Barcelona. Algú ens va presentar i em va dir: “Jo ja el conec, a vostè, m’agraden molt les seves cançons”. I jo li vaig cantar una cançó allà mateix. Després vaig cantar el 1966 a l’Olympia a París i ell va venir al recital. I quan ja tenia les Cançons de la roda del temps, se’m va acudir que estaria molt bé que la portada la fes Joan Miró.

De les persones, a les frases:

“Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”.

R. Això és del 1975. Franco estava malalt però la dictadura encara aguantava. Entrem 'tios' que teníem 20 anys el 1960, i veníem sense la por que tenien els nostres pares, que havien perdut la guerra. Perquè la joventut no té por.

“Nosaltres no som d’eixe mon”.

R. Ara la usen per a tot, fins hi tot l’Esperanza Aguirre la va usar, imagina’t.

“Al meu país la pluja no sap ploure”.

R. És curiós, perquè no va del temps, és una cançó que critica el tipus d’educació que ens impartien.

“Qui perd els orígens perd identitat”.

R. La gent l’ha interpretat moltes vegades d’una altra manera, sobretot posant un “la” identitat. Però parla de la identitat de grup de classes subalternes. Si no fos estrictament això, hauria inclòs també la burgesia, que té un sentiment nacional, però no anava per aquí la cançó, i un no pot estar posant notes a peu de pàgina mentre canta, sobretot perquè no hi ha pàgina.

¿A tu també t’agrada tant com a la resta de la humanitat el ‘Veles e vents’?

R. Home, crec que n’he fet de millors, d’Ausiàs March, però, sí, a mi el poema em sembla allò que diuen espaterrant. És un poema que la primera vegada que el llegeixes dius mare meva, però com és possible que aquesta bèstia hagi escrit això, hi posi tots els vents que li són necessaris per fer el viatge des del sud d’Italià cap a València, on hi ha l’estimada.

Com va la vida després de les teves declaracions sobre la independència?

R. M’agradaria que algú es mirés el que he dit. Jo vaig dir que no era independentista perquè no ho veia clar. Després hi ha hagut moltes reaccions fanatitzades que no tinc en compte. Tinc una trajectòria que si la gent no la vol veure, doncs que no la vegi, però per quatre o vint o dos-cents insults no canviaré de parer.

Ara estàs a punt de fer 75 anys i els faràs a dalt de l’escenari.

R. No hi ha millor regal per als que, com a mi, ens agraden els escenaris.

T’ho havies imaginat així?

R. Què va! Ara començo a pensar en la jubilació, per raons òbvies, i ara me bolcaré sobre València perquè hi ha molta gent que no m’ha sentit mai, i que m’ho diuen. Però no crec que duri gaire, com a cantant, com a persona tampoc ho sé, però com a cantant arribarà un moment... Tinc cada vegada més dificultats per fer cançons, en el sentit que estripo més que salvo. Potser m’he fet massa exigent, jo què sé. No és immediat, però ja ho veig més a prop. De fet, hi ha una cançó que canto i la vaig fer en el 2011 que comença amb “Tinc més records que projectes”. I aquesta és la situació. Ara bé, ¿això vol dir que jo plego? No. Ara no, però una cosa que fa uns anys no era al meu horitzó personal, ara ja hi és.

A les ‘Cançons de la roda del temps’, ja el 1967, hi ha una meditació del pas del temps i de la presència de la mort en la vida humana.

R. Això és d’Espriu. El pas del temps sempre hi ha sigut... Si entrem en territori psicològic, jo sóc el germà que fa cinc. Ma mare amb 47 anys, mon pare, 48. Jo tinc 15 o 16 anys, mon pare mort d’una embòlia, els meus germans comencen a casar-se, tot això potser et pot influir en aquesta mena de sensibilitat pel pas del temps, no ho sé.

Doncs ha passat el temps.

R. Què és el que passa, què diu que passa? Doncs el temps.