Periodista especialitzat en viatgesDes del Puig des Teix, a 1.064 metres d’altitud, hi ha una vista gairebé aèria de la costa nord de Mallorca, amb el poble de pessebre de Deià als peus, un cinturó verd de pins, tarongers i oliveres centenàries, possessions senyorials escortades de palmeres i el gran blau del mar al fons. No és gens estrany que aquesta vista seduís a finals del segle XIX l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, més conegut com s’Arxiduc.

Tot en la costa que va de Valldemossa a Sóller remet a s’Arxiduc, un noble de la casa d’Habsburg, cosí de la famosa Sissí, que es va interessar per les ciències naturals, va escriure l’obra erudita 'Die Balearen' i tres llibres en català. La primera vegada que va visitar Mallorca, el 1867, tenia tan sols vint anys i ja es va enamorar de l’illa. A partir del 1872 va començar a comprar grans finques de la costa nord, entre les quals Miramar, i hi va passar llargues temporades. “Quan hagis contemplat la grandesa de Mallorca, quan hagis comprès el profund secret de l’Illa d’Or, l’estimaràs tota la vida”, va escriure. El 1914, l’esclat de la Primera Guerra Mundial va fer que abandonés l’illa. Va morir poc després, el 1915, a Bohèmia.

Per pujar al Teix des de Valldemossa tenim el camí de s’Arxiduc, una delícia que passa per boscos d’alzina i trams rocosos que culminen en el mirador de s’Arxiduc. A sota hi queda una cosmovisió semblant a la que va fer exclamar al poeta Ungaretti “M’illumino d’immenso”. A la terra baixa també es deixa veure la mà de s’Arxiduc. En especial fora de les carreteres més transitades, aquelles on el grup Peor Imposible, amb Rossy de Palma com a integrant, cantava als anys vuitanta allò de “Fent stop en una carretera, mai no saps qui t’aturarà. Jo lo que vull és un pagès amb motorino, que me sapi follar bé…” Eren altres temps, esclar.

Si ens situem a Valldemossa, els primers noms que ens assalten són els del músic polonès Chopin i l’escriptora francesa George Sand, que van viure a Sa Cartoixa l’hivern de l’any 1838-1839, tal com ella narra a 'Un hivern a Mallorca'. Els noms de Rubén Darío, Santiago Rusiñol i el mateix Arxiduc també estan vinculats a Sa Cartoixa, però els turistes que avui la visiten es deixen endur per l’atractiu de la parella romàntica. Molts fins i tot compren el llibre de George Sand, però són pocs els que el llegeixen. Si ho fessin, veurien el menyspreu amb què l’autora parla dels mallorquins, tot i que valora la bellesa de l’illa. “Mallorca, per als pintors, és un dels països més bells de la terra”, escriu.

Fora de les cases i dels carrers ben endreçats de Valldemossa hi trobem Son Moragues, una de les moltes possessions comprades per s’Arxiduc. La filla del fuster d’aquells temps era Catalina Homar, una mallorquina que va ser amant del noble. S’Arxiduc la va fer encarregada de S’Estaca, una casa preciosa, a tocar del mar, que ell va comprar i reformar el 1878. Son Moragues, per cert, pertany avui a la família Entrecanales, de l’empresa d’infraestructures, mentre que S’Estaca la va comprar l’actor Michael Douglas, empès per la seva exesposa Diandra.

Al llarg d’aquesta costa, s’Arxiduc va anar comprant terres que va cuidar com si fossin un jardí paradisíac. En certa manera, el seu esperit de conservació encara hi regna. Allà hi trobem racons meravellosos que semblen viure al marge del temps, com l’ermita de la Santíssima Trinitat, a la qual s’arriba per un camí estret i costerut. Al capdamunt, la vista del mar, el petit cementiri i la perfecció mil·limètrica de l’hort dels monjos desprenen una pau que sembla feta per reconciliar els visitants amb un món convuls.

Encara que a alguns els hi podria semblar, molt abans de s’Arxiduc aquesta costa ja tenia vida pròpia. Al segle XIII era terra d’eremites i va ser aquí on el 1276 el beat Ramon Llull va fundar una escola de llengües orientals pensada per formar missioners. Les restes del monestir de Miramar, fundat pel rei Jaume II a petició de Llull, encara es poden veure a prop de Son Marroig, una de les cases més ben posades d’aquesta costa, encarada a mar i a la famosa roca Sa Foradada.

El 1872 s’Arxiduc va comprar aquesta possessió i va deixar escrit: “Cap altre lloc del món pot dur amb més propietat el nom de Miramar”. Expliquen per Valldemossa que, al cap de pocs dies de comprar-la, un pagès li va dir amb ironia: “Volia conèixer l’home que ha pagat tants doblers per Son Marroig”. S’Arxiduc li va contestar amb un somriure: “De fet, només Sa Foradada ja en val molts més”. A la casa hi ha un museu, del 1927, que ret homenatge a s’Arxiduc, amb mobles d’època, dibuixos, llibres i objectes personals. Hi ha també quadres d’alguns dels pintors que han pintat aquesta costa, com Joaquim Mir, Ribas, Bauzà, etcètera. Al jardí, un templet de marbre de Carrara acredita el gust clàssic de s’Arxiduc.

Un altre enamorat d’aquesta costa era Santiago Rusiñol, que no es cansava de pintar-ne els paisatges. Conten que, amb els amics, anava sovint a contemplar la posta de sol, i que tots aplaudien encantats quan era de les bones, però que esbroncaven la mare natura quan s’interposava algun núvol. A 'L’illa de la calma', el seu llibre sobre Mallorca, escriu Rusiñol que des de Miramar el mar es veu tan immens “que diríem que hi han posat més aigua”.

Oliveres de tronc rebregat, garrofers, tarongers i llimoners acompanyen el viatger pels revolts que precedeixen l’arribada al poble de Deià. Allà, als peus del puig del Teix, el poble està tan ben posat que no sorprèn que tingui una de les concentracions més grans d’artistes a escala mundial. La culpa la té, en bona part, l’escriptor Robert Graves, que hi va fixar la seva residència als anys trenta. Graves va escriure 'Jo, Claudi' a Deià, i darrere d’ell vindrien molts més artistes i escriptors, enamorats d’aquesta feliç conjunció de mar i muntanya que és Deià. Tot és tan perfecte en aquest poble, amagat del mar i coronat pel cementiri on des del 1985 hi ha enterrat Graves, que fins i tot els que no són artistes senten la temptació de pintar-lo o de dedicar-li un escrit o una cançó.

Un altre estadant il·lustre és el músic Kevin Ayers, que abans de la seva mort, el 2013, ens va deixar l’àlbum 'Deià… vu'. Ell va atreure molts altres músics a Deià, mentre que els dibuixos del pintor alemany Mati Klarwein, mort el 2002, van il·lustrar les cobertes d’àlbums tan famosos com l’'Abraxas' de Santana, amb una visió psicodèlica de la cala.

El caminet que baixa a la cala de Deià, que es confon sovint amb el torrent, permet fer un passeig agradable en què les cases de pedra dels artistes s’alternen amb les canyes, els horts i les atzavares que proclamen l’essència rural del vell Deià. Un cop a la cala, el mar tancat, la roca d’Enmig i els dos xiringuitos on es pot menjar bon peix, Cas Patró March i Can Lluc, confirmen que aquesta és una costa on, a l’ombra del puig del Teix, es pot gaudir de la bona vida mediterrània. No gaire més enllà, el llogarret de Lluc Alcari i la platja des Canyeret són un pròleg excel·lent per a la ciutat de Sóller, situada en una gran vall plena de tarongers. D’allà surt un tren que va a Palma i un tramvia que va fins al port entre cases i tarongers. Rusiñol va escriure: “Si vols tenir una idea del que és aquesta vall, tanca els ulls i pensa en un país de verdor, mentre flaires tarongina o et menges una taronja”.