Cinc minuts i tres dinars en un dia per triar el nou papa

BarcelonaDimarts, un dels avions que uneix Madrid i Roma estava ple de sacerdots. També hi viatjava d’incògnit, de paisà, un cardenal espanyol per passar desapercebut. Anava a Itàlia per acomiadar el papa Francesc, però també per participar en l’elecció del futur líder de l’Església catòlica. Roma bull aquests dies. Converses a tres bandes, alguna trobada clandestina i xiuxiuejos a l’ombra dels cardenals que triaran el nou pontífex. Com explica l’editor Ignasi Moreta, el cardenal Narcís Jubany va participar l’any 1978 en els dos conclaves que van fer papa Joan Pau I i Joan Pau II. Durant aquells dies hi va haver cardenals que van arribar a dinar tres cops un mateix dia. I és que és ara, en les jornades prèvies al funeral, quan es comencen a crear aliances. Sotto voce. Tot i que l’elecció depèn dels 135 cardenals menors de 80 anys, en aquests dies de reunions i pactes també hi participen la resta de membres del col·legi cardenalici, que són els que acumulen més experiència. “Han viscut moltes coses, són influencers, són els que diran no feu això o mireu cap aquí”, apunta la periodista i professora especialitzada en religió Míriam Diez.

Després del funeral de Jorge Mario Bergoglio, s’inicien les congregacions generals. Es tracta de reunions de tots els cardenals –inclosos els majors de 80 anys– per preparar el conclave que servirà per escollir el nou líder. “No es pot dir cap nom, s’ha de dir el perfil del papa que es busca”, explica el periodista i rector de Santa Maria del Taulat, Francesc Romeu, que relata la presència en cada conclave de papamakers, cardenals que saben trobar bons candidats. L’italià Carlo Maria Martini en va ser un gran exemple. “Va dominar els últims dos conclaves i l’últim sense ser-hi” –havia mort un any abans–, relata Romeu.

Durant les congregacions, qui ho vulgui pot demanar la paraula. Són reflexions breus, de cinc minuts, però bàsiques per conèixer-se entre ells, ja que provenen de tots els racons del món. “Els cinc minuts de Bergoglio van ser decisius. Molts van quedar impactats, va captivar molta gent”, relata el prevere Armand Puig. La capacitat oratòria és vital. “Per sobre de les corrents, que existeixen, prima la capacitat de seducció de les persones i transmetre, en el poc temps que tenen, un missatge potent i atractiu per al futur de l’Església. És difícil fer de papa després de Bergoglio sense tenir carisma“, reflexiona Puig.

Aïllats del món

El conclave se celebrarà a la Capella Sixtina. Els cardenals amb dret a vot hi entraran i quedaran aïllats completament. No poden rebre cap missatge ni comunicar-se amb l’exterior mentre facin les quatre votacions que hi pot haver cada dia. 110 dels 135 cardenals van ser escollits per Francesc. Això fa que, en teoria, donar continuïtat al seu llegat sigui l’opció més factible. “Les dades faciliten la continuïtat, no hi ha retorn”, apunta Romeu, però alhora matisa aquesta suposada homogeneïtat, ja que la majoria “no es coneixen entre ells” perquè provenen de 71 països i es mouen per lògiques diferents. A més, com afegeix el monjo de Montserrat Josep Miquel Bausset, ja no són “arquebisbes de grans diòcesis” com abans, avesats a afers polítics i diplomàtics, sinó que ara s’escull la “persona” i no per la importància de la “ciutat”. Fins i tot l’idioma pot ser cabdal. “Abans molts eren italians i europeus, tenien elements en comú, com la llengua; ara les àrees lingüístiques poden ser un element a tenir en compte”, adverteix el professor Ignasi Fernández Terricabras. “El conclave és un desafiament a la cultura dominant, sobretot a Occident, per uns temps diferents a la immediatesa i els components secrets que sobten”, il·lustra el monjo de Montserrat Ignasi Fossas.

Durant els últims dies, el debat ha girat al voltant de dos corrents enfrontats: els conservadors i els progressistes, una dicotomia “reduccionista”, segons el degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Daniel Palau, que assenyala que hi ha molts “matisos” en aquests suposats dos grans blocs i que responen a dinàmiques que des d’Europa pot costar d’entendre. “Potser fora d’Europa no estan tan preocupats per temes com el paper de la dona o la moral”, diu Fernández Terricabras, que adverteix que els conservadors arriben “més organitzats” perquè fa anys que donen resposta a les polítiques de Bergoglio. “Per si sols no poden obtenir la majoria de dos terços, hauran de negociar amb altres grups petits o cardenals disposats a donar el seu vot a un candidat més conservador”, pronostica Fernández Terricabras, que creu que les ordes religioses tindran poc impacte i només les figures vinculades a l’Opus Dei o els legionaris de Crist, qüestionats per Francesc, intentaran unir forces per desfer el llegat de l’argentí. En la mateixa línia s’expressa l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas: hi ha una minoria de cardenals “superconservadors” o “contraris” als postulats de Francesc i, per tant, no tenen “recorregut”.

Africans i americans

Entre el sector menys reformista s’hi troba l’Església americana, però també la majoria de cardenals africans, liderats per Robert Sarah. Promoure un papa africà, després d’un que va arribar de la “fi del món”, com va dir el mateix Francesc, podria “ser atractiu” i sumar vots d’altres països de l’hemisferi sud. Segons Fernández Terricabras, aquest grup minoritari serà el primer a moure fitxa i proposar un candidat, i un cop vegin que els números no surten s’obrirà “un punt mort per buscar un candidat de consens, ni tant conservador ni tant progressista”.

Per a Bausset, malgrat que els sectors reaccionaris han volgut “posar el fre de mà, la línia de Francesc anirà a més”. També ho creu Moreta, que considera que una tria “involucionista” és poc probable perquè l’Església “no és impermeable al canvi social”.

Aquesta oposició a Bergoglio ha tingut forta presència mediàtica perquè “va criticar durament el neoliberalisme i el consumisme: va dir que aquesta economia mata”, explica el teòleg Francesc Torralba, qui creu, però, que aquest corrent antifrancesc té més pes en “certs lobis americans” que dins del propi col·legi cardenalici.

Més contundent és el periodista Vicenç Lozano, autor de Vaticangate, que assenyala un “complot i guerra bruta” contra Francesc per part del sector tradicionalista aliat amb “l’extrema dreta” i Donald Trump. Segons Lozano, aquests dies ja circulen dossiers elaborats per fundacions catòliques dels Estats Units per desacreditar papables reformistes amb cadàvers a l’armari de corrupció, inversions reprovables i abusos sexuals. La pressió del poder econòmic nord-americà i la seva branca eclesiàstica és “fortíssima”, i juguen amb el fet que les finances del Vaticà tenen una gran dependència de les aportacions americanes. Això, per a Lozano i Díez, obre la possibilitat que hi hagi un cisma en funció del que surti del conclave. Un cisma per l’ala tradicional dels EUA, però també per l’extrem contrari: els alemanys radicals progressistes.

Ara bé, no tot es mou per la lògica progressistes-conservadors, que també té matisos. El discurs valent de Bergoglio en temes socials, immigració o guerres, no ha tingut sempre la mateixa contundència quan es parla de moral. “Hi haurà una facció que dirà que s’ha acabat parlar de vulnerables, pobres, migració... tenim més carpetes, la de la doctrina, l’ordre, la veritat o la litúrgia”, afegeix Díez. “Alguns voldrien una església més ritualista i litúrgica i menys implicada en temes socials”, resumeix Torralba. Ho exemplifica la religiosa Margarita Bofarull amb una anècdota. Abans d’una audiència amb el Papa a la Capella Clementina, va sentir la conversa de dues persones que criticaven el vessant social. “A veure si ens parlarà una altra vegada dels pobres”, xiuxiuejaven. “El Papa ha tret molts privilegis. No s’entén com a servei sinó com a poder”, diu Bofarull.

L’exemple del 2013

Per entendre el que pot passar al conclave, Puig remet a l’exemple del 2013, quan va ser escollit Bergoglio, que era el 44è favorit a la casa d’apostes de Londres. “Francesc ha nomenat la majoria de cardenals electors, però es busca la persona que pot fer millor de papa. S’ha de fer memòria històrica i veure el que va passar el 2013. Va ser molt il·lustratiu. Bergoglio és un papa modern, progressista, però quan va sortir, què representava? Els cardenals que el van votar els havia triat Benet XVI o Joan Pau II. La majoria s’haurien de moure en un corrent moderat o conservador, i va sortir un reformista per majoria aclaparadora“, diu. En canvi, al 2005, quan va sortir Ratzinger, Bergoglio sí que estava entre els principals candidats, però va acabar cedint el vot per escollir Benet XVI.

En el conclave d’aquest 2025 està en joc donar continuïtat a l’obra de Francesc. “Pontífex vol dir constructor de ponts. S’ha de tirar endavant la reforma que ha començat Francesc i que no ha conclòs. El dret canònic s’ha de reformar, Bergoglio no va tocar ni una coma dels textos, se li han de valorar els gestos, però s’han de traduir en canvis de legislació“, assenyala la professora Díez, que apunta dos temes cabdals per al nou papat: el paper de la dona a l’església, que és “inajornable” i les situacions que anomenen “irregulars”, com divorciats que es tornen a casar, parelles no binàries, el celibat dels sacerdots o la presència de persones laiques en la presa de decisions.

De manera similar ho veu Ignasi Moreta, que considera que Francesc va “generar unes expectatives que no va complir” i això va causar una “forta decepció“. Els “equilibris interns” per “por a un cisma per la dreta” van fer que la música que va canviar Bergoglio no es traduís en un canvi de la lletra, és a dir, del catecisme. “Si només es queda en gestos, és demagògia”, conclou. La teòloga Cristina Inogés hi posa context: “L’església és lenta, com un gran elefant”, argumenta per explicar la dificultat de donar un gir radical a la institució que va trobar-se Francesc.

Per a Puig, la carpeta més important per al nou papa és la pau mundial, que l’Església sigui un actor important per posar fre als conflictes i al rearmament. “L’única veu seriosa que ha dit no a la guerra ha sigut el papa Francesc”, sentencia, alhora que posa en valor Bergoglio perquè va permetre que apareguessin brots verds dins del catolicisme i es lluités contra la “desertització de la fe a Europa”. Després de molts anys de declivi, hi torna a haver interès en l’Església, ressalten els especialistes. El monjo Bausset considera que cal continuar posant el focus en el medi ambient, la fraternitat i seguir sent l’església dels pobres i les perifèries per acollir tothom, mentre mossèn Palau posa l’èmfasi en la sinodalitat (implicar tots els cristians en les decisions), en la pobresa i en la immigració i, finalment, en l’educació, davant dels reptes que planteja l’era digital i la intel·ligència artificial.

Els principals favorits

Tots aquestes reptes els haurà d’abordar –o bé evitar– el nou papa. Entre els noms que més sonen, sobretot irromp el del secretari d’estat del Vaticà, Pietro Parolin. Es tracta d’una figura solvent de 70 anys, amb carrera diplomàtica, que parla idiomes i que ha participat en les delicades relacions entre la Santa Seu i Israel o Corea del Nord i ha mediat entre Rússia i Ucraïna. Per Lozano, pot ser una figura de consens que sigui acceptada pels conservadors, amb qui té vinculacions, perquè “ha beneït les reformes de Francesc, però no les ha defensat de manera vehement”.

Més progressista és el cardenal filipí Luis Antonio Tagle, figura de 67 anys amb carisma i amb una visió reformista. Una altra opció en la mateixa línia, amb un fort accent en els temes socials, seria l’italià Matteo Maria Zuppi, president de la Conferència Episcopal Italiana i vinculat a la comunitat laica de Sant Egidi. També propers a Francesc són l’arquebisbe de Luxemburg, Jean-Claude Hollerich, jesuïta, o el jove portuguès de 59 anys José Tolentino de Mendonça, un intel·lectual que també escriu poesia. Altres noms són l’arquebisbe de Budapest, Péter Erdő; el bisbe d’Estocolm, Anders Arborelius, o el cardenal maltès Mario Grech.

A l’altra banda, hi destaquen Fridolin Ambongo, cardenal del Congo que va criticar les reformes de Francesc com la benedicció de parelles homosexuals, i Robert Sarah, líder africà de l’ala més tradicional, juntament amb l’americà Raymond Leo Burke. Per a Romeu i Lozano, figures tan marcades i que han perdut les formes amb crítiques molt dures contra Francesc, no tenen opcions. Míriam Díez, a més, aporta dos paràmetres addicionals a tenir en compte: “Buscaran algú de lluny, no contaminat, i no escolliran algú amb 30 anys de pontificat per davant”. I el prevere i director de cor, Valentí Miserachs, que ha viscut més de 60 anys a Roma, alerta sobre tots els noms que surten, tot recordant un proverbi romà: “Qui entra papa al conclave, en surt cardenal”.