Les de la bata lila, cuidadores que descuidem
Les treballadores familiars del SAD del Solsonès reclamen més reconeixement social i econòmic
PeriodistaArriba puntual a les vuit. Ajuda l’àvia A en la seva higiene personal mentre li pregunta com ha passat la nit. Li mesura la pressió. Li neteja la casa, li renta i li planxa la roba. Avui li cus un botó perquè pugui vestir-se les faldilles abans de sortir a estirar les cames. Després d’obrir la nevera constata que ha d’anar a comprar per fer-li el dinar. Primer es desvia, però, al CAP per renovar la recepta de la senyora A i fer parada a la farmàcia. No s’oblida mai de la conversa en què regalarà un bocí de la seva vida per rebre’n un altre a canvi i comprovar l’estat de salut emocional de l’anciana. Quan surti d’aquesta llar anirà disparada a la següent que té assignada i començarà de nou la seva tasca amb un somriure als llavis quan passi per la porta dels senyors B i C, tot creuant els dits perquè avui tinguin la festa en pau, sense cap brot psicòtic ni baralla, ni objectes volant finestra avall. I després es traslladarà rabent a casa de la senyora D, abans d’acabar a la de l’E o, fins i tot, l’F. Haurà esmorzat tot conduint per alguna carretera rural de la comarca, entre un domicili i un altre.
Aquest pot ser un matí qualsevol de l’Elisabet C., la Montse M. i l’Àngels V., les de la bata lila al Solsonès. Perceben un sou base inferior als mil euros per tractar amb persones que no es valen per si soles. Són les treballadores familiars del servei d’ajuda a domicili (SAD) del Consell Comarcal, que darrerament han passat a ser una mica menys invisibles perquè han reclamat públicament, amb urgència, un salari més digne i un canvi en la categoria laboral que en pal·liï la precarietat, una qüestió que fa més de deu anys que acumula pols damunt la taula de l’ens intermunicipal. Parlem d’una feina amb moltes cares i també moltes creus. Entre les cares, les de les 58 persones beneficiàries del SAD al Solsonès durant l’any 2022, la majoria de les quals són dones grans, tot i que també hi ha parelles, homes sols i persones amb problemes de salut mental o fins i tot en situació de risc.
En algunes cases la seva potser és l’única visita del dia. I les esperen amb candeletes. El vincle que es crea fa que fins i tot els costi agafar-se els dies lliures que els pertoquen. “No són plecs de papers que pots aparcar per a l’endemà”, expressen. Hi ha usuàries, poques, que són un bàlsam i les reben amb un cafè, una galeta o un croissant com a mostra d’agraïment. Però també han d’endurar la crueltat i la rebequeria d’altres usuaris, davant dels quals s’han de mossegar la llengua i mantenir la mesura. “Els hem de permetre comportaments que a la pròpia família no toleraríem, perquè som conscients que són persones amb una història social complexa darrere que necessiten la nostra ajuda”. L’Àngels, l’Elisabet i la Montse arriben psicològicament abatudes al migdia. “Ens hem d’anar regenerant durant el matí”, i normalment els toca fer-ho en solitud.
Elles són la família
Una altra creu és la deficient xarxa de suport sanitari per a la seva tasca, un dels esculls que s’intenten abordar des dels departaments de Drets Socials i Salut. “Si ens poguéssim coordinar millor, no patiríem la meitat del que patim”, lamenten. En la majoria dels casos només hi són elles, atesa la manca de familiars de referència. Elles són la família dels pacients. I, no obstant això, reclamant serveis mèdics a domicili s’han sentit del tot ignorades i, fins i tot, a vegades tractades amb desdeny –amb alguna esbroncada inclosa del facultatiu–. “I encara tenim sort de la col·laboració d’uns quants professionals d’infermeria”, matisen.
Tot fa feix. I, tanmateix, no canviarien pas de feina, perquè la viuen amb vocació. Tot fa pensar que la seva és una professió de futur. Algunes d’elles temen, però, que el sector públic acabi externalitzant el servei. De fet, aquesta és la tendència generalitzada. El Solsonès és una de les poques comarques que, amb orgull, manté el SAD amb personal propi, si bé el Consell Comarcal també ha de recórrer a l’empresa privada per arribar a tots els usuaris.
Si les de la bata lila fossin homes segurament no hauria estat necessari un article com aquest. La feminització d’algunes de les feines més precaritzades del quart pilar de l’estat del benestar arriba a ser insultant. D’Àngels, Elisabets i Montses a la nostra demarcació i al conjunt del país n’hi ha un fotimer. La manca de reconeixement econòmic i social de les treballadores familiars és una de les debilitats del sistema que subratlla el darrer informe d’avaluació de la implementació del servei d’ajuda a domicili a Catalunya, del juliol passat, encarregat per la Generalitat. I, tal com alerta Ernest Cañada, autor de Cuidadoras (Icaria, 2021), en el context de crisi de les cures que vivim, res no es podrà resoldre sense dignificar les condicions d’aquest personal indispensable. Perquè si descuidem aquelles que cuiden, quina societat ens quedarà?
