Analitzar uns resultats electorals implica certa coneixença del territori; per tant, a diferència d’altres gurus, servidor solament se sent capaç –i amb prou feines!– d’escometre tal tasca en el context de Lleida ciutat. Com a targarí emigrat, potser també de la vila natal, però la falta d’espai, temps i lèxic m’apressa. Així doncs, posem fil a l’agulla per començar a teixir un vestit a mida per a tots els exaspirants a la vara de paer en cap.
Si en l’anterior article esperonava la ciutadania a votar pel canvi, en aquest ja puc vanagloriar-me de la meva vasta capacitat d’influència. Això, sempre que tornar a la normalitat representi un canvi... I és que, a part dels dos anys d’Oronich –cal retrocedir al segle passat– i els quatre de Pueyo, el període democràtic de Lleida es resumeix en socialisme, socialisme i socialisme. Vaja, tot el socialisme que poguessin personificar Siurana i Ros!
Ara és el torn de Larrosa, que revalida el poder després de la seva breu –brevíssima– etapa anterior al capdavant de la Paeria. Un Larrosa, per cert, que ha fet de la inacció la seva principal arma electoral, mantenint un perfil baix en tots i cadascun dels debats previs a la contesa municipal amb l’objectiu de desgastar els seus rivals i sortir indemne del cos a cos amb Pueyo, que finalment ha complert el seu somni més humit: marxar cap a casa. Cal aclarir que Pueyo va encapçalar la llista republicana ara fa quatre anys per resituar ERC al lloc que hipotèticament li corresponia; és a dir, en una còmoda segona o tercera posició, a pocs regidors de distància del PSC, que empenyés Freixanet a bregar-se prou per aspirar a convertir-se en la primera alcaldessa de la ciutat. Però a Pueyo li va sortir el tret per la culata i amb la seva habitual desgana es va veure obligat a governar durant quatre llargs anys.
D’altra banda, mentre el Comú deixava a la banqueta la seva millor jugadora, Junts tampoc es quedava curt a l’hora d’impulsar el PP fins a la segona posició i, consegüentment, cavar la tomba política de Postius en el marc d’unes eleccions que se saldaven amb una altra víctima històrica: Ribes, fidel escudera de Ros en temps pretèrits, cedia el seu lloc a la candidata de Vox, que a jutjar per la seva intervenció en el ple d’investidura ens regalarà grans dosis de surrealisme polític al llarg d’aquesta legislatura.
Hi ha canvis normals. Eleccions normals. I alcaldes –o alcaldesses– normals. També, ciutats normals. I després hi ha Lleida.
