Lluís Foix: “Les elèctriques i el gas són importants, però l’energia agroalimentària és primordial”

Rocafort de VallbonaEl veterà periodista Lluís Foix i Carnicé (Rocafort de Vallbona, 1943) acaba de complir 82 anys i ha celebrat l'últim Sant Jordi amb una nova publicació, La força de les arrels (Grup62), un compendi de relats curts que ha anat escrivint en els últims anys sobre el món rural.

El títol d’aquest nou llibre és la seva reivindicació de les arrels per sobre del tronc, les branques i les fulles d’un arbre?

Si les arrels fallen, tot falla.

Però una persona jove no se sentiria més identificada amb les flors?

Les flors neixen necessàriament de les arrels. Un jove ha de reconèixer que el més important és avall.

Les arrels, en tot el seu sentit?

Tots en tenim, visquem on visquem. No són arrels físiques, sinó intel·lectuals, espirituals i culturals, les que fan sentir-te d’allà on ets. Això fa que moltes persones tornin cap als pobles. La terra crida, un idea que vaig viure intensament als Estats Units, un país d’emigrants. Allà, tots recorden d’on venen.

Això costa de creure al nostre país, en ple despoblament rural…

Precisament ara és un moment molt interessant per al món rural.

Per què?

Mai hi havia hagut tantes oportunitats com ara. Al món rural es podrà fer el mateix que a qualsevol altre lloc. Amb una diferència: no és el mateix viure a la cinquena planta d’un edifici del carrer Aribau de Barcelona que en una casa de les Garrigues, de l’Urgell, de la Noguera o de l’Empordà, on obres la finestra i veus tota la natura.

Una migració que serà sols per als més privilegiats?

No tothom podrà permetre-s’ho, és cert. Per això hem de posar més mitjans. Per exemple, s'haurien de revisar els plans urbanístics municipals per facilitar, amb unes regles determinades, més habitatges de tipus mitjà.

Però bé que s’ha de conservar la natura de la qual parlava, no?

És clar. Però no té sentit que una sèrie de gent, que té molts coneixements tècnics, imposin el que creu que s'ha de fer. Al llibre parlo d’aquests policies climàtics.

Què vol dir?

El canal Segarra-Garrigues, per exemple. Una obra espectacular i, en canvi, veus termes com el de Belianes on no poden regar per tal de protegir les aus. No s’hauria de revisar, això? No es pot tractar el pagès com una persona destralera que no s’estima la terra.

Un pagès que al final acaba cedint la terra a altres activitats…

Soc de l'opinió que allà on es conreï, allà on hi hagi terra fèrtil, les fotovoltaiques es retirin. Que se’n vagin a un altre lloc.

Però cal alimentar la demanda energètica de Barcelona, no?

L'energia elèctrica és important, la que se subministra amb gas també és important, però hi ha una energia que crec primordial, que és l’agroalimentària. Tots esmorzem, dinem i sopem cada dia!

Trobes que Catalunya és un país geogràficament desequilibrat?

Han anat sorgint formes d’equilibri. L’actual llei electoral fa que un vot a Lleida valgui més que un altre de l’àrea metropolitana, per exemple. I n’hi ha més. En les últimes dècades, el nivell cultural s’ha socialitzat.

Què vol dir?

Quan era jove i anaves a la ciutat, tothom sabia que eres de poble per la teva manera de vestir, per la forma de parlar i d’actuar, pel teu desconcert davant del trànsit, les botigues i les institucions. Avui, una persona que vingui de qualsevol lloc del país i se'n vagi a la gran ciutat es confon amb qualsevol altra.

Això és bo?

Malauradament, també s’està uniformant la manera de parlar. La parla pròpia de cada poble va desapareixent d'una manera gradual. La socialització de la cultura, la televisió, la ràdio i internet han provocat aquest fenomen.

Està jubilat, però continua actiu al seu blog des de fa més de vint anys amb un total de 5.736 entrades escrites! Per a quina audiència escriu?

És el meu arxiu personal.

En quin sentit?

Allà hi tinc de tot: pròlegs, entrevistes, conferències, presentacions, vivències… Si necessito trobar alguna cosa, allà ho tinc.

Al llibre diu que “la memòria és un cementiri”. Que dràstic!

L'expressió està manllevada del títol de les memòries de Manuel Ibáñez Escofet. Quan un arriba al final del seu trajecte, veu que hi ha aquells camins de l'antiga Roma, amb peces que són monuments mortuoris. La memòria està plena de gent amb qui hem tractat, amb qui hem conviscut, que hem estimat… que ja no hi són. No és que sigui un drama, això és llei de vida.

Alguns dels seus textos, escrits fa anys, encara són actuals. Per això els ha publicat?

Home, és que passa una cosa... Tant el tema de les arrels, com també el dels costums i del comportament de la natura, funcionen d'una manera repetitiva i inexorable.

Bé, però unes vegades patim sequeres extremes i, d’altres, inundacions.

La naturalesa és molt sàvia i, a la vegada, molt estranya. Té un comportament misteriós. I com deia Josep Pla, l’home és un animal climàtic.

Què volia dir?

La segona notícia més consumida per nord-americans i anglesos sempre ha estat la predicció meteorològica. La gent segueix el Telenotícies per veure l’home del temps, per saber si plou o no plou. Això no canvia.

Al seu llibre diu que jutjar el món d'ahir amb els criteris d’avui desvirtua les vivències dels temps passats. Vol dir això que no cal fer revisions històriques?

Hi ha un principi general discutit entre els historiadors que diu que no pots analitzar el passat amb la visió del present. Has de tenir sempre en compte les circumstàncies que hi havia en el passat abans de jutjar-les.

Però no es tracta de girar full, oi?

Crec que la memòria històrica, o la llei de la memòria democràtica, està bé. Però jo penso més aviat com l'Albert Manent o com el que van fer a Sud-àfrica amb la veritat històrica. El més important és posar les dades i situar-les, perquè després cadascú les analitzi des d'allà on vulgui. Però no es poden seleccionar els fets i discriminar-los entre els que es poden discutir i els que no.

Amb tota la seva complexitat.

L’Ernest Lluch deia, parafrasejant l’historiador italià Augusto De Noce, que la història és el passat que no passa.