Una malaltia terminal no és una sentència de mort, sinó el deure imperatiu de viure. Dies, mesos o anys, tant se val, el temps és relatiu, un misteri amb el qual hem de conviure, similar al de la vida i la mort. Ens preguntem què hi ha després de la mort, però no ens qüestionem què hi ha abans, abans que les preguntes deixin de tenir resposta. Cadascú decideix com viure, però naixem i morim de la mateixa manera: sense que res ni ningú ens consulti quan, on, com i amb qui.
La vida i la mort coexisteixen, i la frontera s’empetiteix amb el pas dels anys. Per això, m’agradaria morir tal com he viscut, amb les meves capacitats intactes. No parlo del suïcidi, que és la mort com a reacció a una vida “sense sentit”, sinó a l’eutanàsia, que és la mort com a reacció a una vida que ja no recuperarà el sentit mai més. He estat al costat de persones que han mort indignament, exhalant esgarips de dolor, plorant davant d’una realitat que deixava de ser la seva i patint els fets i les paraules de bates blanques sense ànima. O bé dedicant els últims minuts de la seva vida a cercar aquell glop d’aire que no arribava, que han pres els llençols amb força entre els dits incapaços de sentir el tacte dels seus. Un dolor imperdonable, tant físic com mental, per a qui se’n va i sap que no tornarà però també per a qui es queda. Quin sentit té tot aquest dolor? Quant val la vida que ja no és vida?
Vull morir quan els cabells blancs no siguin l’excepció, després de viure i abans de deixar de viure. Vull morir al meu llit, on m’agrada adormir-me cada nit abans que el sol es coli per alguna escletxa de la persiana i m’obligui a llevar-me sense previ avís, un raig de llum que ja no em despertarà més però que s’ha guanyat el dret a acomiadar-se de mi. I vull morir amb els qui encara hi són a una banda i amb els qui ja van marxar a l’altra, el millor comiat i la millor benvinguda. Si no és així, no vull morir. Si no és d’aquesta manera, vull viure. Vull viure quan, on, com i amb qui jo decideixi fer-ho. I el dia que ja no pugui viure així, cap metge m’allargarà la vida com qui repara una rentadora que ja no centrifuga com el primer dia. I no li tingueu por, la mort dona sentit a la vida, perquè tot allò que fem no tindria sentit sense un final. Mentrestant, viviu, viviu com si no hi hagués demà, perquè tots ens hem guanyat el dret a morir dignament. I qui temi més la paraula eutanàsia que la paraula mort és que realment tem el veritable sentit de la vida, que no és cap altre que la llibertat. Només així viurem eternament.
