L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Sedició, la muntanya i el ratolí'
En el fons, el que tenim és el resultat de la pobra realitat de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol. L’objectiu era negociar l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, i el que tenim, de moment, és la reforma d’un delicte que Madrid justifica per poder detenir Puigdemont. Aquella muntanya pot acabar parint un ratolí.
Hola, com estan?
La manifestació d’ahir convocada per l’ANC amb el lema “Cap pacte amb Espanya per empresonar-nos, independència ara!”, cal analitzar-la pel seu motiu directe i pel seu motiu més profund.
El motiu més directe és clar: si en el tràmit parlamentari de les esmenes, els partits que donen suport a la reforma del delicte de sedició, començant per l’impulsor, Esquerra, no refan el text final, ens podríem trobar que el dret a la manifestació quedés sota una vigilància especial o que una acció de protesta tingués conseqüències penals desproporcionades per a les persones que es manifestessin.
Que la llei introdueixi conceptes com intimidació la fa molt interpretable: posar-se a la porta del departament d’Economia com el 20 de setembre del 2017 seria “intimidació”? Tots els manifestants d’aquell dia o els seus convocants serien delinqüents? Perquè, a més a més, la reforma de la llei introdueix el concepte multitud. Aleshores, ¿com més nombrosa és una manifestació de protesta, més perillosa és per als drets dels seus manifestants?
Perquè aquí passa que la justícia espanyola va tenir problemes a l’hora de tipificar els esdeveniments del 2017. No era rebel·lió, sabien que no era sedició, però van insistir que no eren uns simples desordres públics, que aquell moviment atacava l’ordenament jurídic. Per tant, no és forassenyat pensar que els delictes públics agreujats seran aplicats amb rigor pels jutges espanyols al primer independentista català que intenti tornar a fer realitat allò d’"els carrers seran sempre nostres”.
Per tant, quan els manifestants d’ahir expressen el seu rebuig a una reforma que pot ser un pas endavant en la persecució de la protesta i que pot criminalitzar la dissidència política, tenen poderoses raons per fer-ho. Que tal com quedi la llei, ens podem trobar un chilling effect, un redactat que inhibeixi o descoratgi la gent de manifestar-se. I això és greu.
I aquí, esclar, qui rep és Esquerra i el Govern monocolor d’Esquerra, que, per cert, ahir es va reunir, tot i que era festa laboral per la Constitució, i que continua en la dinàmica de pactes amb el govern espanyol i, probablement, amb el PSC per aprovar els pressupostos de la Generalitat.
I aquí és on hem de valorar el motiu més profund de la protesta: la manifestació d’ahir va ser contra el Govern, promoguda per l’ANC, i l’ANC està fent un pas transcendental: es disposa a entrar en política parlamentària amb la confecció d’una llista al marge dels partits. L’impuls té lògica: si els partits no ens fan cas, farem nosaltres de partit. La conseqüència és, però, una nova divisió de l’independentisme.
La divisió es va veure ahir: entre cinc mil i deu mil persones, i Òmnium no hi va anar.
I això que el seu president, Xavier Antich, ja fa tres setmanes que va ser inequívoc en contra de l’actual redactat de la reforma de la sedició, pels motius que abans hem comentat, i encara va anar més lluny, quan va dir que calen “respostes col·lectives” perquè la supressió de la sedició no dona resposta a tots els represaliats per haver exercit els seus drets fonamentals.
De manera que el fet que Òmnium no hi anés té a veure amb no anar a remolc de l’ANC i no voler entrar en la lògica de la llista cívica, no competir electoralment amb els partits, però no amb el desacord amb la protesta. I de fet, Òmnium s’ha reunit i s’està reunint amb els partits que poden introduir esmenes al Congrés: Esquerra, Junts, la CUP i els Comuns. Fa 10 dies, per exemple, va reunir-se amb el diputat dels Comuns Jaume Asens. La d’Òmnium és una posició difícil, però coherent i responsable. Actua així per ADN i perquè Antich va quedar molt amoïnat, i en alguns moments horroritzat, pels xiulets a Carme Forcadell en l’acte del cinquè aniversari de l’1 d’Octubre.
En el fons, el que tenim és el resultat de la pobra realitat de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol. L’objectiu era negociar l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, i el que tenim, de moment, és la reforma d’un delicte que Madrid justifica per poder detenir Puigdemont. Aquella muntanya pot acabar parint un ratolí.
