ROGER CABALLERO: “Potser tothom hauria de ser immigrant una vegada a la vida”

Roger Caballero (el Vendrell, 1982) és un dels milers de joves que, tot i treballar per a la Universitat Politècnica i en col·laboració amb el CSIC, va haver de marxar del país per trobar unes condicions de vida millors.

Què fa un enginyer nuclear del Vendrell a Vancouver?

Doncs podríem dir que sobreviure, com tothom. I en especial sent immigrant en un país d’immigrants.

Ets un exemple de la fuga de cervells?

Crec que sortir una temporada de l’entorn habitual un cop acabada la formació et permet tenir una visió més global i objectiva del món.

I com veus el retorn a casa?

Ara mateix el que em preocupa en aquest sentit és la poca probabilitat de poder tornar amb unes perspectives laborals mínimament dignes.

Què ha de canviar a Catalunya per reduir aquesta sagnia de talent que marxa?

En primer lloc, la mentalitat de com cal seguir desenvolupant el país per millorar la qualitat de vida de la gent. Però potser el que més dol és que no es valori la capacitat de la gent que ha rebut una formació caríssima i finançada pel mateix estat, com sí que fan altres països del món, a qui, per cert, les coses els van millor.

Què és el més complicat del fet de ser immigrant?

Suposo que pensar que totes les adversitats amb què et trobes són pel fet de ser immigrant. Tot i venir amb un contracte laboral i amb certes garanties, ser immigrant no és fàcil enlloc. Moltes vegades penso en la gent que emigra per necessitat i de manera molt més precària... Amb la nostra experiència cada vegada valoro més aquestes persones. Potser tothom hauria de ser immigrant una vegada a la vida.

Es fa difícil marxar del teu país?

En el nostre cas el que es fa més dur és el tema familiar, perquè el tenim molt arrelat, i més amb un nen petit. Però per a la resta d’aspectes el més difícil no és marxar sinó instal·lar-te a destí i intentar refer la vida en un entorn nou.

Des de la distància, quines coses bones té Catalunya respecte al Canadà?

Doncs el principal problema que hem tingut a Vancouver és que no hi ha un sistema de llars d’infants assequible i amb prou places. Aquest és un dels exemples que demostra que a Catalunya hem tingut bones polítiques a nivell social en aspectes que altres països, que poden semblar més avançats, no tenen.

Com es veu el procés al Canadà?

Doncs es viu amb una perspectiva diferent, però amb opinions més diverses de gent de diferents llocs del món. Sóc dels que pensen que l’opinió sobre el procés català fora de l’Estat només interessa als que tenen algun vincle amb el país. A la resta de la gent els importa poc que a Europa hi hagi un país més o menys.

Ells tenen el cas del Quebec...

Per a mi són casos molt diferents. A la Colúmbia Britànica el tema del Quebec queda molt lluny geogràficament, però políticament sí que els afecta. He tingut l’oportunitat de parlar amb algun quebequès amb certa simpatia pel referèndum de fa 20 anys, i la seva opinió és que va ser un procés exitós i que tant el Quebec com el Canadà hi van sortir guanyant.

Un win-win! Com s’ho van fer?

El resultat tan ajustat que van tenir, amb prop del 50% dels vots en cada sentit, suposo que devia fer reflexionar a tothom sobre les peticions del Quebec i la necessitat de diàleg. Avui el francès és oficial a tot el país i qualsevol ciutadà té dret a ser atès en aquesta llengua per l’administració a tot el Canadà, i l’escolarització en francès està molt ben vista fins i tot en zones anglòfones.

Tornant a casa... què és el que més trobes a faltar?

Hi ha dies especials de celebracions familiars per a les quals ens agradaria ser-hi, les diades castelleres, etc. Però sobretot el tema gastronòmic. Tot i que a casa intentem cuinar amb oli d’oliva, seguim fent panellets per Tots Sants i alguna paella amb el que trobem. Falta el bon pernilet, el peix blau i les tapes!