Publicitat
Publicitat

ANDALUSIA L'EMPREMTA A CATALUNYA

Arrels andaluses, cor català

Els uns van emigrar de la seva terra, els altres han nascut a Catalunya però mantenen vincles amb el sud. Tres històries reflecteixen els mestissatge fruit de l'impacte de les onades migratòries al territori

Ana García 52 anys

Quan als 14 anys Ana García va conèixer el Juan no s'imaginava que deu anys després acabaria deixant el seu poble, Cambil (Jaén), per viure en terres catalanes. Després d'una relació a distància via carta -els pares del Juan eren nascuts al poble però van emigrar i van tenir el fill ja a Catalunya-, als 21 anys es va casar i es va instal·lar a l'Hospitalet de Llobregat. La realitat catalana del 1980 no la va agafar per sorpresa. "Sabia que era molt diferent a la del meu poble perquè havia vingut abans de visita", explica l'Ana, que ara viu a Sant Vicenç dels Horts. La primera etapa d'adaptació no va ser fàcil. "Vaig plorar moltes nits perquè, tret del Juan, em sentia sola", confessa. Aviat va veure que a Catalunya hi havia més possibilitats de treballar que a Andalusia i va començar a treballar en un bingo. Quan es va quedar embarassada, va decidir dedicar-se a les filles i a la casa.

Durant aquestes tres dècades ha estat en contacte amb el català i l'entén a la perfecció, però no el parla. "L'entenc però no el parlo. M'hauria agradat parlar-lo, però la vergonya m'ha fet enrere", diu l'Ana. I afegeix: "En 30 anys no he tingut mai cap problema per no parlar en català". De fet, ella es comunica en la seva llengua materna i mai l'ha molestat rebre les respostes en català. Encara visita el seu poble natal perquè hi viu la seva germana, però ja no s'hi sent "arrelada". De fet, admet que si no tingués família no tindria la necessitat d'anar-hi. "Em fa ràbia quan hi vaig i em diuen la catalana de manera despectiva", explica l'Ana, que no dubta a defensar la terra catalana amb la mateixa passió amb què defensa les seves arrels andaluses.

Emilia de la Torre 42 anys

Estudia català i no es perd ni una festa cultural, ja sigui ball de gitanes, gegants, sardanes o una fira d'artesania. I això que fa tot just un any que va fer les maletes per traslladar-se de Sevilla capital a Sant Celoni (Vallès Oriental). "Estava una mica espantada perquè amb prou feines havia visitat Catalunya més d'una setmana", explica Emilia de la Torre, de 42 anys. Però no tenia res a perdre. S'acabava de quedar a l'atur i tenia, des de feia temps, una relació a distància amb el José, que ja vivia a Sant Celoni. "En un principi vaig pensar que seria més fàcil trobar feina a Catalunya. De fet, els àmbits per trobar feina són més amplis que a Andalusia, on l'oferta laboral s'emmarca en el camp o els serveis públics", explica l'Emilia. A la pràctica no va ser tan senzill i va trigar sis mesos a trobar feina a la planta de producció d'una fàbrica. Però no es va quedar de braços plegats.

Mentre buscava feina, es va apuntar al nivell bàsic de català. "Culturalment és important saber català i vull conèixer bé la llengua i les tradicions", assegura. Ara té una agenda tan atapeïda que ni tan sols ha tingut temps d'anar a Sevilla a visitar la família. El clima més fred, els preus més alts i el ritme de vida més accelerat -"allà van més relaxats", diu- són algunes de les primeres diferències que ha hagut d'afrontar. Ja coneix el poble de punta a punta i està encantada de viure-hi i del tracte amb els veïns. "A Andalusia hi ha una imatge dels catalans negativa en alguns aspectes. Però fins que no arribes aquí no t'adones del que és veritat i el que és mentida", afirma l'Emilia, que amb el seu art andalús ja sap cuinar el genuí fricandó i l'escudella a un nivell gens fàcil d'igualar.

Èric Gómez 22 anys

"M'indigna que persones que no han trepitjat a la vida Catalunya opinin de coses que no saben. Hi ha gent que realment no vol trencar els tòpics", explica Èric Gómez, un jove de 22 anys la família materna del qual és d'origen andalús. A Salobreña, situat a la província de Granada, els costa d'entendre que l'Èric militi a les JERC des dels 15 anys i reivindiqui un estat propi per a Catalunya. "Quan anava al poble sovint em preguntaven com podia ser d'un partit independentista si la meva mare era andalusa", explica l'Èric, que afegeix que ha batallat durant anys contra la imatge que tenen a Andalusia que els catalans són "rics i insolidaris". Els avis de l'Èric van arribar a Barcelona als anys 60. Sigui perquè la prioritat era tirar endavant la família o perquè en el seu moment no van percebre la necessitat de relacionar-se en català, els avis entenen la llengua però no la parlen.

En canvi, la mare de l'Èric, que tenia nou anys quan va arribar a Catalunya, va tenir molt clar que el català seria "un ascensor social" per a ella i els seus fills. De fet, tot i que els pares de l'Èric parlaven entre ells en castellà, van inculcar el català com a llengua materna dels fills, un fet que a Salobreña no ha estat comprès. L'Èric, que és de Sant Cugat del Vallès, ha comptat sempre amb la comprensió dels pares, tot i que quan van al poble ja procuren no parlar de política. El jove, de 22 anys, ha estudiat dret i ciències polítiques i ara està estudiant un màster de dret parlamentari a Madrid. És el fruit de dues generacions que a base d'esforç han millorat les perspectives de futur dels seus descendents.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT