Publicitat
Publicitat

Héctor Alterio: "No dic que aquesta obra sigui l'última, però falta poc"

Sincer Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) protagonitza amb Julieta Serrano 'La sonrisa etrusca' al Teatre Goya de Barcelona, una adaptació de la novel·la de José Luis Sampedro. Res el fa més feliç que veure penjat el cartell de "Localitats exhaurides"

Havia llegit la novel·la de José Luis Sampedro?

Fa vint-i-tants anys. No podia imaginar-me que jo en protagonitzaria l'adaptació teatral. I la vaig tornar a llegir fa poc, en italià, perquè me la van regalar en aquest idioma, i em va tornar a encantar.

Quants idiomes parla?

Res, res, italià i argentí.

També castellà neutre, sense accent.

Per raons de feina. Em vaig exercitar a la força, explicant contes als meus fills perquè s'adormissin i imitant el so d'aquí. Els meus fills, l'Ernesto i la Malena, parlen amb la musicalitat d'aquí, però si han de fer d'argentins ho fan molt bé!

Vostè té arrels italianes?

El meu avi era napolità, el meu pare era napolità, tots els meus ancestres ho són: alter io , el meu altre jo.

Un cognom ideal per al seu ofici.

Sí, sí, tot i que no el vaig triar jo.

La professió sí que la va triar, oi?

Jugant una mica, sí. La vaig triar perquè m'entretenia i perquè em defensava molt de les meves tares, de les meves covardies, de la meva lletjor, d'una quantitat de coses que em permetia amagar rere la closca d'un personatge i ser un altre.

Què li ha semblat Sampedro?

L'he vist una dotzena de vegades arran d'aquest muntatge i és una persona summament atractiva, divertida, amb un humor i una gran vitalitat als seus 94 anys. Parla amb una claredat, una seguretat, una precisió i amb una actitud ideològica, que no ha bellugat ni un centímetre, que no pots concebre que tingui tants anys.

L'obra mostra la relació d'un avi i un nét. Com és l'avi Alterio?

Tinc una néta de cinc anys, la Lola, que mobilitza la vida de la meva dona i la meva. Estem tan pendents d'ella! [Riu.] Quan ens la deixen a casa és una festa. Ara que em toca fer d'avi en aquesta funció, conscientment o inconscientment, totes aquestes sensacions les aboco al personatge. L'alegria que el meu personatge viu amb el seu nét, el petit Bruno, és el reflex de l'alegria que sento quan sóc amb la Lola.

Les Canàries, Galícia, Madrid, Catalunya... Quina ha estat la resposta del públic?

Serem a Barcelona fins al 9 d'octubre i seguirem girant fins al juny del 2012. El que em commou a mi i a qualsevol actor és entrar al hall de qualsevol teatre i llegir: "Localitats exhaurides". És el regal més preciós que em poden fer, el que em dóna força per seguir, per no entrar en la repetició, per mirar d'arrodonir-ho. La resposta és en el silenci, els riures i l'aplaudiment, tota una festa que espero que no s'acabi mai i que m'arriba a una edat en què no dic que aquesta obra sigui l'última, però falta poc.

Vol dir?

Aviat faré 82 anys! [Riu.] Sento un cansament que abans no sentia. De tota manera, segueixo fent els meus exercicis. Tinc una cinta per caminar a casa, estic actiu, em cuido.

Ha rebutjat alguna proposta que no li hagi fet el pes?

Poques, molt poques.

O, com deia Fernán-Gómez, no s'ha de rebutjar cap paper?

Esclar! Recordo que el Fernando va proposar fer una funció única! És a dir, llogar un Bernabéu o un Camp Nou, i amb vuitanta mil o noranta mil localitats n'hi ha prou per fer tota una temporada en una sola funció! [Riu.] I deia una altra cosa: "Jo ja no faig teatre perquè no m'agrada que em mirin quan treballo".

A vostè li segueix agradant que el mirin?

Sí, encara m'agrada.

Prefereix el cinema?

No, prefereixo el teatre. El que passa és que al cinema guanyo més diners, treballo menys i transcendeix més. Aquestes tres coses s'han de tenir en compte. [Riu.] Però per perfeccionar-me, sentir-me amo del meu treball, disposar dels tempos, com si portés les regnes d'un cavall, tot això m'ho dóna el teatre. En el cinema només sóc una peça més de l'engranatge.

Tornaria a viure a l'Argentina?

M'ho vaig plantejar quan els meus fills eren petits. Però ells em servien d'excusa per no tornar-hi: estaven entrant en l'adolescència i no els volia fer passar pel desarrelament que vaig patir jo. I quan es van fer grans vaig quedar invàlid d'excuses. Vaig a Buenos Aires les vegades que faci falta, hi he estat temporades llargues, però quan sóc allà m'enyoro.

Les pel·lícules, per internet o al cinema?

El cinema! M'agrada la foscor, la gran pantalla, el so, i, fins i tot, et diré una barbaritat: m'agraden molt les crispetes. Sóc un espectador de cine nat. He vist sales de cinema amb una sola persona, que era jo, això és real! El cinema no passa pel seu millor moment. Hi ha projectes, sí, però a molt llarg termini, a l'espera de finançament, esperant que passi aquesta situació tan fotuda.

Mai s'ha plantejat dirigir?

No, i m'ho han proposat. Crec que en el fons m'he dirigit sempre, sense adonar-me'n. Per dirigir s'han de tenir collons i, sincerament, jo el que vull és una continuïtat de treball com a actor. Això és el que em serveix per millorar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT