Publicitat
Publicitat

ELECCIONS ESPANYOLES

L'1x1 dels candidats catalans

Grans resultats per a Duran i Coscubiela; Fernández Díaz i Bosch passen la prova, i Carme Chacón és la gran derrotada de la nit

JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA

Renascut 

A l'entarimat de l'hotel Majestic no hi cabia ningú més. Ja se sap que les victòries convoquen molta gent. I aquesta era la tercera en un any per a Convergència i Unió. El triplet. El hat trick. Catalanes, municipals i espanyoles. Mas, Trias i Duran. En plena eufòria convergent, ahir a la nit em vaig recordar de la tensa entrevista que Duran i Lleida va concedir a Ariadna Oltra a TV3, la primera setmana de campanya. Hores després, li va trucar personalment per disculpar-se.

Duran havia començat la campanya nerviós, protagonitzant polèmiques amb col·lectius molt diversos. Aquella entrevista amb Oltra potser va ser el punt d'inflexió cap a una recta final de campanya molt més tranquil·la. Ahir en va recollir els fruits, també d'una manera semblant. Va començar la nit amb males notícies (el PSC guanyava a Catalunya, segons les enquestes) i va acabar renaixent amb una victòria històrica per a CiU.

Alguns sectors de Convergència s'havien queixat del perfil poc sobiranista del seu candidat. Potser aquest és el gran mèrit de Duran. Ningú com ell pot parar-li els peus al PP, perquè ningú com ell s'hi assembla tant. Fa un parell de setmanes, en una entrevista a l'ARA, em deia que era molt probable que aquestes fossin les seves últimes eleccions. Que el seu futur, quan amb 63 anys acabi aquesta legislatura, és al món de l'empresa. Però quatre anys en política són una eternitat i poden passar moltes coses. Suposo que ell signaria avui mateix entrar en un govern PP-PNB-CiU i poder marxar de la política havent tocat poder de debò.

JOAN COSCUBIELA

Sòlid 

Des dels 14 anys, Joan Coscubiela s'ha llevat cada dia a les 6 del matí. Aquest home és capaç d'haver-ho fet avui, també. Anar-se'n a córrer fins a trobar el ritme i la respiració adequada per celebrar, a la seva austera manera, els millors resultats d'Iniciativa des del 1993. Després de la dutxa, es deu haver mirat al mirall i deu haver somrigut: s'ha reconegut a ell després de 15 dies de campanya.

Aquest era el seu objectiu personal: que tants actes, mítings i entrevistes no el canviessin. El seu amulet ha sigut el pin vermell del sindicat italià Confederazione Generale del Lavoro. No se l'ha tret ni un moment. Tampoc ahir a la nit en la seva intervenció davant de la premsa. Al seu darrere, companys de partit i de candidatura. Tots sense corbata, tots amb ulleres. Ara el 20-N ja el recordarà per tres motius: perquè el 1964 el seu pare va fundar Comissions Obreres a Barcelona; per la mort de Franco el 1975 i perquè el 2011 ell -el noi de la Barceloneta- va aconseguir tres diputats per Iniciativa, el triple dels que tenien ara.

ALFRED BOSCH

Nouvingut

Per molt pocs vots, i pràcticament a la mitjanit, Esquerra Republicana ha aconseguit tres diputats al Congrés. El seu candidat, Alfred Bosch, deu estar content perquè en podrà dedicar un a cadascun dels seus tòtems: Nelson Mandela, Mahatma Gandhi i Luther King. Els mateixos que des d'una sala del museu Madame Tussauds de Londres li feien que sí amb el cap quan Oriol Junqueras li va trucar per oferir-li ser cap de llista a Madrid.

Aquesta és l'anècdota que Bosch ha anat repetint durant la campanya i aquest és el to èpic que han tingut totes les seves intervencions. Vol ser al balcó de la Generalitat quan es proclami la independència i tot plegat ho fa pels seus fills, per la Paula i l'Alfred. Durant aquestes últimes setmanes, sentia la pressió de donar la cara per tots els dirigents i militants d'Esquerra Republicana. Avui es podrà llevar tranquil. El partit pot estar content d'ell. Ha parat el cop, gràcies en part a ser un nouvingut en el món de la política i a no tenir cap lligam amb l'Esquerra més recent. I ara què?és el títol del seu últim llibre. I aquesta també és la pregunta per a aquests quatre anys a Madrid: i ara què?

JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ

Discret

Va ser el tercer en discòrdia durant la campanya (en tots els actes, sempre uns passos enrere de Mariano Rajoy i d'Alícia Sánchez-Camacho) i ahir la nit també va ser tercer, uns quants escons per sota de Duran i Lleida i de Carme Chacón. Fa unes setmanes, conversant amb ell, em reconeixia que el 20-N del 1975 la notícia de la mort de Franco no el va alegrar ni el va entristir.

Els resultats d'ahir també devien tenir un regust agredolç per a Fernández Díaz, que en alguns moments de la campanya es va arribar a pensar que podien disputar a CiU i PSC la primera força política a Catalunya. La prova és que l'ambient del PP a Barcelona no era de victòria. No s'assemblava gens a les imatges que arribaven del carrer Génova de Madrid, amb els militants ballant Carlinhos Brown "pe-pe-pe-pepepe-pepe". Se'l veia cansat, a Jorge Fernández Díaz. Ha fet una bona campanya, però no ha pogut igualar els 12 diputats de Josep Piqué. El premi per l'esforç del candidat popular podria ser, diuen, la presidència del Congrés. Amb 61 anys, aquestes eren les desenes eleccions a les quals es presentava aquest veterà de la política, les quartes com a cap de llista.

CARME CHACÓN

Tremolosa

Quan Carme Chacón va néixer, els metges van avisar la família que era molt difícil que aquella nena sobrevisqués. Tenia una cardiopatia que feia preveure el pitjor desenllaç possible. 40 anys després, la nena del cor al revés tindrà molta feina per demostrar que pot sobreviure en la família política socialista.

Ahir va comparèixer trista i amb la veu tremolosa, a punt de deixar anar una llàgrima. Però el seu missatge va recordar el de Pep Guardiola, quan diu allò que hem caigut, que ens aixecarem i que tornarem a caminar. És la gran derrotada de les eleccions a Catalunya, però no es dóna per vençuda. Confiava, això sí, que podia ser l'única socialista que sortís viva del 20 de novembre. L'única que pogués proclamar la seva victòria. Ni això. El seu mantra de campanya ha sigut "esforç i justícia social".

I durant aquests quinze dies la veritat és que ha demostrat molt més esforç i molta més energia que el seu col·lega Alfredo Pérez Rubalcaba. Però no n'hi ha hagut prou. No ha sigut una bona idea no haver trepitjat Catalunya en quatre anys després d'haver tret 25 diputats a les eleccions del 2008.

Tampoc no ha ajudat Carme Chacón que en els seus discursos de campanya hagi insistit més a criticar el govern d'Artur Mas que a reconèixer els errors del govern espanyol, del qual ella formava part. La foto, ahir a la nit, de Carme Chacón entre José Montilla i José Zaragoza, a la seu socialista del carrer Nicaragua, era la imatge de la derrota. Qui sap si la de la fi del PSC del Baix Llobregat. El dubte és qui farà posar ferms aquests capitans.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT