Publicitat
Publicitat

TRENTA ANYS D'UNA GRAN FITA DEL NACIONALISME ESPANYOL Reportatge

Jiménez Losantos i Amando de Miguel van liderar el 1981 una iniciativa contra la normalització del català

El 'Manifiesto' que va obrir la veda contra la immersió

El 25 de gener del 1981, un grup de persones amb residència a Catalunya estampaven les seves signatures al final d'un manifest. Entre d'altres, hi havia el professor de literatura Federico Jiménez Losantos, el sociòleg Amando de Miguel, el poeta Carlos Sahagún i el diputat del PSOE Jesús Vicente. El text no tenia títol, però va passar a la història com el Manifiesto de los 2.300 en referència a les persones que s'hi van adherir.

El manifest, un dels redactors del qual va ser el mateix Jiménez Losantos, feia una apassionada defensa del castellà a Catalunya i atacava l'ús del català com a llengua vehicular a l'ensenyament. Els signants es proposaven "restaurar un ambient de llibertat, tolerància i respecte" davant d'un procés que, al seu parer, avançava cap a un "enfrontament entre comunitats". Deixaven clar que no tenien "posicionaments o prejudicis anticatalans", però avisaven que l'educació en català podia provocar "un trauma" en els nens castellanoparlants, "la conseqüència més immediata del qual seria la pèrdua de fluïdesa verbal i menys capacitat d'abstracció i comprensió". Al seu parer, la política de normalització lingüística tenia "clares connotacions racistes".

Ressò gràcies a Pedro J. Ramírez
El document no va tenir un ressò ampli durant les primeres setmanes, sobretot perquè l'intent colpista del 23 de febrer d'aquell mateix any va eclipsar iniciatives polítiques i mediàtiques. Passada la ressaca, els promotors van trobar en Pedro J. Ramírez l'aliat que estaven buscant. El director de Diario 16 , nomenat el 1980 amb només 28 anys, va publicar el 12 de març el manifest íntegre al suplement Disidencias i la polèmica va esclatar.

L'allau de reaccions contràries va ser demolidora. No feia ni dos anys que s'havia aprovat l'Estatut i el manifest va ser vist com el primer gran atac a l'autogovern. Per això, el president del Parlament i secretari general d'ERC, Heribert Barrera, va encarnar la resposta política amb declaracions duríssimes. Els diaris, a Madrid i a Barcelona, van tancar files en suport del català, com la majoria d'institucions culturals. La rèplica més dolorosa va arribar d'escriptors catalans en castellà, com Carlos Barral o Jaime Gil de Biedma, que va escriure que el manifest era "intel·lectualment vergonyós".

No totes els reaccions van ser pacífiques. Terra Lliure (TL), organització armada nascuda a finals dels setanta però que no havia fet públic encara cap comunicat fundacional, va segrestar Jiménez Losantos el 21 de maig. Després de seguir-lo des de Santa Coloma de Gramenet, on feia classe, fins a la plaça Molina de Barcelona, dos membres de TL van entrar dins el seu cotxe i el van obligar a conduir fins als afores d'Esplugues. El van lligar a un arbre i, després de comminar-lo a abandonar Catalunya, li van disparar un tret al genoll. Jiménez Losantos i altres signants, com Amando de Miquel i Carlos Sahagún, van abandonar el Principat mentre acusaven la Generalitat i alguns diaris d'haver induït a l'atemptat per les dures crítiques rebudes.

Trenta anys després, què en queda, de l'esperit d'aquell Manifiesto ? El mateix Jiménez Losantos ho va explicar al periodista Jesús Quintero durant l'entrevista que li va fer el gener del 2007 a TVE. Quan se li va preguntar per què havia estat segrestat per TL, va respondre: "Em van segrestar perquè jo defensava el mateix que ara defensa Ciutadans, amb Boadella i companyia; el dret a escollir la llengua en què es vol educar els fills".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT