Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Nacionalisme

L'ús del terme nacionalisme juga amb foc. ¿És dels nostres o enemic? ¿Ens hi adherim o és la llufa que ens pengen? Sense acord sobre què vol dir, en lloc de fer llum fa fum.

Veure bo el nostre i dolent el d'altres només té sentit si són diferents. Però ¿algú ho té clar? ¿Com ens entendran si li donem un significat que no té per a qui escolta? Ficat en el nostre discurs pot acabar fent de quintacolumnista.

Sapiguem, d'entrada, que nacionalista és una mala targeta de presentació en l'Europa convulsionada pel segle XX, i per això molts que ho són ho dissimulen.

A què s'associa? A guerres, xenofòbia, neteja ètnica. I el titllen d'estratègia de la dreta perquè els més pobres vegin líders en els més rics. Fer enemiga una altra nació és el millor dissolvent de la lluita de classes.

Com a totes les ideologies, l'hegemonia el fa transparent. I fins i tot l'ARA cau en el parany de dir nacionalistes a certs partits catalans i bascos, de parlar amb la llengua de qui ens vol mal. Tant, que ja oposa nacionalistes a demòcrates.

Que no ens enganyin: voler seguir sent el que som, resistir-nos a la uniformització, no només no és nacionalisme sinó que li planta cara.

Però serà nacionalisme si ens aferrem a la identitat com si fos un tresor a preservar i no un projecte, obert a tothom, que cada segon de present transforma. Ningú es creurà que som les víctimes d'un nacionalisme que va d'incògnit si ser català no és un pal de paller sinó un club amb llista d'espera.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT