Publicitat
Publicitat

Quim Vila: "En el consum de vi hi ha una doble moral"

Perfil. Va reconvertir la pressió de la família perquè es fes càrrec del colmado familiar en un projecte personal que l'apassiona: vendre vins, i fins i tot elaborar-ne. Va començar amb el seu soci Francesc Martí el 1993 i avui suma 40 milions de facturació i 150 treballadors. Quim Vila és un expert en vins mediàtic: marques que no s'obliden, tasts de vins per a parelles (amb premi) i cites amb grans xefs per fer receptes nadalenques. Una conversa amb ell és una lliçó de màrqueting.

Anava per a arquitecte.

Des de petit m'agradava construir cases. Arquitectura és la carrera més completa: toques tecnologia, humanisme, història, art. Estudiava a les tardes i al matí treballava al colmado de casa. Però no em dedicava bé ni a una cosa ni a l'altra. I vaig deixar l'arquitectura. Primer a casa hi treballava perquè calia, però després m'hi vaig posar seriosament i em va agradar. Amb el Francesc Martí, que venia d'una família de viticultors, vam decidir el 1993 muntar un negoci. I vam obrir una botiga de vins al davant del colmado de casa.

Per què, de vins?

Jo fins als 21 anys no bevia, però volia obrir una nova línia, treballar i vendre a restaurants i hotels. I com que havia de vendre vi a un restaurant determinat, havia de saber què li estava venent. I vaig aprendre'n. Sabia que calia anar cap al vi.

¿Sempre ho té tot clar?

Pot semblar presumptuós, però a mi m'agrada dir: jo de gran vull ser això. M'agrada saber on vaig. De vegades li preguntes a gent de 40 anys què vol ser de gran i tampoc no saben on van. La política d'anar fent no m'agrada.

¿L'actual fal·lera pel vi és efímera?

Ui, als Estats Units hi ha jugadors de golf i de beisbol, i cantants, que tenen cellers. Passa en molts llocs del món. Que els famosos s'hi dediquin ha sigut positiu per a la indústria del vi, com ho han sigut els cellers monument. Però ara ja no hi ha gent que munti cellers, per la crisi. Els últims són de fa cinc anys. No sé si d'aquí 10 anys tornarà a passar. Nosaltres també elaborem vi, tenim diferents projectes. I participem en l'accionariat d'alguns cellers.

¿Està massa atomitzat el sector?

No! A la Xampanya hi ha tants cellers com a tot Espanya. Però ens falta sortir a fora, agafar la maleta, l'avió i anar a vendre. Però ens fa mandra, i val diners.

¿El futur és dels vins ecològics?

¿Oi que ara es para el motor dels cotxes nous quan s'aturen al semàfor? Doncs passa amb tot. És el futur que ve. L'ecologia és aparentment més cara, però potser al final no ho és. Tota la porqueria que tirem a la vinya val diners. Antigament a l'enòleg se'l batejava com "el químic". Ser curosos amb la vinya fa el procés d'elaboració més natural. Avui, els millors elaboradors practiquen tècniques ecològiques o fan biodinàmica, seguint determinats cicles, podant quan la lluna estigui no sé com, com feien els pagesos.

Els pagesos es queixen del preu del raïm.

Si no et paguen prou bé el raïm, només pots fer dues coses: o pares de produir o et poses a fer el teu vi. El meu missatge és: espavila't. Això és un camp obert per a tothom. Hi ha exemples de pagesos que s'han convertit en cellerers i els ha anat força bé. M'agrada la gent que té un projecte. Pot ser: "Vull tenir els millors tomàquets". No m'agrada la gent que cultiva coses perquè tenen subvencions. Ara toca soja, o ara toca gira-sol. S'acaben arrancant les millors vinyes, que són les velles.

Per aguantar les retallades, ¿quin vi aconsella?

Si comptem l'emoció i el plaer que ens dóna, el vi no és car. Hi ha vins boníssims a partir de tres euros. Entre tres i 10 n'hi ha un ventall fantàstic. Però és cert que el vi no és democràtic. Un vi bo pot costar diners. No és com la música. Pots comprar un disc d'un hit musical horrorós i et costa igual que una música meravellosa.

Hombre Bala, Perro Verde... ¿Els noms ajuden a vendre més vi?

És com comprar un mòbil. És per parlar i et dóna determinades prestacions, però abans t'ha d'agradar, perquè és verd o groc, gran o petit. Les marques divertides ens agraden perquè sorprenen. És una via d'acostar el vi a la gent i de fer que la gent se'n recordi. Hi ha vins anticomercials. Tot aquest món de marquesos, comtes o castells fa del vi una cosa antiga. Volem ser tan especials que ens quedarem sols. Avui a Espanya bevem menys vi que fa 30 anys. Amb el vi hi ha una doble moral.

¿Una doble moral? Què vol dir?

La doble moral del vi consisteix que uns es gasten molts diners promocionant el vi i d'altres se'n gasten molts posant multes, penalitzant-lo.

¿Vol dir que no hauríem de penalitzar el consum de vi si es condueix?

Evidentment que si condueixes no has de beure. Jo ja m'he acostumat a agafar un taxi si surto a sopar i bec. Però és hipòcrita gastar diners per promoure el vi i també multar per consumir-ne. Amb el vi hi ha una doble moral. Estem demonitzant el vi, perquè als anuncis de la tele es beuen ampolles de vi, no de whisky, mentre l'Incavi paga campanyes per consumir vins catalans. Conec alcohòlics, però el 90% no ho són pel vi o el cava, sinó per begudes d'alta graduació.

Bevem menys a casa i no al restaurant, amb la crisi.

El consum general ha baixat, però en proporció ha baixat molt més el de l'hosteleria que el de les cases.

¿La Generalitat es pren seriosament el vi o passa de tot?

Jo crec que a la primera Generalitat es va fer una reforma important. I després la cosa ha quedat bastant letàrgica. Aquí i a tot l'Estat hi ha el que deia: es legisla en contra i a favor.

¿Als restaurants patim la riojitis que diu l'Empar Moliner?

Als anys 70 no hi havia vins importants que no fossin de la Rioja. La Rioja va marcar el gust i l'estètica dels vins. A partir dels 90 van aparèixer el Ribera del Duero i el Priorat. I després vam assistir a un seguit de revolucions en diferents zones, també a Catalunya. Els Costers del Segre, els Priorats, els Montsants, els vins de l'Empordà. Però la cosa ha canviat. Als restaurants es consumeix més vi català.

¿És cert que a la DO Catalunya els cellers hi destinen el pitjor vi?

Hi ha cellers que hi destinen vi dolent i d'altres que no ho fan. En tot cas, la creació d'aquesta DO, que en el seu moment va ser polèmica, va donar cobertura legal a una situació alegal. A més, també hi ha vins d'altres DO que poden ser dolents. La DO Catalunya no té una personalitat específica però la marca serveix per exportar. Hi ha consumidors que busquen productes especialitzats, i en aquest sentit ja hi ha pobles que comercialitzen la seva pròpia DO, i n'hi ha els que els busquen globals, com el que vol vins d'Austràlia, per exemple.

Però el vi català, a banda que sigui nostre, és bo? És competitiu?

Hem de dir: consumim vi català perquè és bo i és nostre. No perquè sigui nostre. Si parlem de pernil, el prefereixo de Salamanca o Extremadura o Andalusia. Però tenim bona llonganissa, no? El vi català és bo. Però tenim una moral tan marciana que ens ha de venir algú d'Amèrica a dir-nos que som bons. Passa amb el vi, els metges, els escriptors...

No es fàcil trobar vi català a fora.

És que no hi ha gaires restaurants espanyols ni catalans a fora. I els que hi ha s'han confós amb els tex mex . En canvi, n'hi ha molts de francesos i d'italians. Ens ha faltat un ambaixador que és el restaurant. Però aquí es viu tan bé, oi? Doncs potser es viu tan bé que el conte s'acaba i els nostres fills no viuran tan bé. I potser el país deixarà d'interessar als turistes perquè un altre lloc ho farà millor.

¿Interessem més amb Eurovegas?

No conec prou el projecte. Primer vaig pensar: vendré més vi. Per al meu negoci seria bo. Però estic segur que aquest projecte canviaria la ciutat d'aquí 10 anys. La prostitució i la droga canviarien la ciutat. Vaig estar tres dies a Las Vegas i m'ho vaig passar bomba, però no és la ciutat que m'agradaria. No podem ser aliens a l'entorn on vivim.

Parlem de l'entorn. Què n'opina de la reforma laboral?

La rigidesa d'aquest país no és normal. I viatjo molt per dir-ho. La gent troba una feina i creu que és totalment seva. Hi ha certa cultura de la comoditat. La gent volia o ser funcionari o equivalent: tenir una feina fixa i estable en una gran empresa. Hem passat uns anys en què ser emprenedor, i ja no dic empresari, no era una cosa valorada socialment.

Però creu que crearà ocupació?

Ara estem en un moment molt difícil. Al principi s'acomiadarà amb menys diners. Però potser una microempresa que busqui un ajudant el contractarà. Aquí tot el dia pensem en la qualitat de vida. Quan veig les hores que treballa la gent a l'Àsia... Ens serà impossible competir-hi. Ens queixem de les deslocalitzacions, però tothom compra peces de la Xina.

¿Està dient que el model social asiàtic és el camí a seguir?

No, no. Però aquesta gent de l'Àsia se'ns està menjant. I l'epicentre ja ha passat d'Europa a la Xina i l'Índia. El camí és tenir una mentalitat més competitiva. El camí és la intel·ligència. Treballar. No esperar que ens caigui mannà del cel.

Què n'opina dels drets laborals?

N'hi ha d'haver, però cadascú té la seva visió sobre l'equilibri que cal. Però això ja és entrar en temes polítics. Tinc amics que militen en partits i ho diuen obertament. Jo mai no he dit de qui sóc. Per la meva manera de ser, diré que em cau bé quasi tothom mentre no tingui idees xenòfobes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT