Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Un cop de bomba

Alarma Les peticions d'atacar l'Iran alerten sobre un conflicte de conseqüències imprevisibles. L'amenaça nuclear que podria significar el país és una hipòtesi que demana més diplomàcia per capgirar el règim i apreciar la força iraniana per canviar el país. La desconfiança en la sobirania i la incompetència política mouen una guerra que pot ser devastadora

L'últim informe de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica sobre l'Iran és preocupant: el país governat pels aiatol·làs no ha donat "proves clares" que hagi abandonat l'aspiració d'aconseguir l'arma atòmica i, segons comenten els especialistes, hi ha prou indicis per pensar que podria obtenir-la abans de quatre anys. Com ja va passar amb l'Iraq, els tambors d'una "guerra preventiva", un atac "abans que sigui massa tard" han començat a sonar amb força. La diplomàcia occidental, encapçalada pels EUA i pressionada per Israel, discuteix aquests dies -i la discussió puja progressivament de to- sobre si la força de les armes és, una vegada més, la millor manera de canviar, destruint-la, la teocràcia que governa el país.

De l'experiència de l'Iraq sabem l'aberració criminal que significa la invasió d'un país, la seva destrucció i la mort de desenes de milers de persones. Sabem, a més a més, que aquella guerra va començar amb un engany sobre l'amenaça atòmica que suposava el país, amb un muntatge per justificar-la que incloïa la presentació de Colin Powell a les Nacions Unides d'unes fotografies manipulades. I sabem també que els interessos estratègics estrangers sobre el petroli i el control regional eren, en definitiva, els motius que van decidir la guerra.

Amb aquest antecedent lamentable és evident que l'amenaça militar a l'Iran espanta no només els mateixos ciutadans iranians, sinó que convida el govern del país a tancar files, eclipsa els moderats i enforteix el cor d'il·luminats que pensen -mirant als ulls de l'adversari- que el millor que poden fer és preparar-se per a la guerra, acabar d'una vegada amb Israel, aconseguir l'arma nuclear abans que sigui massa tard i atacar els primers avançant-se a les bombes enemigues, perquè deuen pensar amb raó que si Saddam Hussein hagués tingut les armes de destrucció massiva no se l'hauria atacat.

Quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van decidir (Carta de l'ONU, 1945) que els atacs militars -allò de fer guerra com a continuació de la política- serien il·lícits des del punt de vista del dret internacional i que els estats sobirans només tenien dret a defensar-se. A poc a poc, però, hem tornat als anys anteriors a la Guerra Mundial i cada vegada pren més força la guerra com una manera de fer política. "La lògica econòmica militar s'està imposant a l'acció de la política dels estats", explica Rolf Uesseler, un estudiós de la indústria militar i de com aquest "negoci" està cada vegada més en mans privades.

Una societat dinàmica

En la guerra moderna hi conflueixen massa interessos econòmics, industrials, estratègics i tots depenen cada vegada menys dels estats i més del món privat perquè puguem confiar en els arguments que ens volen convèncer d'una nova guerra, sabent, a més a més, que en aquest cas seria devastadora i que tindria conseqüències imprevistes no només a la regió, sinó a tot el món.

A la pregunta sobre si la via diplomàtica, la negociació sobre els límits i el dret que els iranians tenen a disposar de la tecnologia nuclear per al seu creixement com fan la resta dels països desenvolupats, s'hi ha d'afegir una altra pregunta fonamental: ¿qui ens diu que el poble iranià no és capaç de desfer-se per ell mateix del règim religiós que l'empresona? ¿Quins esforços fa la comunitat internacional per ajudar aquest canvi preservant la sobirania dels iranians? ¿Com és que el món occidental té l'obsessió de presentar l'Iran com una societat tancada, una dictadura religiosa sense escletxes, i no vol veure que sota de la sotana dels aiatol·làs existeix una societat molt dinàmica, creativa, que lluita, com passava amb el franquisme, per recuperar una vida lliure i plural?

A l'Iran tothom sap que l'any 1953 els Estats Units van liquidar el sistema democràtic i van instal·lar-hi la dictadura del xa Mohammad Reza. El primer ministre Mossedegh havia nacionalitzat el petroli i els britànics van demanar l'ajuda d'Eisenhower per poder seguir mantenint el negoci. Aquella dictadura va provocar una gran revolució social que finalment va derivar en la dictadura religiosa de Khomeini i es va convertir en l'actual règim teocràtic. Els iranians, doncs, tenen molts motius per no confiar que els estrangers els salvin dels seus problemes, ja que l'única cosa que han fet fins ara és provocar-los. Però això no vol dir que visquin en una societat entregada als capellans, sinó tot el contrari: tothom que hagi visitat aquest país extraordinari, enormement culte, es deu haver adonat de la seva gran vitalitat -només cal seguir el cinema que s'hi fa- i coneix l'enorme pressió interna per canviar-lo. Com ha escrit Anna Briongos en un exemple molt gràfic sobre els canvis experimentats des dels temps del xa, els iranians sortien aleshores de casa per beure alcohol i es refugiaven a casa per resar, mentre que ara resen al carrer i beuen alcohol a casa. El poder religiós ja no és convincent. Cal una nova revolució. Kapuscinski explicava en el llibre El Sha la història de Golam, un home especialitzat a derivar estàtues, a qui no li faltava feina des de l'any 1947, quan va abdicar Mohammad Reza. L'any 1979 Golam va aconseguir que no quedés al seu barri ni un sol pedestal amb estàtues del xa. Amb el temps, però, nous dictadors han tornat a ocupar els pedestals escapçats. Deixem una vegada més que els Golam i els seus amics s'ocupin de fer la neteja, i que la prudència i la raó ens estalviïn el suïcidi criminal de donar-los -i donar-nos- un cop de bomba.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT