Publicitat
Publicitat

La frase més repetida: "Almenys tinc feina"

"La meva idea era guanyar una mica menys durant el boom però mantenir un bon sou durant les recessions. No em va sortir així". Com tots els funcionaris, Jazmina Behan va patir una reducció de sou, en el seu cas gairebé d'un 20%. Les pujades d'impostos anunciades el desembre del 2010 la deixaran amb una retallada real de quasi el 25%. Ho mira amb filosofia citant l'expressió que més se sent en boca de treballadors irlandesos: "Almenys tinc feina". Establerta en un barri de la zona alta de Dublín, la Jazmina nota com els seus veïns combinen les seves visites als supermercats de luxe amb les visites a les botigues de menys prestigi i, per tant, de preus més assequibles. Reconeix que fins i tot les bones aparences comencen a ser prescindibles.

Paul Stanley, carnisser de professió, està aturat des de fa gairebé un any. El seu atur, de 188 euros per setmana, es va acabar el mes passat. Ara ja no tindrà cap ingrés, ja que la seva dona cobra per sobre del mínim estipulat. Té emparaulada una feina de carnisser, que començarà a mitjans de febrer. Això sí, cobrant un 20% menys del que cobrava fa 5 anys. Encara així, el Paul és entre els afortunats. "Sort que no vam comprar aquella casa que vam mirar el 2008, per 240.000 euros: ara es ven per 120.000 euros", sentencia. La baixada mitjana del preu de l'habitatge és d'un 38%.

Després d'uns anys de protagonisme escàs, l'estima pel valor de les coses està a l'ordre del dia. Com molts dels que van viure la diàspora irlandesa, Mervyn Forde va tornar a l'illa l'any 2005. Els seus anys a Austràlia li serveixen de fons. Forde observa: "La gent ara s'adona de la mala situació de la sanitat pública. Durant el boom tothom tenia mútua però quan baixen els ingressos familiars s'han de retallar luxes". Els serveis públics patiran per les severes condicions del rescat de l'FMI i la UE, que obliguen a retallar 15.000 milions d'euros en despeses abans del 2014.

Segons Mervyn Forde, la gent també ha de reconèixer la seva pròpia responsabilitat en la crisi. "Per mi va ser com arribar tard a una festa", diu. "La gent comprava televisors, cotxes i pisos a Espanya. Els bancs oferien diner barat. Conec gent que va fer cua durant tota la nit per comprar-se un pis sobre plànol".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT