Publicitat
Publicitat

El referèndum sobiranista

Experts consultats Per l'ARA veuen imprescindible cultivar les relacions amb Els estats abans de plantejar Un procés oficial d'autodeterminació

El front diplomàtic, l'assignatura pendent

Cap país del món prendrà la iniciativa per Catalunya. El reconeixement d'un Estat català dependrà en bona part de les complicitats internacionals cultivades. És l'assignatura pendent del sobiranisme.

Els sectors catalans més hostils no només a les consultes d'autodeterminació, sinó també al fet que aquest debat s'hagi situat al centre de l'agenda política, han esgrimit com un dels arguments per desprestigiar-lo que cap país europeu reconeixeria la independència. És el cas del líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha volgut contrarestar el gir sobiranista de Jordi Pujol advertint amb insistència de la inviabilitat de la independència i de l'esterilitat d'un debat que veu d'ordre intern espanyol. I no li falta part de raó, però tot és matisable.

Diversos experts consultats per l'ARA -tant favorables com escèptics o obertament contraris a un procés d'independència- coincideixen que els estats tenen tendència a relacionar-se i empatitzar amb els de la seva mateixa condició. Catalunya ha fet tímids avenços en la voluntat d'esdevenir un actor internacional subestatal amb veu pròpia. Però a qui reconeixen els estats com a subjecte únic de relació és Espanya. I a ningú se li escapa el rebuig espanyol a qualsevol plantejament autodeterminista. De manera que cultivar el front diplomàtic, internacional, esdevé essencial. Tampoc perd de vista ningú que els estats membres de la UE rebutgen d'entrada qualsevol procés que pugui portar inestabilitat, encara que sigui només inicial i transitòria, per molt que a Catalunya li sortís a compte a mitjà termini. Però el fet de ser ja part d'un estat de la UE, pressuposa el reconeixement d'un nou Estat català?

Una qüestió política

"És una qüestió política, no jurídica", argumenta Stefan Rating, jurista expert en legislació europea. Per ell, la tesi que defensa que la integració a la UE després d'una declaració no pactada seria automàtica (en un procés d'ampliació interna), és "una ficció". Caldria el vistiplau unànime dels estats membres.

En canvi, conclou una altra cosa el jurista Antoni Abat en un estudi fet per encàrrec del Cercle d'Estudis Sobiranistes i la fundació Horitzó Europa, un dels més seriosos que s'han fet sobre la matèria. Abat argumenta que són els esdeveniments polítics els que marquen la realitat jurídica. Però planteja un nou escenari: si Catalunya se separés d'Espanya, s'haurien de negociar els detalls tècnics no d'una, sinó de dues noves integracions, la de l'Estat català i la d'un nou Estat espanyol amb paràmetres econòmics, demogràfics i territorials diferents dels de l'Espanya a qui la UE havia acceptat el 1986. En aquest procés, defensa que no s'interromprien els drets i obligacions adquirits prèviament com a membres de la UE. El mateix estudi reconeix que la successió d'estats és "una matèria altament controvertida i incerta en el dret internacional" i que no existeix "cap norma específica" europea que ho reguli. Els sectors favorables a l'emancipació, que veuen impensable l'expulsió de la UE, esgrimeixen el precedent de la sentència de l'Haia sobre Kosovo, que valida la declaració unilateral d'independència, que Espanya no reconeix.

En declaracions a l'ARA, el politòleg expert en la UE José Ignacio Torreblanca feia una clara distinció entre dos escenaris oposats. Els processos d'independència pactats i emparats constitucionalment, i els no previstos per la llei, escenari que ens ocupa. En aquest cas, té clar que si Espanya no acceptés un Estat català, tampoc ho faria la UE, per pacífic i democràtic que fos el procés d'emancipació. Reconeix, això sí, que inicialment els estats no intervindrien en un assumpte d'ordre intern espanyol. En aquest cas, admet el paper clau de la capacitat de Catalunya per "mobilitzar" la comunitat internacional. Ara bé, deixa clar que un estat no necessita ser reconegut per ser-ho. Espanya no va reconèixer Israel fins el 1986, i no per això era menys estat.

En qualsevol cas, les complicitats internacionals que cultivi Catalunya seran determinants. Ja existeixen organitzacions en xarxa, com el col·lectiu Emma, pendent de tot el que publica la premsa internacional sobre Catalunya, per matisar i contrastar qualsevol visió esbiaixada del país, una tasca pedagògica imprescindible en qualsevol procés de recerca de complicitats.

Ells són el més semblant al front diplomàtic internacional del moviment independentista català. Una assignatura encara pendent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT