Publicitat
Publicitat

L'esquerra i la dreta, als EUA i a Espanya, han promogut un creixement artificial

Els governs van optar pels crèdits barats per pal·liar els baixos sous

El salari està lligat als nivells educatius de cada ciutadà. Hi ha excepcions, és veritat. I hi ha una llei inexorable, la de l'oferta i la demanda, que marca la quantia d'un sou, però l'educació segueix marcant el futur de les persones. A Catalunya el fracàs escolar, els joves que no acaben l'ESO, ha arribat al 31,9%, l'última dada oferida per la consellera Irene Rigau, un percentatge insostenible per a qualsevol país. Però aquest fenomen també s'ha produït a altres països com els Estats Units, on la taxa de graduats en educació secundària no ha augmentat des dels anys 80. I on la taxa de graduats universitaris, cada vegada més demandats, entre els nois joves nascuts durant la dècada dels setanta no són més altes que la dels nascuts durant la dècada dels quaranta del passat segle. Són dades rellevants, que ajuden a explicar alguns fenòmens que han estat claus per arribar a una situació també insostenible: l'enorme deute de les famílies, la gran pilota del crèdit.

I seguint la mateixa argumentació de l'inici, és veritat que els individus han d'assumir les seves decisions. Però també hi ha hagut promotors i facilitadors del crèdit. A Espanya, els advertiments del Banc d'Espanya sobre l'excés de deute i sobre la bombolla immobiliària van ser ignorats pels governs del PP i del PSOE, pels ministres Rodrigo Rato i Pedro Solbes.

Però com podem lligar les taxes educatives i l'endeutament? Raghuram G. Rajan ha començat a donar claus importants. És un economista indi, nascut a Bhopal, fill de diplomàtic, viatjat, execonomista en cap de l'FMI entre 2003 i 2007 i sensibilitzat, potser el més important. Afirma que les distàncies educatives als EUA -serveix per parlar d'Espanya i Catalunya- han comportat diferències salarials notables. I que el poder polític no ha volgut abordar canvis estructurals -triguen massa temps per obtenir beneficis a curt termini-. Davant d'això es va optar per la via fàcil: potenciar i facilitar el crèdit.

No espantar la dreta

Als EUA la pràctica ja va començar els anys vuitanta. Diu Rajan: "Els polítics han buscat altres maneres per millorar la vida dels seus votants. Des dels inicis de la dècada dels vuitanta, la resposta més atractiva ha estat el crèdit fàcil. En alguns aspectes és l'opció que planteja menys resistència. En principi, el crèdit avalat pel govern (a través d'agències semipúbliques com Fannie Mae o Freddie Mac, que van fer fallida a l'inici de la crisi) no genera a la dreta tantes preocupacions com la redistribució directa de les rendes, tot i que, com ha passat, pot acabar sent una manera molt costosa de redistribució, si s'imposa un perjudici al receptor i costos als contribuents". És a dir, l'esquerra, la dels demòcrates de Bill Clinton (va ser el president que més va potenciar el fenomen, seguit després per Bush), va optar per no inquietar els republicans. Podem dir que a Europa aquesta ha estat també la tònica entre l'esquerra i la dreta? Es pot dir clarament que sí.

El resultat és que moltes persones a Espanya i Catalunya, com als EUA, han accedit, a través del crèdit, (tenint en compte que el sou mitjà a Espanya i Catalunya està a l'entorn dels 22.000 euros bruts anuals, segons l'INE) a béns materials, sobretot a la propietat de vivendes, creant un miratge: tothom pot ser de classe mitjana. En el cas dels EUA, tothom pot aspirar al somni americà, una afirmació que fa dècades que ja no és possible. El 20% inferior dels assalariats als EUA són extraordinàriament immòbils en l'escala social, com apunta Rajan en el seu llibre Grietas del Sistema (Deusto, 2011).

Ara els crèdits s'han de pagar: el deute públic, de les administracions, i el privat, de les famílies i de les empreses. El miratge s'ha acabat. Però els inductors no s'han vist gaire perjudicats. Aquí rau el problema. Els salaris segueixen reflectint grans diferències, igual que els nivells educatius. És una història que s'il·lustra en el preu de les vivendes: on baixen més de valor? Als barris perifèrics, no a l'Eixample de Barcelona. Endeutats, i amb pisos que ara valen molt menys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT