Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

Barcelona, destí turístic: de l’avantguarda a la massificació

‘Història del turisme a la ciutat de Barcelona’ repassa dos segles de projectes, estratègies i reformes

Al segle XIX, els viatgers romàntics buscaven en els seus destins un cert primitivisme. L’arqueòleg i inspector general de monuments de França, Prosper Mérimée, escrivia el novembre del 1846: “ La població és bruta i es dóna aires de gran ciutat. S’assembla, com s’assemblen dues gotes d’aigua, a la capital d’un departament industrial [francès], l’únic que té d’espanyola és que la gent del poble es vesteix amb parracs vermells i porta espardenyes de vetes”. “Barcelona els decebia”, afirma Saida Palou, antropòloga i coordinadora d’ Història del turisme a la ciutat de Barcelona (Efadós / Ajuntament de Barcelona). A J.E. De Brinchmann, que va visitar Barcelona entre el 1849 i el 1850, no li agradaven les xemeneies perquè “vomitaven lletjor”: “Com prefereixo la tranquil·litat poètica de Granada, Toledo i podria dir de tot Espanya; perquè Barcelona, si no fos per la bellesa del seu cel i de la seva campanya, us faria oblidar que sou a la Península”. Brinchmann afegia que Barcelona era l’únic racó de tot Espanya on es podien trobar alguns republicans. “ Els turistes romàntics no trobaven a Barcelona el misticisme que associaven a la península Ibèrica”, resumeix Palou. Però a partir de l’Exposició Universal del 1888, la imatge de ciutat mig provinciana mig moderna i amb alguns elements patrimonials no gaire ben conservats, es va anar esvaint. “ La indústria hotelera va prendre embranzida i l’autoestima de Barcelona va augmentar”, explica l’antropòloga. I, a finals del segle XIX, va començar a haver-hi a la ciutat un turisme burgès.

En un moment en què es debat el model turístic de Barcelona, Història del turisme a la ciutat de Barcelona repassa polítiques, retòriques i estratègies que s’han intentat promoure a la ciutat des de principis del XIX fins a l’actualitat “ La situació actual no ha aparegut espontàniament. Sempre es parla del problema turístic en clau de present i hi ha uns antecedents històrics que poden aportar arguments al debat”, assegura Palou. Barcelona, que actualment té un milió i mig d’habitants, rep 30 milions de turistes a l’any: “No sé si hi ha un model Barcelona, més aviat és un model esquerdat. Sempre s’han pensat estratègies per promocionar la ciutat, però ara potser toca gestionar-ho. No només vendre, sinó també planificar, limitar i regular”, argumenta la coordinadora de l’obra.

Societat d’Atracció de Forasters

Hi va haver una època en què Barcelona va ser un referent d’avantguarda. El 1908 la Lliga Regionalista va impulsar la Societat d’Atracció de Forasters (SAF), finançada amb subvencions, sobretot de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació, i també amb publicitat i quotes dels socis. La seva funció era promocionar turísticament la ciutat. “Va ser en aquell moment que hi va començar a haver una estratègia política i oficial. Hi havia un projecte molt clar del turisme com un element de promoció de la ciutat, de transformació urbana, econòmica i cívica”, assegura Saida Palou. Barcelona era pionera i s’emmirallava en Itàlia, França i Suïssa, però aquestes ciutats també van acabar admirant Barcelona pel seu dinamisme i la seva creativitat. Es tenia molt clar que el turisme havia d’anar més enllà de l’economia i dinamitzar urbanísticament i culturalment la ciutat. “ Es volia oferir una imatge de ciutat moderna, mediterrània i amb patrimoni. Els tòpics són els mateixos que avui s’utilitzen en l’estratègia de promoció turística de la ciutat”, observa Palou. La SAF va arribar a tenir en alguns moments 255 delegats a l’estat espanyol i 234 a l’estranger.

A principis del segle XX, però, la ciutat vivia moments molt convulsos amb la Setmana Tràgica i el pistolerisme. “ Mostren la Barcelona que volien que existís, no la que existia realment”, destaca Palou. S’ofereix una imatge que combina ordre, bellesa, cultura i civisme, espais públics, platges i festes populars. Es volia convertir Barcelona en una destinació desestacionalitzada i es promocionava des de Setmana Santa fins a la Mercè, els esports d’hivern i les estacions balneàries. Alguns dels llocs amb els quals s’intentava seduir turistes avui reben milions de visites: la Sagrada Família, el Parc Güell, el laberint d’Horta, l’Eixample o el Barri Gòtic. “Hi havia també una intenció patriòtica, perquè la Lliga volia diferenciar-se de la resta d’Espanya, mostrar una personalitat diferent de la de la resta de pobles de la Península”, afirma Palou.

Idees revolucionàries

Amb la II República van arribar idees revolucionàries i una quantitat ingent de projectes. Segons el diari El Diluvio, el 1935 el turisme havia fet ingressar a la ciutat 2.935.500 pessetes. Els visitants, segons el diari, asseguraven que Barcelona era la ciutat més interessant de totes les visitades i en la qual se’ls havia rebut millor. “Però amb la dictadura tots els projectes van quedar aturats. Durant 40 anys va imperar un model de turisme de masses, un producte no personalitzat, una ciutat sense encant”, resumeix Palou. Un opuscle de la Dirección General de Promoción del Turismo feia referència a l’amor per la música dels barcelonins: “ Cualquiera que llegue a Barcelona se sentirá atraído por el encanto de las viejas costumbres y del folklore local. Se ha hablado ya de la irrefrenable afición a la música que se descubre en cada barcelonés. Muchos de ellos forman parte del orfeón o masa coral de su barriada...

“Amb els Jocs Olímpics hi va haver un altre punt d’inflexió i Barcelona va començar a reproduir les estratègies turístiques de principis de segle”, afegeix l’autora. Després de l’eufòria olímpica, va arribar la crisi de model. A l’últim article del llibre, que firma Jaume Subirana, es detallen alguns dels malnoms que ha rebut la ciutat els últims anys: Brandcelona, Farsalona, Karcelona o Bar$elona.

Jaume Subirana creu que la ciutat ha passat en trenta anys de viure per ser ensenyada a viure de ser ensenyada. “Per aquest procés no li ha calgut cap marca (i sí la feina excel·lent del Consorci de Turisme de Barcelona, creat precisament l’any 1993). Buscar ara una nova marca podria ser que parlés més d’una feblesa que no gosem confessar que no pas de cap estratègia de fons a mitjà termini”, escriu. “Hi ha una part de la població incòmoda i crítica amb el turisme. Hi ha una certa tensió, però crec que dialogant es poden establir ponts”, assegura Palou.

La revolució de l’oci nocturn: joc, espectacle i sexe

Amb el turisme i la construcció d’una nova imatge de la ciutat, més cosmopolita, també van arribar l es ofertes d’oci més transgressores. A Història del turisme a la ciutat de Barcelona, Paco Villar detalla com eren els establiments mítics de l’època: l’Edén Concert, l’Excelsior i La Criolla. El primer era al número 12 del carrer Nou de la Rambla. Hi havia sala d’espectacles, una estança destinada al joc i, al pis superior, els clients podien alternar amb les artistes. “ L’espectacle era a l’abast de gairebé totes les butxaques; la companyia de les noies, no. Només les persones solvents podien gaudir dels opulents sopars i dels ressopons de l’Edén -detalla Villar-. Es va crear una llegenda de perversitat i modernitat que el van convertir en una atracció turística de primera magnitud”, afegeix.

La Criolla, el gran cabaret del Barri Xino, va arribar a formar part d’una ruta turística coneguda a tot Europa. “Periodistes i escriptors de diverses nacionalitats, sobretot francesos, van convertir La Criolla en la Meca del pelegrinatge al Barri Xino. Un Barri Xino sense xinesos que, segons diuen alguns, va fer més pel turisme de Barcelona que les polítiques oficials a les agències de viatges”, escriu Villar.

L’èxit de La Criolla va ser tan extraordinari que els amos tenien un àlbum perquè les celebritats hi signessin. Entre els visitants, hi va haver els actors nord-americans Douglas Fairbanks, pare i fill. Després d’escoltar la reina del Barri Xino cantant el Cuplet de la cocaïna, van dir que no havien vist mai res semblant en tota la seva vida.

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT