Del ministeri franquista a l’elit democràtica

BarcelonaLa democràcia espanyola ja no és tan jove ni tan innocent. El 20 de novembre vinent farà 40 anys de la mort de Franco. Al llarg de quatre dècades hi ha hagut governs de diferent color polític, relleu generacional i la majoria dels que van tenir poder durant la dictadura han mort. ¿Podem dir, doncs, que el franquisme ha mort o que està confinat als museus i els llibres d’història? El periodista i politòleg Lluc Salellas (Girona, 1984) creu que no. A El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar) defensa que la democràcia no s’ha desfet del llast franquista. “A diferència d’altres països, els que van tenir el poder durant la dictadura no se’ls va expulsar cap a baix sinó cap a dalt. No he trobat cap cas d’un alt càrrec franquista que fos degradat. O es van retirar o van passar a formar part dels consells d’administració de grans empreses i institucions públiques”, destaca Salellas. I el seu llegat perdura. “Els fills i els néts del règim absolutista continuen al capdavant de les principals empreses i no han perdut pes polític”, afegeix Salellas.

El franquisme no ha marxat del tot i és visible en una cultura democràtica deficient que criminalitza la dissidència o en els casos de corrupció i abusos policials i tortura que continuen denunciant-se. Però els que no l’han deixat marxar formen part d’una democràcia que ha tingut quatre dècades per desfer-se de l’herència de Franco.

Els bancs

El sector financer, destí de molts exministres de Franco

“Si un sector s’endú el premi extraordinari de col·locació d’exministres franquistes és el financer”, assegura Salellas. Segons el periodista i politòleg, grans corporacions financeres com Banesto, el Banco Central Hipotecario, el Banco Exterior de España, el Banco de Crédito Local, el Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA) i La Caixa de Pensions van incloure durant molts anys figures importants del franquisme. Salellas cita el cas d’Antonio Barrera de Irimo (Ribadeo, 1929 - Madrid, 2014). Barrera tenia la fama de ser un dels cervells més privilegiats del franquisme. Era un home polifacètic: militar, professor, jurista i economista. Va ser ministre d’Hisenda durant el franquisme i vicepresident segon del govern. Va ser un dels ministres que van firmar la sentència de mort de Salvador Puig Antich. Barrera, però, no va tenir cap problema per passar del franquisme a la democràcia. “Barrera de Irimo, que ja havia presidit Telefónica entre el 1965 i el 1973, va retornar a l’empresa com a conseller al mateix temps que ho feia en entitats financeres i de crèdit com el Banco Central Hipotecario i Hispamer”, diu Salellas. Una segona vida en democràcia molt ben remunerada.

Les institucions públiques

Carreres meteòriques a la universitat i òrgans judicials

En els últims anys el Tribunal Suprem s’ha negat sistemàticament a revisar els consells de guerra franquistes. La justícia espanyola no ha volgut declarar mai nul el consell de guerra sumaríssim sense garanties que va condemnar a mort Lluís Companys. Tampoc se’n van sortir les filles de Joan Peiró, que el 2006 van demanar l’anul·lació del judici contra el seu pare. El 2011 també van intentar-ho els familiars del poeta Miguel Hernández. No importa que hagin aparegut noves proves, que els judicis franquistes es fessin sense proves i amb falsos arguments: sistemàticament el Tribunal Suprem no ha volgut reobrir cap cas. Salellas defensa que el franquisme no va abandonar mai del tot el poder judicial: “No hi va haver renovació en l’organisme judicial ni entre els alts funcionaris, com sí que va passar a Portugal. Algunes cares dels executius franquistes van acabar liderant espais de poder dins l’administració de justícia”.

Un dels exemples més paradigmàtics, destaca el periodista i politòleg, és el de Luis Rodríguez de Miguel (Zamora, 1910-1982): “Falangista des dels inicis i governador civil de les Balears i de Guipúscoa als anys 40, la dècada més aspra del franquisme, va ser promogut fins a fiscal general del Tribunal Suprem l’any 1980, una posició que va mantenir fins a la seva mort”, detalla. Alguns ministres franquistes també van fer carrera en organismes internacionals i van tenir importants càrrecs en institucions com el Fòrum Atòmic Europeu i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament, que forma part del Banc Mundial. Molts altres van jubilar-se a la universitat. Salellas cita el cas de José Luis Villar Palasí (València, 1922 - Madrid, 2007), que va ser ministre d’Educació franquista. Villar Palasí va ser catedràtic de la Complutense i de la Universidad San Pablo - CEU. Entre altres coses, defensava que “ la historia española es común como mínimo en los últimos quinientos años”.

Les grans empreses

Promoguts i amb sous astronòmics en el sector privat

“Sembla plenament plausible considerar que una de les principals activitats dels ministres franquistes durant la democràcia liberal espanyola no va ser assumir responsabilitats per haver col·laborat amb un règim autoritari, sinó participar en una mena de promoció col·lectiva que els va situar al capdavant dels principals sectors empresarials del país”, argumenta Salellas. Les retribucions que van rebre per participar en empreses com Iberdrola i Fenosa van ser importants. Sobretot, van tenir feina en consells de les empreses més estratègiques, com l’energia, les comunicacions i la mineria.

Els partits polítics

Les connexions entre el centredreta i el franquisme

“La promoció interna dins els partits de la dreta espanyola ha sigut, sens dubte, un dels canals més utilitzats per mantenir l’estatus de poder entre els ministres franquistes”, assegura l’autor d’ El franquisme que no marxa. Salellas cita, entre d’altres, Aliança Popular, avui dia Partit Popular, i Unió de Centre Democràtic. Martín Villa (Santa María del Páramo, Lleó, 1934) va ser ministre del govern de la Transició quan la policia va assassinar cinc treballadors a Vitòria (3 de març del 1976), ministre amb el govern democràtic d’Afolfo Suárez i més tard vicepresident del govern de Calvo-Sotelo sota les sigles d’UCD. Martín Villa va continuar com a diputat del Partit Popular fins al 1996 i va accedir al càrrec de president d’Endesa fins al 2002. “La persistència de Martín Villa per moure’s entre les altes esferes del poder és una de les més espectaculars entre tots els responsables del franquisme. Una vocació que sembla que ha continuat en la persona del seu fill, Gonzalo, avui director executiu de Wayra, una empresa que promou les start-up de Telefónica. Gonzalo Martín-Villa és també una de les més grans fortunes juvenils espanyoles”, conclou Salellas.

Llargues carreres en democràcia

Miquel Mateu i Pla

El projecte del Grup Peralada va ser creat per Miquel Mateu i Pla, alcalde de Barcelona des de l’entrada dels feixistes fins al 1945. Era considerat un dels amics més íntims del Caudillo. Cofundador de la Hispano Suiza, va tenir càrrecs en moltes empreses.

Torcuato Fernández-Miranda

Va ser president interí després de la mort de Carrero Blanco. Més tard, va ser professor i conseller personal del rei. El seu fill, Enrique, lidera la Fundación PricewaterhouseCoopers, dedicada a la consultoria a través dels contractes amb l’administració.

Laureano López Rodó

“És una icona de la supervivència neta i descarada del règim”, assegura Salellas. L’exministre va tenir en temps de democràcia una carrera meteòrica dins de la universitat, però també en el vessant privat i del món de la cooperació.

Julio Rodríguez Martínez

Julio Rodríguez Martínez va ser ministre d’Educació. Com a rector de la Universitat Autònoma de Madrid, durant el franquisme, va expulsar el filòsof vinculat al comunisme Carlos París. Ell, amb la democràcia, va ser catedràtic de química. Ningú el va fer fora.

José María López de Letona

Ministre d’Indústria entre el 1969 i el 1974, amb la democràcia va presidir el Banco de Madrid i va accedir al consell d’administració de Banesto. Va tenir càrrecs també a Ferrovial, La Unión y el Fénix, Dragados, Iberia i la societat mobiliària Dacinver.