Esclat de festivals de fotografia: cap dia sense una bona imatge

BarcelonaL’última edició de la desapareguda Primavera Fotogràfica, la biennal de fotografia que organitzava la Generalitat, es va celebrar l’any 2004. Però en els últims anys nombroses entitats públiques i privades han aconseguit que la cartellera d’aquests mesos estigui plena de festivals i exposicions. “Estem a la cresta de l’onada. La fotografia està molt de moda”, certifica Flor Vacherand, la cap de projectes del Centre Cívic Pati Llimona, on se celebra, fins dissabte, una nova edició del festival Enfocats. Coincidint amb aquest festival, la Fundació Enric Miralles va acollir la fira Art Photo Barcelona, i encara segueixen en cartell al CCCB l’exposició dels premis World Press Photo i Fenomen Fotollibre, Fenomen Fotollibre impulsada per la Fundació Foto Colectania.

L’oferta és tan abundant que una de les cites més destacades malgrat que només té quatre anys, el festival de fotoperiodisme Docfield, enguany se celebrarà a l’octubre i no al maig. “Intentem coordinar-nos, perquè treballem amb audiències similars. A vegades ens hem adonat que hi havia inauguracions amb dos dies de diferència i ens fem un mal favor no coordinant-nos”, reconeix Sílvia Omedes, la directora de Photographic Social Vision, la plataforma que impulsa aquest festival i la mostra dels World Press Photo. “Ens hauríem de coordinar encara més, però el dia a dia se’ns menja”, subratlla Vacherand.

El fotoperiodisme, el més popular

Alguns festivals barcelonins fan xarxa, perquè el Docfield col·labora amb els centres cívics de la ciutat especialitzats en fotografia de Barcelona: el Pati Llimona, Can Basté i Casa Golferichs. Malgrat que els centres cívics treballen amb l’entorn més proper i el Docfield té ambició internacional, comparteixen un tret en comú: han arrelat entre la ciutadania pel seu caràcter social i pedagògic. “La fotografia es nodreix de públic amb molta educació visual i un altre de més general que entén perfectament el llenguatge”, diu Omedes. “En el cas del Docfield i el World Press Photo, el 90% de les imatges no s’han publicat -afegeix- i això connecta amb la necessitat de la gent d’estar informada”. “El fotoperiodisme i la fotografia documental són el que té més sortida, perquè són una eina de comunicació alternativa. A través d’aquests projectes t’assabentes de coses que no surten als informatius”, subratlla Vacherand.

A més, els festivals de fotoperiodisme reflecteixen els canvis que s’han produït als mitjans de comunicació en els últims anys. “Com que els fotoperiodistes ja no tenen lloc on publicar, perquè se’ls ha acabat el suport del paper, estan trobant noves aliances en els museus, els festivals, els premis i internet. I nosaltres ens obliguem a repensar-nos constantment. El que té sentit avui potser no en té demà. Si els meus públics canvien i els seus gustos també ho fan, ens hem d’anar adaptant”, afirma Omedes.

Especialitzar-se o morir

El teixit de festivals no només inclou iniciatives consolidades com el Docfield, l’Enfocats i el Fine Art Fotografia d’Igualada, que es va celebrar del 24 de febrer al 19 de març, sinó que també hi ha lloc per a nous esdeveniments: la primera edició de L’Esguard, el Festival de Fotografia de Natura de Sabadell, va arrencar al març i celebrarà la seva setmana gran d’activitats del 12 al 18 de juny. “Vam decidir muntar-lo davant de la mancança de festivals d’aquesta temàtica -només hi ha el Mon Photo i el Delta Birding, especialitzat en fotografia ornitològica- i perquè la gent prengués més consciència mediambiental”, explica el fotògraf Josep Lluís Lai, director del festival juntament amb Raül Carmona. La càrrega social del festival també hi és en la dinàmica de la fotografia de natura: “És la que més gent arrossega al nivell de fotografia amateur”, subratlla.

L’Esguard no és l’únic festival en curs: fins diumenge se celebra a Vilassar de Dalt la cinquena edició de Revela’t, el festival pioner de fotografia analògica. El director, Josep Mínguez, és més aviat escèptic pel que fa a la coordinació. “No crec que hi hagi gaire coordinació, tothom va a la seva. Nosaltres anem una mica a part, perquè la fotografia analògica és molt singular, però sí que tenim relació amb el Docfield i el Pati Llimona”, explica Mínguez. L’especialització en la fotografia analògica ha fet que el Revela’t hagi marcat la diferència respecte a altres esdeveniments i hagi despertat interès a nivell internacional, assegura. A més, algunes de les exposicions que s’hi poden veure provenen de diferents festivals de l’Estat.

Crisi a l’Scan: vol difusió nacional

Precisament la manca de difusió és una de les raons per les quals l’Ajuntament de Tarragona vol reformular dos festivals destacats del sector: l’Scan, dedicat a la fotografia i de caràcter biennal, i també el Rec, el Festival Internacional de Cinema de Tarragona. Les declaracions que va llançar fa una setmana el regidor de Cultura de la ciutat, Josep Maria Prats, van generar una forta polèmica. D’entrada es van pensar que els volia suprimir i després va especificar que els vol “reformular” per “potenciar-los”: “En cap moment volíem dir que els volem eliminar o qüestionar, però sí que creiem que ens falta comunicar-los bé”, explica Prats a l’ARA. “Més enllà de Tarragona són festivals poc coneguts, sobretot pel gran públic. Hem de potenciar molt la comunicació de l’un i de l’altre des de Barcelona”. L’objectiu de l’Ajuntament amb aquesta empenta que volen donar als festivals també és posicionar la ciutat dins el panorama de la fotografia i el cinema. “Com que tots dos se celebren a la tardor, volem que Tarragona es vegi com el centre de referència en els seus camps. L’Scan és molt singular i ha destacat per ell mateix, però el país se l’ha de fer seu més enllà del sector”, subratlla.

Josep Maria Prats també destaca la “complicitat” del departament de Cultura en l’organització de l’Scan. Més enllà de subvencions anuals, la Generalitat va presentar el desembre del 2015 el Pla Nacional de Fotografia. Alguns dels objectius que es van plantejar aleshores s’han assolit, com la creació d’un portal per difondre el patrimoni i les adquisicions del Fons Nacional de Fotografia, però queden al tinter necessitats històriques, com la creació d’un Centre Nacional de Fotografia. Tampoc s’hi fa referència a l’organització estratègica de la xarxa de festivals i fires. El pla va arribar després de dècades de sequera: “El sector està content que existeixi un pla, però reclama un deute històric de 30 anys de falta de polítiques administratives clares a favor de la fotografia en general, i molt concretament del fotoperiodisme, que n’és el germà pobre”, explica Sílvia Omedes, que també forma part de la comissió externa d’experts d’aquesta iniciativa. “El sector està receptiu -afegeix-. Ara treballem en un informe de bones pràctiques que probablement veurà la llum al desembre. És molt important perquè quan es contractin fotògrafs, es facin servir fotografies o es comprin arxius i es difonguin, es faci bé, sense polítiques abusives”.

La tasca de recuperar arxius

Alguns dels objectius no assolits pel Pla Nacional de Fotografia són al full de ruta d’un altre festival molt consolidat, també dins el terreny del fotoperiodisme i la fotografia documental, la Biennal Xavier Miserachs, que se celebra a Calella de Palafrugell des de l’any 1999. El 2018 se’n celebrarà la desena edició, coincidint amb el 20è aniversari de la mort de Miserachs. “Vam començar fent exposicions de diferents estils, però a poc a poc vam decidir mostrar el treball d’autors de la generació de Xavier Miserachs. Hi havia un filó increïble. Tenim un país carregat de bons fotògrafs i molts arxius i no hi havia manera que arribessin, ja no al gran públic, sinó als més interessats”, explica la directora de la biennal, Maria Planas. A més d’exposar autors, com el mateix Miserachs, Maspons, Català-Roca i Terré, el festival també dedica exposicions a un ventall de fotògrafs que van des dels que són pràcticament desconeguts fins a altres de consolidats. En l’última edició van fer una exposició de Joana Biarnés i es va retre homenatge a Paco Elvira.

En cada edició la Biennal Xavier Miserachs treu a la llum un arxiu fotogràfic, tant si es conserva en una institució pública com si encara el guarden els mateixos autors o els seus hereus. “Sobretot l’obra dels fotògrafs que ja no hi són està molt desprotegida. Hi ha molts arxius que encara són en cases particulars. S’hauria d’intentar avançar en l’organització de tot el volum de fotografia que tenim”, lamenta Planas. Encara hi ha molt feina per fer per enfortir l’estructura del sector. “Hi ha coordinació fins i tot amb festivals de fora de Catalunya, com PhotoEspaña i el Seminari de Fotografia i Periodisme d’Albarracín. Però sempre es dona entre responsables de festivals, no és l’administració qui la defensa i la motiva. I es dona perquè ens estimem molt la fotografia”, conclou Planas.