Gyllenhaal i Adams fan d’animals nocturns a Venècia

VenèciaPassen els dies i el desembarcament d’estrelles de Hollywood al Lido no s’atura. De fet, algunes no marxen, com Amy Adams, que, després de presentar Arrival dijous, divendres va tornar a escena amb Nocturnal animals, el nou film de Tom Ford, il·lustre membre del panteó de la moda. A la pel·lícula, una adaptació de la novel·la Tres nits d’Austin Wright, Adams interpreta la Susan, una artista que viu una existència benestant però amarga al Los Angeles actual. Al desencant present de la Susan s’hi afegeixen les afliccions del passat quan rep el manuscrit d’una novel·la negra escrita pel seu exmarit, l’Edward, encarnat per Jake Gyllenhaal, que a la roda de premsa a Venècia va voler rememorar la seva primera trobada amb Ford per parlar del film: “El Tom em va dir: «Aquesta història sóc jo». I des d’aquell moment vaig decidir confiar plenament en la seva visió”.

Ford va admetre la implicació personal en la història i va afegir: “El personatge de l’Amy (Adams) és una versió femenina de mi mateix. No només és una víctima de la cultura que l’envolta [un món, el de l’art, que Ford retrata com un pou de banalitat i superficialitat], sinó també de la seva pròpia inseguretat, que la porta a seguir el camí que li marquen els altres en comptes de crear-ne un de propi”. Adams va respondre al comentari revelant que “va ser la claredat de visió” de Ford el que la va animar a embarcar-se en “aquesta història de pèrdua i remordiments”. Tot seguit, Ford va voler emfatitzar el seu vincle amb els dos personatges encarnats per Gyllenhaal: l’exmarit de la Susan i el protagonista texà de la novel·la escrita per l’Edward. “Durant la meva infància, a Texas, la gent es burlava de mi perquè era un noi sensible. Però, com fan els personatges del Jake a la pel·lícula, vaig perseverar fins a aconseguir el que volia”, va confessar el director.

Simplificar una novel·la

Comparar Nocturnal animals amb l’original literari resulta decebedor. Si la novel·la de Wright plantejava una interessant reflexió sobre la relació entre la barbàrie criminal, situada al cor de l’Amèrica profunda, i el simulacre de civilització de la urbana, Ford prefereix quedar-se en la crítica àcida, gairebé sagnant, del món de l’art contemporani. D’altra banda, la decisió d’assignar a Gyllenhaal els papers tant de l’Edward (el novel·lista) com del Tony (la creació ficcional) simplifica enormement la relació d’ambigüitat que a la novel·la proposava entre la vida real i la ficció literària.

Un dels temes centrals de Nocturnal animals -la venjança com a obsessió i precipici moral- reapareix a Tarde para la ira, debut com a director de l’actor Raúl Arévalo (vist a Los amantes pasajeros o La isla mínima), que es va presentar a la secció Orizzonti. Concebut com un thriller que esprem amb alegria els tòpics de l’Espanya cañí, el film remet al cinema naturalista i alhora estilitzat del director francès Jacques Audiard (Un profeta) i fa gala de la visceralitat i el nervi narratiu de la trilogia de Pusher de Nicolas Winding Refn.

Per acabar, en la competició oficial es va presentar la interessant El Cristo ciego, del xilè Christopher Murray. Protagonitzada per un noi que reclama la condició d’emissari de Déu en el cor del Xile més miserable, la pel·lícula evoca la religiositat sense església de Pier Paolo Pasolini inventant uns evangelis pagans.

El retrat antropològic és cru però no cruel, i Murray s’acosta a la realitat fent servir el clarobscur i actors no professionals. El manierisme de la posada en escena no acaba d’encaixar amb l’esperit auster de la proposta, però la noblesa de la mirada compassiva del director resulta inqüestionable.