Joan Baez cola Llach al Palau de la Música

BarcelonaNo duia ni mitja hora de concert quan va sorprendre el Palau de la Música amb el que va qualificar d’experiment. “Us necessito”, va dir Joan Baez. I amb Dirk Powell al piano, va entonar la segona part del 'Viatge a Ítaca' de Lluís Llach, la de “Més lluny, heu d’anar més lluny...” Una versió força precària, si voleu, però un gest significatiu, perquè segons havíem sabut hores abans es tractava de la petició d’una admiradora que, després de l’alegria inicial -Baez li havia dit que la cantaria-, havia rebut un correu electrònic en què li explicava que, després de comentar-ho amb algunes persones, finalment havia decidit no fer-la. Doble sorpresa, doncs, tot i que la gran dama del folk, com se sol dir, acostuma a interpretar peces dels països on actua, com la tradicional Rossinyol, que ja va fer al seu primer concert a Barcelona l’any 1977 -el de la botifarra als fotògrafs- i que també va interpretar el 2008 al Palau. Fa dos dies, a Bilbao, va interpretar una peça de Mikel Laboa.

Amb les entrades esgotades, el d’ahir era el primer de dos concerts emmarcats en el Festival del Mil·lenni -avui torna a actuar- en què, sota el títol An evening with Joan Baez, la cantant repassa els seus més de 50 anys de carrera (ho fa des del 2009, ja que el 1959 va debutar oficialment al festival de Newport). El seu últim disc, Day after tomorrow, és del 2008, i malgrat que està preparant material nou potser per a aquest 2015 el cançoner va estar format per peces habituals en el seu repertori, com Diamonds & rust, La llorona (que es va endur la primera ovació), There but for fortune (de Phil Ochs), It’s all over now, baby blue (de Dylan) o Donna donna, corejada pel públic amb certa timidesa.

Magnífica als 74 anys, la cantant va arrencar sola a l’escenari amb el God is God, de Steve Earle, però després la van acompanyar el seu fill Gabriel Harris a la percussió i Dirk Powell com a multiinstrumentista. Puntualment també la va ajudar una corista a qui va presentar com la seva assistent, però que va acolorir a la perfecció la veu de Baez, inevitablement endurida pel temps, però increïblement vigent malgrat el cinisme imperant, com si, definitivament, els temps no haguessin canviat pas tant.

Sense ‘Blowin’ in the wind’

El que va seguir va ser un autèntic festí per als assistents, amb una mitjana d’edat que tendia a la de Baez: The house of the rising sun, el Suzanne de Leonard Cohen i el Gracias a la vida de Violeta Parra amb entrega de ram de flors inclòs. Per acabar-ho d’arrodonir, als bisos finalment va caure el Rossinyol. Va tancar amb l’ Imagine de Lennon, el No nos moverán (en part en català). El públic, però, es va quedar sense el Blowin’ in the wind de Dylan, que s’esperava com a últim bis.