BarcelonaAls 96 anys, al llit de casa, i fumant-se l’últim puro. Així és com m’imagino que ha mort mossèn Ballarín, fent una darrera pipada del seu Anticristo i dient-li adéu amb un somriure foteta a l’Emília, a santa Emília, la dona que l’ha mimat durant mitja vida. Ha arribat el dia del puro final, mossèn.
–Vostè ha vist morir moltes persones. Com mor la gent? –li vaig preguntar un dia, assegut en una cadira al costat del seu llit, a Gòsol.
–Pateixen, però quan es troben dient “Ja hi som, Pepitu”, tots s’asserenen.
També mossèn Ballarín. Serè, satisfet, amb cara d’haver guanyat ell l’última partida de botifarra. El noi que s’havia de morir amb 20 anys per culpa d’una tuberculosi s’ha fumat l’últim puro als 96. Ha viscut 76 anys de propina aquell soldat de la Lleva del Biberó que ja va sortir viu de la Guerra Civil i dels camps de concentració de Tarragona i de Zamora. Que va enterrar el pare i una germana per aquella maleïda tuberculosi. I que es va passar sis anys al llit per curar-se’n ell. Allà va començar a llegir i allà va decidir que es faria capellà.
–I quan es trobi amb el de dalt què li dirà?
–Que les he passat negres. I ell em contestarà: “Però no t’has avorrit”.
I seguidament mossèn Ballarín es descordarà les sabates que li anaven estretes i entrarà al cel. Aquesta era la metàfora que feia servir per explicar com s’imaginava el paradís. Un lloc on les sabates ja no et fan mal. Un home lliure, un capellà singular, un intel·lectual disfressat de pagès, un amic lleial de Jordi Pujol, de Joan Laporta i de Pasqual Maragall. “Si viu més que jo, vull que baixi a Barcelona i em digui una missa”, va escriure Maragall fa uns anys. No haurà pogut ser. Ha arribat el dia del puro final i tots, quan hem conegut la notícia, hem deixat anar un somriure, el mateix que ens dedicava ell cada vegada que ens veia.
–I què diran de vostè, mossèn, quan ja no hi sigui?
–Ah, ja s’arreglaran. El que no voldria és que em prenguessin per més sant del que he sigut.
