01. La fotografia que va fer Manel Armengol el 1976.  02. Armengol, ahir, al mateix lloc de la foto de fa 40 anys: passeig de Sant Joan amb Provença.

Petita història de la gran foto de la Transició a Barcelona

Manel Armengol va sintetitzar la repressió policial i el conflicte polític del 1976 en una imatge que va fer la volta al món

L’1 de febrer del 1976 era diumenge. Un dia gris i fred del primer hivern sense Franco. A mitja tarda, Manel Armengol, un veí de Badalona de 26 anys, remena la premsa internacional en un quiosc de les Rambles. Necessita trobar l’adreça de mitjans estrangers. Es compra tots els diaris i revistes que pot, i comença a escriure’ls. A dins el sobre hi posa les fotos que ha fet aquest matí -ell, que no és fotògraf- i una targeta amb el seu nom: Manel Armengol i Cervera. Algunes cartes les envia per correu i unes altres les dóna en mà a l’aeroport del Prat a passatgers catalans que estan a punt d’embarcar cap a destinacions internacionals. Potser serà més ràpid, potser serà més segur si, un cop allà, els viatgers les deixen a la primera bústia que trobin. Ningú li diu que no. Com aquell qui posa un missatge a dins d’una ampolla i la llança al mar, ara toca esperar a veure què passa. I el que passa és que al cap d’unes setmanes li arriba una carta del New York Times. Li fa un salt el cor. L’obre i, a dins, hi troba el retall d’una pàgina del diari més prestigiós del món amb la seva fotografia firmada amb el mateix nom que consta a la targeta: Manel Armengol i Cervera. També hi descobreix, adjunt, un taló per valor de 150 dòlars.

Però ell no és fotògraf. És periodista. Ha estudiat a l’escola de l’Església i està aprenent a revelar en blanc i negre per poder fer ell mateix les fotos que acompanyin els seus articles. Avui, 1 de febrer del 1976, el seu nas li diu que ha de baixar a Barcelona. Que passaran coses, segur. Que el governador civil, Salvador Sánchez-Terán, ha prohibit la manifestació a favor de l’amnistia i que els convocants estan decidits a sortir igualment al carrer.

Manel Armengol agafa dues càmeres i se’n va amb la seva companya cap al que en el futur es dirà passeig de Lluís Companys, però que, en aquest moment, encara porta per nom Salón de Víctor Pradera, un historiador carlí, assassinat el 1936 i venerat per Franco.

El permís per a la manifestació l’ha demanat la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, amb l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques i desenes de personalitats al darrere. Sense autorització, surten igualment al carrer, però decideixen concentrar-se al capdamunt del passeig de Sant Joan. Hi ha noms il·lustres, com Lluís Maria Xirinacs (que està plantat des del dia de Nadal al davant de la Model demanant l’amnistia, i a qui acaben de proposar com a candidat a premi Nobel de la pau), Joan Reventós, Ramon Trias Fargas, Miquel Roca, Josep Pallach, Xavier Folch, Marta Mata, Pere Portabella, Quico Pi de la Serra i Heribert Barrera. Milers de persones -50.000, diuen- han vingut de tots els barris de la ciutat. Entre ells molts joves, per als quals la d’avui és la seva primera manifestació.

Una fotografia fixa la història

Corre la consigna que, si els grisos intervenen, els manifestants s’asseuran a terra. La policia està nerviosa i desbordada. Per l’emissora demanen més reforços, i agents desbocats, sense cap preparació, arriben amb els Land Rover i les tocineres, el nom popular dels autobusos policials. Comencen les corredisses, les garrotades a tort i a dret. Manel Armengol és a la cantonada de passeig de Sant Joan amb Provença, a punt de fer la fotografia de la seva vida: els grisos estomacant mitja dotzena de ciutadans arraulits a terra. L’única cara que es reconeixerà a la foto és la de Ferran García Faria, advocat pacifista i antifranquista, company de Xirinacs en la seva plantada a la Model, un ancià venerable amb ulleres de pasta i barba blanca, que es protegeix el cap amb les dues mans.

“Com més pegaven ells, més disparava jo”, explicarà Armengol l’any 2016. A cada cop de porra, un clic. A cada pistola que voleia, un clic. A cada culata de fusell que es branda, un clic. Una fotografia fixa la història. Però també l’accelera. O la desmenteix. Quan d’aquí uns dies el món esmorzi amb aquesta foto, el viatge d’Espanya cap a la democràcia serà més tortuós del que el règim (encara) franquista s’encarrega de pregonar.

Però les corredisses no s’aturen i la policia també empaita el nostre fotògraf. Armengol dóna a la seva companya la càmera amb què ha fet les fotos. Que se’n vagi a casa i guardi el carret. Ell continuarà pels carrers de l’Eixample de Barcelona, disparant amb l’altre aparell que porta. La protesta s’escampa per tot el centre de la ciutat i arriba a les portes de la Model, on estan complint condemna els presos polítics per als quals es demana l’amnistia. La ciutat no torna a la calma fins havent dinat. El Diario de Barcelona escriurà dimarts que “ entre los aspectos insólitos observados, figura el gran número de zapatos mocasines que se encontraban perdidos por las calles, después de las intervenciones de las fuerzas del orden”.

Quan Manel Armengol torna a casa, es posa a revelar les fotos. N’està aprenent, tot just, però ja veu que aquell material té molt valor periodístic i també estètic. Es fixa en el fum que envolta l’escena, en la coreografia de porres, pistoles i culates de fusell a l’aire i en la dansa macabra que sembla que interpretin els policies. Satisfet i excitat, se’n va a la Hoja del Lunes, el diari en què col·labora, l’únic que es publica a Barcelona els dilluns. El director es posa les mans al cap, com també se les posa Ferran García Faria a la mateixa fotografia d’Armengol. “Si donem aquestes fotos, demà mateix ens tanquen el diari”. Cap altre mitjà de Barcelona s’atreveix a publicar les imatges més violentes de la repressió policial. Tampoc l’agència Europa Press en vol saber res. És llavors quan el fotògraf decideix anar cap a les Rambles a provar si té més sort amb la premsa estrangera.

I la té: apareixen al New York Times, al Newsweek, a la revista Time, al Paris Match, a Le Nouvel Observateur, a Der Spiegel, a l’ Stern i a molts altres mitjans que escapen al control de l’autor. Que l’impacte és global ho explica molt bé un article del Corriere della Sera : “La foto de la policia carregant sobre els manifestants apareguda al New York Times ha provocat l’anul·lació de mil cinc-centes reserves de vacances a Espanya. Els americans volen estar tranquils”.

Aquí no es publicaran fins al cap d’un any, a Interviú, coincidint amb l’arribada de l’esperada amnistia i amb les primeres eleccions democràtiques. Manel Armengol deixarà el periodisme i es dedicarà a la fotografia. L’octubre del 1977 viatjarà per feina a Nova York i, mentre cobreixi una manifestació trotskista a Washington Square, s’adonarà que en les octavilles que s’hi reparteixen hi apareix la seva fotografia de l’1 de febrer del 1976 a Barcelona. Pensarà que la foto ja viatja sola, que l’ha transcendit.

I tot plegat ho recordarà quaranta anys després, l’any 2016, quan el desnonin del pis on viu al carrer Pau Claris. Farà quatre mesos que no pot pagar el lloguer. Un article de Jordi Rovira a la revista digital del Col·legi de Periodistes haurà servit de crit d’alerta per salvar el seu arxiu fotogràfic i perquè l’Ajuntament de Barcelona li ofereixi un pis de lloguer social. “La llibertat té un preu”, dirà. I el periodista que l’escolta no sabrà si parla de la fotografia del 1976 o del desnonament del 2016.

 

Més continguts de