El Woody Allen més filosòfic convenç al Festival de Canes

Enviat especial a CanesLa vida, la mort, la culpa i els sempre confusos laberints de la moral. Woody Allen es torna a posar filosòfic a Irrational man, que ahir va rebre una gran ovació en la seva projecció fora de competició al Festival de Canes. Un reconeixement potser un pèl generós: el nou treball del novaiorquès, un conte moral explicat amb la lleugeresa d’una comèdia amb rerefons pessimista i poques concessions còmiques, té més solidesa i focus que algunes de les seves últimes pel·lícules, però sense abandonar la relativa desgana a l’hora de dirigir que regna en la seva filmografia recent.

Joaquin Phoenix interpreta al film un professor de filosofia que ensenya als seus alumnes que les disquisicions filosòfiques són, en bona part, “masturbació mental”. Immers en una crisi existencial, és incapaç de trobar consol en la feina o en els intents de seducció d’una col·lega (Parker Posey), però una alumna brillant (Emma Stone) capta la seva atenció i comencen a veure’s sovint. És en aquest punt, després d’una rutinària presentació de personatges, que Allen dóna un cop d’efecte: en lloc de l’enèsima versió sobre una relació redemptora entre un home madur i una noia jove, el que rescata Phoenix de la depressió és la seva decisió, meditada i moral, d’assassinar un jutge. “L’opció del Joaquin és irracional, però no tant si pensem en les opcions que triem nosaltres -comentava Allen ahir-. La gent està desesperada per creure. Alguns trien la religió, tot i que és irracional creure que si dus una bona vida aniràs al cel quan moris”.

En aparença, Irrational man barreja el registre de la comèdia romàntica i el de la intriga del crim perfecte, però la pel·lícula esquiva els codis d’aquests gèneres i prefereix examinar les implicacions de la decisió de Phoenix, explotant la comicitat d’algunes situacions sense arribar a perseguir la rialla ni esquitxar els diàlegs d’acudits. El to lleuger amb què Allen embolcalla la història és gairebé subversiu, sobretot a l’hora de presentar el protagonista, al qual no té cap intenció de jutjar: com sempre a les seves pel·lícules -i només cal pensar en dues de tan similars en temàtica com Delictes i faltes o Match point -, d’això se n’encarregarà l’atzar, sempre clau en el cinema del director.

Per descomptat, la filosofia té espai en la història, però principalment com a teló de fons sobre el qual es projecten les decisions dels personatges. Allen no deixa que les cites a Kierkegaard o Kant robin el protagonisme a la trama. “No hi ha respostes positives a la realitat de la vida -va afirmar-. La vida té la seva pròpia agenda i passa per damunt de la nostra. I tard o d’hora tots acabarem en una posició molt dolenta”.

Si el còctel dostoievskià d’Irrational man convenç però no entusiasma no és, evidentment, per l’estupenda fotografia de Darius Khondji i la lluminosa presència d’Emma Stone (una combinació letal en pantalla), ni tan sols per la interpretació d’un Phoenix una mica fora de lloc, sinó per l’habitual desídia d’Allen en la narració, exemplificada per una banda sonora que, estranyament absent dels crèdits inicials, es limita a repetir el mateix fraseig de piano al llarg del film.

Un univers sense significat

Potser per això és tan d’agrair retrobar intacte l’enginy que el director va mostrar ahir a la roda de premsa. I això que Allen no es va estar d’exhibir múscul pessimista recordant-nos que “tots morirem algun dia”, que “vivim en un univers sense significat” i que “l’única forma de combatre la futilesa de la vida és distreure’ns”. Ell, va dir, ho fa dirigint pel·lícules. Però no es fa cap il·lusió sobre el seu valor o importància: “Totes les grans obres acaben sent oblidades. Les grans obres de Shakespeare, Beethoven... Algun dia ningú les recordarà. Per a mi, dirigir pel·lícules és només una bona manera d’estar ocupat. El mateix que la cistelleria per a un presidiari”.

No va sortir el tema del museu que Jaume Roures planeja dedicar-li a Barcelona, però sí el de la sèrie que Allen s’ha compromès a dirigir per a Amazon. “És un error catastròfic -va assegurar el cineasta amb la seva familiar seriositat sorneguera-. Creia que escriure una història de sis hores seria bufar i fer ampolles, però no. És molt dur. Jo no miro sèries de televisió. No me’n surto. Probablement serà un fracàs còsmic. No hauria d’haver acceptat mai la proposta”.

A punt de complir 80 anys, Woody Allen va negar que l’edat el faci tornar més seriós. “Jo sempre havia volgut fer pel·lícules serioses, des de jove, però ningú m’hauria donat diners per fer-les -va bromejar-. El meu talent és en l’humor. Però ja vaig fer entrevistes serioses i vaig rodar pel·lícules intel·lectuals de jove. Ara no em tornaré seriós com Bergman, això no passarà”. No cal: Allen contempla la complexitat i les contradiccions de l’existència sense renunciar al somriure, unint la reflexió moral i l’encís cinematogràfic en un únic gest.