Quan l’escenari és tan important com la cançó

BarcelonaSón les set del matí d’un dijous qualsevol i OpenMusic és el primer remitent del dia a la safata d’entrada del correu electrònic. En obrir-lo, els registrats a la seva web hi trobaran les coordenades del concert que oferiran aquell mateix vespre:

Grup: Esteve Masclans (Pop-rock)

Hora: 6 de la tarda

Aforament: 40 persones

Lloc: Bugaderia Splash

Durant els dies anteriors al concert, a través del correu electrònic i de les xarxes socials, l’audiència ha sabut el grup, l’hora i, si era el cas, l’aforament. Però el mateix dia del concert, i amb màxima expectació, per fi han sabut el lloc. La informació ha arribat en un pòster fet gratuïtament per una artista local que el grup no coneixerà fins a aquell vespre al concert. “Els artistes fan, literalment, el que els dóna la gana”, diu rient Juan Criollo, cofundador d’OpenMusic juntament amb Eneko Olalde. “D’aquesta manera la inspiració ve únicament i exclusivament a través de la música”.

Sempre és un dijous, sempre es rep la informació el mateix dia del concert i sempre és gratuït. Des de la banda fins al local, fins i tot la cervesa, que normalment ve de part dels dipòsits inoblidables de Garage Beer. Aquest dijous és pop i és en una bugaderia, però podria haver sigut folk o rock i podria haver sigut en un garatge o en una botiga de lloguer de roba. La qüestió és que l’audiència connecti amb els músics i crear un ambient especial durant unes hores. El projecte va néixer com una eina per descobrir nous artistes, nous espais i noves maneres de comunicar a través de les cançons, sempre fidels a una línia semiacústica. OpenMusic va néixer en un moment en què ja hi havia altres propostes que lluitaven per millorar l’experiència tant dels músics com de l’audiència. Sofar Sounds o Indies Keeping Secrets ofereixen una alternativa a la rutina entre setmana dels barcelonins, una oportunitat de qualitat per a la música en directe i una proximitat que la fa protagonista: el grup no fa de banda sonora mentre fas una cervesa, sinó que fas una cervesa, en silenci, per escoltar el grup. A part d’aquest objectiu, la peculiaritat i el sine qua non d’OpenMusic és que el lloc sigui protagonista juntament amb la banda i el públic. Que Her Little Donkey toqués a la terrassa d’un hostal al costat d’una piscina no va ser casualitat, igual que Joan Queralt havia de tocar en un terrat amb el mar de fons i, de passada, una Sagrada Família imponent darrere seu.

Durant l’actuació sempre hi ha una càmera gravant i una altra fent fotografies. Qui hi ha darrere l’objectiu varia de tal manera que aconsegueixen donar personalitat pròpia a cada clip i conèixer nous talents audiovisuals. Això sí, els músics només han d’acceptar una condició per tocar: el grup ha de presentar cada cançó, explicar quan va néixer i què la va inspirar. Cosa que alguns grups porten millor que d’altres...

Her Little Donkey

Mentre Her Little Donkey tocava a la terrassa del Toc Hostel, al mig de la Gran Via, els espectadors s’anaven acostant a l’escenari i deixaven preguntes escrites en un paper que els components de la banda contestaven entre tema i tema. Que per què es diu Her Little Donkey? Perquè ho van decidir en un d’aquells moments de la nit en què res té gaire sentit, però hi ha idees que es queden. Aquell dia Her Little Donkey van repassar el seu primer disc i van presentar el nou EP, Chromatic landscapes, que després tocarien al Primavera als Bars. Van escollir aquella terrassa per donar la benvinguda a la primavera amb un indie-pop elèctric i molt ballable. Un escenari envoltat d’edificis de l’Eixample amb veïns que s’acostaven als balcons, i una piscina on cada vegada es remullaven més peus.

Esteve Masclans

La banda Esteve Masclans va amenitzar a ritme de pop-rock els bombos d’una filera de rentadores enceses, mentre un grup d’espectadors els escoltaven i els clients els esquivaven amb cabassos a les mans. La majoria, s’hi van quedar.

All Indians No Chief

“Tenint en compte la singularitat de la veu de la cantant de folk obscur d’All Indians No Chief, necessitàvem foscor, fins i tot un punt tètric. Les seves cançons són les seves vivències, i convergeixen en un moment esgarrifós i amable a parts iguals”. Van tocar sense escenari, en un menjador gòtic del segle XVIII, enmig d’un joc de llums gris amb un punt inquietant, mentre un il·lustrador dibuixava en directe i projectava els seus personatges onírics en una paret, entre frescos, esquerdes i acabats rococó.

Big Summer

Quan van tocar els Big Summer encara feia fred, així que van buscar un espai viu i ple de colors on quedés representat el seu estil fresc, surf-pop independent. Però Big Summer és també romàntic i d’ànima rockera. Així que el punt just de color i d’atemporalitat el van trobar en les jaquetes, bufandes, sabates i barrets de la botiga de roba de lloguer Ropateca. Una hora de música entre miralls i màquines de cosir.

Joan Queralt

Joan Queralt va tocar les seves lletres acústiques sobre la vida i el surf als Estats Units en una nit dedicada al folk i amb la platja de Barcelona al fons de la fotografia. “Quan toques amb la Sagrada Família il·luminada a l’esquena, el mar al fons i un públic devot que manté un silenci sepulcral a cada cançó, hi ha moments de col·lapse en què no saps on mirar. La majoria de vegades que toques en un bar ningú respecta el músic, la gent parla de la parella i la feina, i no dediquen ni 30 miserables segons als músics. Però hi ha un públic gran i creixent que té l’actitud d’aquella nit davant la Sagrada Família, i això és un regal”.