Publicitat
Publicitat

TEATRE

El seny contra La rauxa

‘La fortuna de Sílvia’ TEATRE NACIONAL

29 DE NOVEMBRE

L’estrena de La fortuna de Sílvia el 1947 no va assolir l’èxit que Josep Maria de Sagarra desitjava. Ell sabia que es tractava d’una obra diferent de la seva exitosa producció anterior i va admetre que no havia trobat el seu públic. Doncs sembla que ja el té: la proposta de Jordi Prat i Coll té una bona venda anticipada i, per a mi, és el millor Sagarra que ha produït el TNC.

La fortuna de Sílvia és un text diferent tant pels objectius de l’autor com pel llenguatge que empra, prenyat d’una poètica molt adequada al perfil dels personatges. I és que en la paraula hi ha les imatges, la memòria i els desitjos, en una narració en què gairebé no passa res. En tot cas, les coses passen fora de les quatre parets on Sílvia conserva la seva fortuna, que és ni més ni menys que la llibertat de ser com vol sense adaptar-se a les circumstàncies i assumint les conseqüències. Una independència anímica que rebutja el materialisme i els diners i reivindica la fragilitat i l’ambició artística enfront de la seguretat i el pragmatisme. Sílvia (Laura Conejero) és doncs una “inadaptada” convençuda, com el seu fill Abel i com, a l’inici, la seva filla Diana (Anna Alarcón). Sílvia i Diana protagonitzen un magnífic segon acte, en una discussió tan lúcida com profunda. En el tercer, amb la presència de l’excèntric veí (Pep Munné), assistim al cant definitiu per a aquells que es meravellen abans per una posta de sol que per les fulgències de l’or.

La direcció de Jordi Prat i Coll confereix a la comèdia un atmosfera de caràcter txekhovià molt encertat. Esplèndida en tots el sentits la Sílvia de Laura Conejero, seguida per una Anna Alarcón imponent, un Pep Munné ajustat al paper i una Muntsa Alcañiz deliciosa malgrat el breu paper.

Més continguts de