Publicitat
Publicitat

'À la ville de...' Pequín!

Som al 2013. S'imaginen que desapareix un mes sencer del calendari? I que tothom està molt, molt content? Tothom? No! Un petit col·lectiu es resisteix a veure-ho tot de color rosa: són asmàtics, depressius, malalts en general. I no és que tinguin un mèrit especial, sinó que les medecines que han pres els han fet immunes a l'anestèsia col·lectiva a què el govern xinès ha sotmès la població des de fa un temps. Després de la crisi financera mundial del 2008, i d'uns quants intents de recuperació, el 2012 Europa i els Estats Units s'enfonsen definitivament i el 2013 comença l'època d'esplendor de la Xina. Els anys de prosperitat als quals fa referència el títol de la novel·la de Chan Koonchung. Però... què passa entremig? Què va passar exactament durant els vint-i-vuit dies del febrer del 2013, que ningú no se'n recorda? Això és el que porta de corcoll el protagonista d'aquesta novel·la prohibida a la Xina, però que cada vegada més xinesos es descarreguen de la xarxa i llegeixen en secret, àvids de veure's reflectits en una distòpia tan propera que gairebé en podríem dir una photo finish.

Ja deu fer estona que pensen en Un món feliç, d'Aldous Huxley, i també hi poden afegir l'orwellià 1984, perquè hi trobaran ciutadans que espien els veïns i informen el govern de les seves activitats, control exhaustiu d'internet, delators professionals que grimpen per les estructures del Partit Únic xinès, reunions clandestines i un llarg etcètera d'elements típics de les societats totalitàries. Perquè d'això és del que es tracta, de definir la Xina actual com el fill -únic- d'una parella que semblava impossible: el capitalisme i les idees de Mao. El resultat ha estat un gegant asiàtic, un monstre que ja podem començar a qualificar d'única superpotència mundial. Una màquina perfecta de fabricació de cotxes, roba, sabates, ordinadors, ulleres, telèfons mòbils i el que faci falta. I, a sobre, amb uns costos socials i laborals baixíssims. Per això és perfecta. Però, al capdavall, està feta d'homes i dones, i això ja sabem que no ho és tant, de perfecte.

El que Chan Koonchung intenta denunciar són les escletxes per on s'escapen aquestes imperfeccions: les minories ètniques que el govern xinès no acaba de sotmetre de cap manera, els treballadors sobreexplotats que organitzen revoltes cada vegada més importants, o els intel·lectuals reprimits. Koonchung és moltes més coses que un escriptor: ha fet de productor de pel·lícules, és director d'una revista des de fa més de vint anys i presideix una organització que connecta els intel·lectuals de la Xina amb els d'altres països.

Amb aquesta novel·la, Koonchung ha donat veu a moltíssims xinesos que qüestionen els mètodes del seu govern. Potser no és perfecta en la seva execució, perquè té un epíleg que es fa llarg i perquè a vegades avança a batzegades, però té la capacitat indubtable de fer-nos preguntar si el que llegim no és el que tenim, precisament, davant del nas: una societat a punt de fer un salt mortal que no pot acabar bé de cap de les maneres. El més curiós del cas és que Koonchung explica que la idea de la novel·la li va venir durant la celebració dels Jocs Olímpics de Pequín del 2008, quan, diu, tota la població semblava flotar en un somni de felicitat desbordada que no s'havia d'acabar mai. Els sona d'alguna cosa?

Més continguts de