Anna Sallés,estudiant i militant del PSUC el 1962 “Una dona valia menys que una cadira”

El 1962 es van viure moments de gran agitació política a les universitats. La primavera d’aquell any, a la Universitat de Barcelona, els estudiants es van mobilitzar en solidaritat amb les vagues d’Astúries. Durant una d’aquestes protestes, l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán i la seva parella, la historiadora Anna Sallés, van ser detinguts: “Vam quedar atrapats al pati. Al Manuel li van pegar molt, sobretot al cap. Recordo que li va quedar la camisa ensangonada”, relata Sallés. A ella la van portar a la comissaria de la Via Laietana. “Em va interrogar l’Antonio Juan Creix [ell i el seu germà Vicente eren especialment coneguts pels cops i les tortures que infringien als detinguts]. Li deien «l’especialista en estudiants». Em van amenaçar però no em van pegar. Em vaig posar una mica xula i el Creix em va dir: «Si et poses així et fotré una hòstia»”.

Aquell mateix dia van escorcollar la casa de la historiadora: “Patia perquè allà havíem fet les pancartes però no van trobar res”, diu. Aleshores Sallés era una estudiant de 21 anys i entrar a la Model va ser un xoc: “Va ser espantós. El soroll metàl·lic de les portes cada vegada que es tancaven... M’endinsava en un univers del qual no sabia res”. Després de tres dies en una cel·la incomunicada, va passar a una cel·la del segon pis de la galeria, amb mitja dotzena de detingudes. Però totes van anar sortint en llibertat, mentre que Sallés es va quedar pràcticament sola com a presa política, a excepció de dues militants anarquistes amb qui va coincidir un mes: “Va ser el millor mes, perquè almenys tenia una mica de companyia”, diu.

Sallés assegura que ella era una “privilegiada”: “Els meus pares em portaven menjar calent cada dia i la meva situació no era desesperada com la d’altres preses. Hi havia dones molt desgraciades, amb vides terribles. Moltes eren prostitutes. El pitjor era el menyspreu amb què les tractaven, com si valguessin menys que una cadira”, assegura.

La historiadora parlava sobretot amb una llevadora a qui havien condemnat a cadena perpètua per practicar avortaments i una alemanya molt elegant que havia assassinat el seu amant: “L’alemanya tenia unes maneres exquisides i ensenyava a les altres preses, per exemple, com agafar els coberts”. Hi havia una funcionària terrible: “Després he reflexionat molt sobre això i crec que era una persona amb una vida molt trista, molt enrabiada”, diu. En canvi, Sallés va fer molta amistat amb una altra funcionària, doña Teresa, que era la més veterana i que també havia sigut funcionària durant la República: “Parlava molt amb ella i després, quan ja vaig sortir de la presó, la vaig continuar visitant. Era una bellíssima persona. Em va ajudar a fer arribar unes cartes al Manolo”, recorda.

La parella també es va poder comunicar a través de la música: “Vam descobrir que hi havia discos dedicados”, diu Sallés. La banda sonora de la Model eren les cobles i el Manolo Escobar però Montalbán va trobar que a la discoteca hi havia una de les cançons que més els agradava: Les feuilles mortes d’Yves Montand. A partir d’aquell moment sempre la demanaven però les altres preses es van queixar: “S’indignaven i protestaven”, explica Sallés. Montand era massa nostàlgic, preferien El porompompero.

Les baralles a la presó

“Una vegada vaig passar una mica de por perquè se’m va presentar un militar a la cel·la i em va preguntar quan havia tingut l’última regla. En aquell moment em va inquietar perquè no sabia el motiu de la pregunta però després vaig saber que corria el rumor que jo estava embarassada”. Sallés conserva a la retina la imatge d’una presa sortint d’una de les cel·les de càstig: “Anava molt encorbada, estava molt adolorida i no podia caminar”. A la presó la convivència no era fàcil: “Se sentien molts crits i hi havia batusses entre les preses”, rememora Sallés.

Quan va sortir de la Model, després d’haver complert una condemna de sis mesos i un dia, només tenia clara una cosa: “Havien enviat en Manolo a la presó de Lleida i jo volia estar al seu costat. Vaig llogar una habitació i m’hi vaig estar fins que ell va sortir”, diu Sallés.