Bèlgica, entre la por i la convivència

Enviada especial a Brussel·lesBrussel·les passa aquests dies el dol col·lectiu i nacional intentant que ni la ràbia, ni les pors ni els recels envaeixin una població que, de fet, està acostumada a viure en galàxies diferents. Avui era un dia clau, però no tot surt sempre com estava previst. La gran concentració “contra la por” que estava convocada a la plaça de la Borsa havia de ser el gran crit dels belgues contra la violència. No era un acte oficial com els de París després dels atemptats de Charlie Hebdo, sinó una iniciativa ciutadana. Els organitzadors havien demanat fins i tot evitar simbologia que atempti contra la neutralitat per tal de preservar la unitat. Finalment, però, i per motius de seguretat, els convocants de la gran manifestació van acceptar ahir a la tarda cancel·lar-la, després de la petició del ministre de l’Interior, Jan Jambon, i l’alcalde de Brussel·les, Yvan Mayeur.

Val a dir que no s’ha augmentat l’alerta al país, que segueix en el nivell 4, i ahir no es descartava que s’acabés concentrant gent igualment a la plaça de la Borsa.

Bèlgica s’hi havia abocat. Ho havia sabut resumir amb força èxit el diari Le Soir l’endemà dels atemptats: “ Tenir bon ”, una expressió molt belga (de la part francòfona) sobre resistir, aguantar. Polítics, artistes i intel·lectuals s’esforcen a fer crides a mantenir la convivència, però també a no tancar els ulls davant la radicalització més que evident d’una minoria de joves musulmans. Com en el dol, tampoc no hi ha una única recepta per a una integració modèlica, tot i que per a l’analista Jean-Paul Marthoz la convivència fracassa amb racistes i fanàtics. Així que queden la comprensió i el respecte per la diferència, els valors democràtics universals i la tolerància.

Lingüísticament segregats

Aquests dies, una flamenca del nord del país explicava que havia volgut ser a la plaça de la Borsa perquè sentia com a seus els morts del 22-M. “Malgrat tot, estem junts”, deia en anglès. Flamencs i valons ignoren les llengües de l’altre i, per contra, comparteixen un sentiment religiós catòlic que, si bé no els uneix, sí que no els separa encara més. Hi ha uns 600.000 ciutadans que segueixen l’islam, tan sols un 6% del cens, malgrat que una enquesta publicada per The Economist apunta que la percepció fa pujar la xifra fins al 30%, cinc cops més que la realitat.

Aquesta setmana de dol al carrer s’han vist moltes imatges de musulmans i no musulmans units en el rebuig dels atemptats provocats per terroristes belgues. Però la realitat és que en aquest petit país cadascú viu a casa seva i hi ha pocs espais per a la convivència. “Per què vesteixen com als seus països encara si viuen aquí i són belgues?”, es qüestionava una dona adulta d’una localitat amb un nombre elevat de veïns que professen l’islam. “Jo sento que m’agredeixen, que volen convertir-nos a tots”, deixava anar, sense cap dada objectiva.

La raresa brussel·lesa

Brussel·les és un oasi en aquest país. La capital d’Europa, seu de les institucions comunitàries, de bancs i entitats de mig món, ha guanyat una pàtina de multiculturalitat i cosmopolitisme, valors que ningú no vol deixar ara arraconats. Un grup de dones amb el mocador al cap i vestides amb les tradicionals gel·labes caminen pel centre de la ciutat i una s’ha posat un davantal blanc on es llegeix “Bèlgica és la meva vida”. És el seu país? “Hi han nascut els meus fills i ens hi hem guanyat el pa”, respon entre rialles. El grup s’acosta al memorial per les víctimes de la plaça de la Borsa divendres cap al tard per deixar unes espelmes. Hi ha molts joves aparentment musulmans que, arran dels atemptats, s’han penjat al coll la bandera belga i aplaudeixen els “ Vive la Belgique ” cridats en l’eufòria de la unitat. “Tots estem molt tocats, tant se val la religió. Penso que qualsevol del metro podria haver sigut jo o el meu veí”, reflexiona el Yussuf a la sortida d’una mesquita, on a la pregària del divendres l’imam es va referir als atemptats com una “obra de gàngsters”, explica aquest jove que treballa en una empresa com a traductor d’àrab, anglès i francès.

El Yussuf diu que viu bé a Bèlgica. Va néixer a Tànger però va arribar al país amb la família cap a principis dels 80. Es van instal·lar a Vilvoorde i allà s’ha quedat, entre els seus, matisa. La localitat, al nord de Brussel·les, és flamenca amb forta presència de minories, com la marroquina, l’espanyola o la francòfona. La multiculturalitat belga se sustenta també en barris segregats, amb majoria de població arribada als 60 o 70, que a la segona o tercera generació encara senten com a pròpia la cultura dels avis i com a estranya la belga.

Més que viure junts, les comunitats (religioses, lingüístiques, nacionals) viuen l’una al costat de l’altra. I aquest és el drama. En un país petit, de tan sols 11 milions d’habitants, amb uns estàndards alts de qualitat de vida i amb gent de tot el món, “no hi ha gaires llocs on la població d’orígens diferents comparteixi espais”, subratlla una expatriada espanyola amb quatre anys de residència. “Potser cal un Mandela que els busqui alguna cosa en la qual puguin creure o somiar tots junts”, diu mig en broma.

Amistats entre iguals

En una cèntrica cafeteria, la Louise, francòfona i d’una trentena d’anys, admet que els seus amics són com ella. “Marroquins? A la universitat en vaig conèixer algun. Flamencs? No, tampoc cap”. La seva amiga Juliette l’escolta i diu que li fa “vergonya” parlar en aquests termes del seu país, però que aquesta és la situació “real”. La Louise la interromp i en actitud seriosa diu que “ara” no és moment de “plorar” i que potser caldria “convidar algun musulmà a sortir i que et convidin, sense problemes”.