LondresL’onada del Brexit li ha passat per damunt. Ahir, com si repetís el gest del seu predecessor, Gordon Brown, quan es va acomiadar del càrrec el 2010, David Cameron també va voler aparèixer acompanyat per la seva dona a Downing Street. Han passat junts sis anys a la casa més incòmoda del món, com afirma el tòpic i com pot comprovar qualsevol que la recorri per les galeries i escales de servei, i junts s’havien d’acomiadar formalment del país en un moment tan transcendental.
El 23 de gener del 2013, quatre dècades i tres setmanes després de l’adhesió britànica a la UE, Cameron va anunciar un referèndum per resoldre d’una vegada “la qüestió europea”. No s’equivocava. L’ha resolt per sempre. Però per tapar una via d’aigua -la que tenia el seu partit, corcat per l’euroescepticisme des que Margaret Thatcher va caure per la “qüestió europea” el novembre del 1990; des que John Major va signar el Tractat de Maastrich el 1992 i des que Nigel Farage va començar a soscavar el terreny dels conservadors- n’ha obert un munt més, que amenacen amb inundacions arreu. La primera, sobre la unitat de la Gran Bretanya.
Europeista de conveniència
Alguns dels analistes més perspicaços van aventurar, ja fa tres anys, que l’aposta del referèndum era “molt arriscada”. Però no. Cameron no ha sigut víctima de la mala sort, ho ha sigut d’ell mateix. Mai ha sigut europeista, com gairebé tot el partit. El discurs de fa tres anys, quan va estendre la mà a l’enemic intern amb la pastanaga del referèndum, ho va demostrar. Va dir: “Europa no és una finalitat en si mateixa sinó un mitjà per aconseguir objectius com la millora de la competitivitat”. Per fer-ho, reblava, calia “flexibilitat”. I hi afegia: “Necessitem una estructura que pugui acollir la diversitat dels seus membres. Alguns pensen en més integració econòmica i política. Altres, incloent-hi la Gran Bretanya, mai ho han volgut”. Europa no era cap idea que sentís al cor. Era un mercat únic i la possibilitat de continuar al 10 de Downing Street.
El 2014 ja va jugar fort a Escòcia. Se’n va sortir per la feblesa de l’independentisme, incapaç de resoldre el problema de la moneda. Aleshores va passar per demòcrata. Ara, també. Però aquesta caiguda no és un problema de virtut. Es tracta del pecat, tan comú en l’estadista, de no llegir l’entorn i adonar-se que l’aliança de les classes maltractades per la crisi des del 2008 i pels tories des del 2010 podia ser un còctel explosiu. Ahir va esclatar. El soroll de la traca se sentirà durant molt de temps.
